No al 155. Llibertat als Jordis!

El moviment independentista català que s’ha anat configurant aquests darrers anys a Catalunya hauria de despertar l’admiració i el respecte de tota persona sobiranista i d’esquerres. A mi em produeix aquests sentiments a més de considerar-lo un exemple a seguir. A diferència del 15M que fou un potent i molt positiu moviment social contra el sistema, però no va saber unificar la societat civil i les alternatives polítiques en un sol moviment plural, l’independentisme català ha sabut unir les entitats representatives de la societat civil i els partits independentistes en un moviment plural que no tan sols s’ha mantingut de forma sostinguda durant el temps sinó que ha anat sumant progressivament nous sectors socials entorn d’un projecte comú de País.

Ha aconseguit les mobilitzacions multitudinàries més importants de les darreres dècades a Europa i un grau d’organització envejable com demostraren l’1 d’octubre. Un moviment que amb moltes dificultats i contradiccions, ha arribat enfortit i unit fins a la proclamació de la República Catalana el passat 27 d’octubre.

Lamentablement encara no té la força suficient per desenvolupar i consolidar la República Catalana, però ja s’ha trobat en situacions extremes i que en el darrer moment ens ha sorprès amb solucions factibles. No tendria cap sentit pensar que ara no tindrà la fortalesa, capacitat i unitat per fer el mateix.

Després que el PSOE fos capaç d’arribar fins a donar un cop d’estat contra el seu Secretari General per mantenir a Mariano Rajoy al poder i evitar una «perillosa alternativa» entre PSOE, Podemos i sobiranistes. Tot abans que posar en perill el règim del 78. L’única amenaça real contra la continuïtat de la Constitució del 78 ha estat i continua essent el moviment independentista català.

El bloc constitucional format per la monarquia, la judicatura, el PP, el PSOE i la nova Falange española, Ciudadanos, ho tenen molt clar i per això contra-ataquen per «tierra, mar y aire», botant-se la sagrada constitució sempre que faci falta, empresonant líders socials, apallissant ciutadans pacífics i desmuntant l’autonomia catalana, destituint el President i el govern, controlant la Generalitat i dissolvent el Parlament.

Quan escric aquest editorial encara no sé fins a on estan disposats a dur la repressió, però penso que fins que faci falta per complir els seus objectius, que no són altres que «desarticular» el moviment independentista, els hi és igual que aquest no sigui violent, o fins que puguin.

Però si una cosa ha quedat meridianament clara, és que el règim i la constitució del 78 estan a un carreró sense sortida, per llarg que pugui ésser. No solament per què una constitució, a un país democràtic, no es pot imposar contra una part majoritària del poble català, una part molt significativa del poble basc i contra molts de ciutadans de l’estat espanyol, que volen un nou sistema que deixi decidir als pobles el seu futur i als ciutadans si volen Monarquia o República, per posar un exemple. Si no per què a la Monarquia, als poders fàctics i jurídics i almanco al PP i Ciudadanos ja no els hi serveix aquesta constitució. No debades fa anys que vivim un atac furibund a l’estat de les autonomies, ofegant-les econòmicament i amb una brutal recentralització. Una corrupció sistèmica que esquitxa a tot el bloc constitucionalista. I un increment inversemblant de l’autoritarisme, des del Tribunal Constitucional, passant per la judicatura, pels mitjans de comunicació públics i dels privats, quasi tots a les ordres de l’IBEX 35.

Allò que està en joc en aquests moments no és tan sols la República Catalana, que també, sinó la mateixa democràcia. O una nova situació política d’empoderament de la ciutadania que li permeti decidir Monarquia o República i als pobles de l’estat espanyol decidir el seu futur polític. O caminem cap a un règim autoritari a la manera de Turquia.

Als demòcrates i sobiranistes d’arreu de l’estat espanyol ens cal assumir la realitat que vivim, posar-nos les piles i aixecar un fort bloc unit contra el 155, contra els presos polítics, per la defensa de l’autogovern i el dret a decidir, en definitiva per la defensa de la democràcia.

Quan abans ens posem les piles i ens decidiguem, molt millor per què mentre pensem si «son galgos o podencos» l’estat no s’atura i està disposat a tot.

Comparteix l'article