Medea

CineCiutat, 11 de maig, projecció des de Londres de Medea d’Eurípides, a l’antiguitat hi ha una altra Medea, de Sèneca i al llarg de la història del teatre i del cinema moltes més. Una oportunitat de veure teatre que es fa a altres països, en aquest cas des del National Theatre, amb direcció de Carrie Cracknell i interpretació de Helen McCrory. La trama d’aquesta tragèdia grega és prou coneguda, els protagonistes també, la mateixa Medea, Jàson el marit infidel, els dos fills de la parella, Creont, rei de Corint, el Preceptor, la vella Dida, el Missatger, el Cor de Dones i Egeu, rei d’Atenes qui amb la seva aparició sembla representar una darrera oportunitat que impedeixi el terrible desenllaç.  L’acció es desenvolupa a Corint, tercera etapa d’un tràgic viatge.

Medea és, entre altres coses, un viatge cap al no-res, un viatge que ha començat molt abans de l’acció que apareix davant els nostres ulls però que es troba present, determinant, en el desenvolupament de l’obra. La primera etapa va ser a la Còlquida, pàtria de Medea, terra no grega, en concret a la ciutat d’Ea, on regna Eetes, pare de Medea i on Jàson ha anat a parar per tal de fer-se amb el velló d’or. Ho aconseguirà amb l’ajut de Medea qui mata el seu germà i fuig amb Jàson. La segona etapa serà a Iolcos, la pàtria de Jàson, on regna Èson, el seu pare, assassinat pel seu germà Pèlias. La tornada victoriosa d’aquell amb el velló d’or durà a la mort de Pèlias i a una nova fugida de Medea i el seu marit. La tercera jornada d’aquest viatge passa a Corint on Jàson abandona Medea i els seus fills per casar-se amb la jove princesa filla del rei Creont. Tres etapes i un desenllaç tràgic lligat pels compromisos, per les promeses, per les fidelitats i infidelitats dels protagonistes.

Al final de l’obra, Medea ha d’aparèixer dalt d’un carro portat per dragons alats amb els seus fills morts als peus. Jàson s’enfonsa en la desesperança després d’haver perdut la dona amb la qual s’acaba de casar i els fills estimats.  Un viatge cap al no-res, sense salvació possible, la desfeta total s’imposa als protagonistes i el retorn a la pàtria, a quina?, impensable. Tampoc Eurípides no va poder tornar a Atenes i va morir a Macedònia, a la cort del rei Arquelau, lluny de la pàtria, encara que això, sortosament, li va impedir viure el final de la guerra del Peloponès.

Ben lluny ens trobem del viatge de tornada d’Ulisses cap a Itaca amb final feliç, que el gran hel·lenista Jean-Pierre Vernant descriu amb belles paraules al seu llibre sobre L’Univers, els Déus, els Homes: “Més tard, Ulisses dorm amb Penèlope com a la primera nit, la nit de noces. Es retroben com dos joves acabats de casar. Atena fa per manera que el sol aturi la cursa diària del seu carro perquè el dia no es llevi massa d’hora i perquè l’alba trigui a reaparèixer. És la nit més llarga del món.”

Terribles els fets als quals assistim, la mort dels fills a mans de la mare, terribles, però la tragèdia ens imposa, almenys m’imposa, una mena de suspensió del judici. Veiem la complexitat del personatge de Medea, la qual es plany del seu destí, del menyspreu del marit i de les promeses oblidades; plora perquè ha marxat de la seva terra, ha matat el germà per poder fugir amb Jàson però també hi veiem la Medea embogida que es despenja cap a la tragèdia, la Medea que dubta encara que finalment s’enfonsarà en l’assassinat. Jàson apareix hipòcrita quan entra a escena, intenta justificar el seu comportament explicant a la seva dona que l’abandonament del llit conjugal i el nou casament amb la jove princesa és també pel seu bé, que ho fa pensant en el benestar i futur dels fills estimats, però també ens entristim amb el Jàson destrossat i impotent davant els fills morts; prega, sense èxit, que li deixin “pels déus, tocar la pell suau dels … Fills.”

Enmig d’aquestes complexitats, sembla com si l’obra, en el seu classicisme, ens demanés suspendre el judici moral i recórrer una vegada i una altra el camí que se’ns proposa, resseguir les paraules, les accions, els dubtes de Medea; també els raonaments i desventures de Jàson o les magnífiques paraules del Cor de Dones que semblen parlar-nos d’uns temps convulsos: “Les aigües dels rius sagrats corren cap amunt, i  la justícia i totes les coses estan capgirades. Entre els homes les decisions són enganyoses, i la fe envers els déus ja no és ferma.”

És aquesta complexitat humana, ben humana, la que ens captiva de l’obra d’Eurípides, i s’expressa fins i tot en personatges secundaris, vet aquí el cas del missatger que porta a Medea la tràgica novetat, la primera part del càstig s’ha acomplert, la jove princesa ha mort devorada en la pell i la carn pel màgic/terrible peple que Medea li ha fet arribar; així, aquell, dirigint-se a Medea, acaba el seu parlament amb aquestes paraules. “No és ara la primera vegada que considero l’estat mortal com una ombra, i sense por podria afirmar que, entre els humans, aquells que són considerats més savis i més clarividents en els raonaments mereixen el càstig més gran. Car, entre els mortals, de feliç, no ho és ningú, i, quan la riquesa raja a dojo, un pot ser més afortunat que un altre, però feliç, no.” El camí per al darrer acte s’ha obert.

Reflexions sobre les dones, sobre la seva condició i les dificultats de la seva vida al costat de l’home; sobre la diferència entre el món grec i el bàrbar, (Jàson afirma que cap dona grega s’hagués atrevit a fer el que ha fet Medea); sobre la tristor de trobar-se sense pàtria on poder tornar; sobre la passió, l’amor i la saviesa: “Diuen que Cipris, anant a buscar aigua a les ribes del Cefís [riu que passa o passava per Atenes] de bell corrent, escampa pel país les brises moderades i suaus dels vents. Allí, amb la cabellera cenyida d’una corona perfumada de roses, envia els Amors com a companys de la Saviesa i auxiliars de tota virtut.” Tots aquests elements “acompanyen” i s’entrellacen a l’acció d’aquesta tragèdia que hem vist al teatre i hem llegit en traducció, introducció i notes d’Àngela Carramiñana a RBA/La Magrana, Barcelona, 2012 (les cites d’aquest comentari pertanyen a aquesta edició). Acabem recordant l’edició de les tragèdies d’Eurípides en tres volums de l’editorial Curial amb traducció de Carles Riba. La lectura d’un clàssic sempre ens apropa al present.

Comparteix l'article