LILA THOMÀS I ANDREU

Quan una revista com “L’altra mirada” surt durant gairebé vuit anys seguits, aquest és el número 74 sense faltar un sol mes a la cita amb els lectors, vol dir que hi ha unes persones que, dia a dia, mes a mes, assumeixen la tasca de pensar els continguts, sol·licitar col·laboracions, corregir els materials, compondre… Aquest mes, després de més de setanta entrevistes, ens ha semblat oportú acostar-vos a una d’aquestes persones sense la qual la nostra revista seria impossible: Na Lila Thomàs.

Vaig néixer el 20 de febrer de 1951, per tant tenc 67 anys. Som llicenciada amb Llengua i Literatura Catalana de l’any 1978, per la Universitat de les Illes Balears, la primera promoció de Llengua Catalana. Encara no era “Filologia Catalana”. Vaig entrar de professora de Secundària l’octubre d’aquell mateix any, demanant l’excedència a l’Ajuntament. Vaig acabar el juny, i l’octubre ja vaig entrar de professora interina. Vaig treure les oposicions el 1983. Els primers cinc anys d’interina a l’Institut d’Inca, Berenguer d’Anoia. Vaig estar dos anys al Son Rul.lan i, a partir de 1985 a l’IES Joan Maria Thomàs, de Palma.

Vaig esser germana d’onze, som la número nou, no hi havia doblers perquè les al·lotes estudiàssim; només es podia pagar carrera als quatre al·lots i les al·lotes s’havien de posar a fer feina. Havia deixat d’estudiar als 14 anys, als 16 vaig començar a fer feina a una immobiliària i als 18 vaig començar el 5è i 6è del batxillerat nocturn i el COU, mentre feia feina. Per exemple, a la Delegació d’Informació i Turisme un parell d’anys i després vaig passar a l’Ajuntament de Palma, primer un any d’interina després per oposició a auxiliar administratiu.

Aquestes circumstàncies et varen fer prendre consciència del teu feminisme?Va esser una passa més, perquè des de la infància ja es va iniciar. A ca nostra hi havia set filles i quatre fills. I totes les feines de la casa es repartien sols entre les al·lotes. Els al·lots mai feien res, ni el seu llit, ni el seu quarto, ni posar i llevar la taula… Des de sempre ens rebel·làvem, jo em rebel·lava. Després, tenia clar que volia estudiar i, quan em vaig independitzar econòmicament, vaig poder triar allò que volia fer.

Com es desperta dins tu aquesta vena de compromís polític?

Això em ve a partir de l’any 70, als 18 ò 19 anys, a través d’un germà gran, en Toni. Aquells anys hi havia com a molt de debat a ca nostra; en Toni sempre discutia amb mon pare sobre temes polítics i, arran d’això, amb ell vàrem anar parlant, llegint… Jo crec que les primeres activitats clandestines varen esser devers l’any 71. Ens feien fer uns seminaris d’història contemporània des del punt de vista marxista. Amb aquests seminaris, que eren unes reunions de set o vuit persones, ens anaven introduint en la concepció de la democràcia, de tot allò que significava la dictadura…

Tu eres conscient que estaves rompent amb una imatge familiar? El llinatge pesava?

Sí, sí, sí… A ca nostra pesava molt. I també va pesar molt la ruptura en altres aspectes. Per exemple: jo a setze anys vaig deixar d’anar a missa i mumare tot d’una m’ho va detectar. El primer diumenge que no vaig anar a missa mumare em va demanar si hi havia anat, jo vaig intentar mentir i tot d’una m’ho va detectar. Als setze o desset anys em plantejava tot això amb les amigues del col·legi. A casa es vivia la ruptura ideològica i la ruptura de costums. Ens pesava molt la infància que havíem tingut, una infància molt marcada per la religió. Pensau que jo tenia un tio capellà, el músic Joan Maria Thomàs, mon pare era molt catòlic; molt, molt, molt creient. Un dels que més es va entusiasmar amb els “Cursillos de Cristiandad”. A casa es vivia molt intensament el tema catòlic.

La teva resposta va esser contundent, fins i tot amb el canvi de nom…

Sí, sí… Bé, el canvi de nom va esser l’any 2007. A ca nostra sempre em deien “Lila” perquè comentaven que, quan jo era petita i començava a parlar, no sabia dir “Margalida” i, com que ho deia malament, els meus germans en varen posar “Lila” per a escurçar. El canvi va esser quan mumare ja havia mort… Va esser perquè tothom em coneixia per “Lila”.

El teu compromís troba oposició?

Sí! L’enfrontament familiar es va manifestar fort quan vaig conèixer en Miquel. Mon pare i mumare varen tenir una reacció molt bona. Jo vaig començar a sortir amb en Miquel quatre o cinc mesos abans que ell entràs a la presó. Va haver-hi ruptura perquè els vaig dir que me n’anava a viure amb ell, això mumare no ho podia acceptar en aquells moments, sense passar pel matrimoni. Després, pel fet d’estar a la presó en Miquel, pràcticament un any, mon pare sí que va tenir una actitud comprensiva. Ell coneixia el que era la presó perquè era jutge. Record que, quan vaig anar a visitar en Miquel a la presó de Jaén, mon pare em va donar una capsa de puros perquè convidàs els seus companys (en Miquel fumava), mumare em va donar doblers… Per aquesta banda, bé.

El que passa és que la ruptura va venir, l’enfrontament més gros va esser el 77. Ens havíem casat per l’Església, a pesar que mon pare i mumare sabien que no hi crèiem (i els ho diguérem). Ens casàrem per l’Església per no donar un disgust i, a més, si no et casaves per l’Església (que només ho va fer un company nostre, n’Eusebi), havies d’apostatar (aleshores no hi havia matrimoni civil). Nosaltres vàrem trobar que això era massa fort i vàrem passar pel tub. Ens vàrem casar a Orient, en pla molt discret. En això, més o manco, hi varen consentir perquè ja hi havia hagut altres germanes que sabien que no creien, però es casaven per l’Església. De totes les maneres me n’he xutades moltes, després, de misses i funerals… per respecte.

El problema gros per a mon pare i mumare va esser el 77. Ja s’havia legalitzat el Partit Comunista, sabien que érem comunistes, i em varen posar a la llista de Diputada a les primeres eleccions. La darrera de la llista, la número sis, la primera era na Francisca Bosch. Na Francisca era una dona major, reconeguda, i jo era la joveneta (tenia 25 anys). El problema va esser que em varen fer una primera entrevista, just abans de començar la campanya, i el periodista va fer una portada a la “Ultima Hora”: “De hija del Subjefe del Movimento a comunista”. Record que el periodista em va demanar per què m’havia casat per l’Església i jo vaig respondre que havia estat una concessió als pares. El fet de sortir en el diari, que contava les coses amb sinceritat, que deia que era comunista, que m’havien posat al número sis… A mon pare li va saber moltíssim de greu! Vàrem estar molts de mesos en què ens costava molt a tots tornar a recompondre les relacions.

Ets l’única de la família que has optat per aquesta línia rupturista?

Som l’única que ha tingut una militància activa amb càrrecs polítics electes, però, dins la família, a l’etapa de la Transició n’hi havia molts que eren comunistes; després ho han anat deixant. Per exemple, na Lluïsa continua essent militant de MÉS. En tenir projecció pública com a dirigent política, sí que he estat l’única dels germans.

Va haver-hi un moment, en temps de la Transició, que, dels onze germans, nou estàvem afiliats o actius en la lluita contra la dictadura.

Políticament, per on has passat?

Vaig començar en el Partit Comunista en el temps de la clandestinitat devers el 72. El 79, quan ja hi va haver ajuntaments democràtics, en van nomenar responsable municipal del Partit. Va esser la primera legislatura, quan va haver-hi molts de conflictes interns… A partir del 92 vaig esser Secretària General de la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres fins a l’any 95. Aquest mateix any entr de diputada d’Esquerra Unida al Parlament de les Illes Balears fins al 99. Va esser la primera legislatura en què Esquerra Unida entra a les institucions. El 99 pas a l’Ajuntament de Palma fins al 2003 com Esquerra Unida-Els Verds (amb aliança amb els Verds). El 2003 torn sortir elegida, però renunciï al càrrec i me’n vaig altra vegada a donar classes a l’Institut, havia estat deu anys sense donar classes i em semblava excessiu. El 2007 em demanen si vull ocupar el càrrec de Directora de l’Institut Balear de la Dona i ho accept. En acabar la legislatura, el 2011, ja em jubil. Ja feia quaranta anys cotitzava laboralment i vaig esser de les darreres que, a seixanta anys, ens promocionaven la jubilació. Perquè, ara no, però en aquells moments, el 2011, la promocionaven i ens donaven premis si ens n’anàvem.

Vaig tenir l’experiència de dues legislatures a l’oposició al PP i una legislatura en gestió.

I actualment què fas?

Ara estic a les Fundacions Darder Mascaró, de voluntària mitja jornada, dos o tres dies cada setmana, i a l’equip de redacció de “L’altra mirada”. També som Presidenta de l’Obra Cultural de Marratxí. Escric un article setmanal en el diari Balears. Vaig esser membre de la Junta General de l’Obra Cultural Balear des del 2014 fins al 2018. I a Marratxí som la Presidenta des del 2012. Form part de la Sectorial de MÉS d’Igualtat, però, a partir de la darrera assemblea, ja no en som responsable. Vaig esser responsable de l’Espai d’Igualtat des de la seva creació, el 2013, fins a enguany.

Tu has ocupat la primera línia en molts de fronts durant molts d’anys, com es viu veure tot això des d’una segona línia?

La veritat és que bé… Observes canvis… També és cert que, les vegades que vaig esser càrrec electe, estava a l’oposició. I la feina d’oposició és una feina molt dura, fer molta feina i xocar contra una majoria absoluta del Partit Popular. En l’àmbit intern, o quan vaig deixar d’esser Directora de l’Institut Balear de la Dona, va esser un cop la pèrdua del Govern, en aquell moment, i, sobretot, veure com es desfeia allò que nosaltres havíem estat creant. Va entrar el PP amb una nova directora i va esser duríssim: va tancar serveis, va esser molt dur.

Ara, la veritat és que, fins i tot des del punt de vista de la feina d’igualtat, de la feina dins MÉS, o la feina dins l’Obra Cultural (ara que no estic a la directiva de Palma)… molt bé. Veus que es fan coses que tu no haguessis fet, però entens que les coses són així! Ha de ser així, endemés!

No t’has cremat…

No! Aquest és un concepte que mai he entès: la gent que sempre ha dit que s’havia cremat. Tant des del punt de vista sindicalista, quan era Secretària de la Federació d’Ensenyament, o abans d’esser secretària, sempre vaig estar afiliada a Comissions Obreres. Totes les batalles de reivindicacions del sindicat i tot això, jo mai vaig entendre el concepte aquest de “cremada”. La gent et deia: “no, és que estic cremada”. És un concepte com de decepció que, endemés, t’impedeix continuar. Mai l’he tingut, perquè sempre he cregut que, sigui a una banda o sigui a l’altra, ha de continuar la lluita.

Has deixat molt de companys i companyes pel camí?

No… Veus que hi ha molta gent que sí, que ho ha deixat, però no. Més que deixar-los pel camí, crec que es tracta d’etapes diferents.

El que més valores de la teva etapa de càrrec electe?

El que més valor de les dues etapes són els grans coneixements que vaig adquirir i les moltes relacions humanes que vaig tenir. Per exemple, l’etapa de diputada, vaig conèixer el funcionament d’un parlament i, a la vegada, els conflictes que la gent ens feia arribar, perquè érem un grup petit, però molt batallador. Dúiem moltes coses al Parlament. De l’etapa de l’Ajuntament, també molt de contacte amb la gent, perquè jo crec que la part municipal és la part que més s’acosta a la gent, i la quantitat de relacions i coneixements que vaig adquirir sobre com funcionen les associacions, com es mou la gent… I també les dificultats d’esser un grup petit; de fer anar les teves idees endavant. La gent valora que estàs a les institucions. I no valora tant si estàs a l’oposició o no, et transmet els desitjos que tu solucionis els seus problemes i la incapacitat i la impotència de poder-los solucionar des de l’oposició. També cal destacar el treball d’equip, no treballava sola, sinó amb un equip que et donava suport, això va esser vital.

La corrupció és un fenomen recent, dels nostres dies?

Nooo, la corrupció ve des dels temps del franquisme. Durant el franquisme sempre hi havia allò de col·locar el teu amic… Per exemple, els regidors no cobraven, però tothom sabia que tenien negocis i cobraven d’una altra manera. I, sobretot, aquest concepte d’amics i coneguts s’experimentava molt el temps del franquisme. Ha estat una de les coses que sempre he rebutjat perquè ho he viscut de ben prop… Les recomanacions… jo veia com mon pare escrivia cartes de recomanació. I jo sempre ho rebutjava. Ara, la corrupció actual… és ver que n’hi ha molta i hem viscut casos escandalosos del Partit Popular, però, a vegades em fa pensar, també, que la gent no pensa en la seva pròpia manera de comportar-se. Quantes factures he pagat jo al mecànic, o al dentista sense IVA?! La gent ho veu com una cosa normal, no passa res. No passa res, però tu ets el primer que ets corrupte o que hi contribueixes.

De l’etapa de la gestió institucional, què és el que més valores?

Jo vaig valorar, sobretot, conèixer la realitat de les dones que pateixen la violència, les capacitats immenses de recuperació que tenen, i, després, tota la gestió de programes que realment ajudaven a canviar les coses. També vàrem tenir moltes dificultats des del punt de vista pressupostari, perquè, llevat del primer any, ja varen venir les retallades, l’austeritat duita a l’extrem per la crisi. Però, sobretot, valor la part que més m’ha quedat, que és l’aprenentatge que vaig tenir i la consolidació de les idees feministes. També valor molt l’equip de feina sense el qual moltes coses no haurien estat possibles.

Vàreu trobar ressò en els ajuntaments, entre els regidors responsables d’aquesta àrea?

Pensau que quan era regidora, era a la darrera legislatura d’en Fageda amb en Rodríguez. Tenien una majoria absoluta quan, a la vegada, el Govern era d’esquerres. Feien oposició des de l’Ajuntament de Palma al Govern d’esquerres, el primer Govern de n’Antich, 1999-2003. Va esser una legislatura terrible. Allà vaig aprendre, sobretot, el contacte amb la gent del carrer, les associacions de veïnats i tot això, però, des del punt de vista institucional, la veritat és que… allà sí que hi havia corrupció amagada!! Ningú ho podia dir, però tot el que ha sortit d’en Rodríguez, durant aquella època era quan estava més inflat i més poderós. Rodríguez-Fageda, era un tàndem impressionant!

Des de l’Institut em vaig trobar amb una legislatura en què el PSOE va tenir la presidència del Consell de Mallorca, va crear la Direcció Insular d’Igualtat. I es va establir que des del Consell parlarien amb els ajuntaments. A nosaltres, com Institut Balear de la Dona, no ens deixaven entrar dins el camp dels ajuntaments. Ho fèiem, a vegades, però ells duien formació als

ajuntaments, relacions amb els plans d’igualtat municipals, etc. En canvi nosaltres ens quedàvem la part de cases d’acollida, les polseres famoses que ens trobàrem i que ens dugueren molts de problemes. Érem l’única comunitat que les tenia… També va esser una època en què, com que nosaltres teníem l’Institut Balear de la Dona, es va crear una Direcció General dins la Conselleria de Treball, que duia na Maria Duran, i intentaven fer les seves polítiques al marge de nosaltres, al marge de l’Institut.

Des del teu punt de vista, quin és el feminisme de l’any 2018?

Jo pens que l’any 2018 no podem parlar de feminisme, són feminismes, en plural. S’està parlant d’una tercera onada de feminismes. Després del vuit de març ha fet com un gran canvi. Pens que en aquests moments els feminismes són molt plurals i molt actius. Han calat molt dins la gent jove, això ha estat el gran canvi qualitatiu que s’ha vist durant aquest darrer any. Estic convençuda de què hem d’esser optimistes perquè és ver que ha calat molt, no només el feminisme de reivindicació del vuit de març. L’altre dia hi va haver la jornada de la LGBTI i resulta que també va estar plena de gent jove. S’han obert portes i s’han donat a conèixer. La gent és conscient del que s’està vivint. La reacció a la sentència de “La Manada”… Tot això són mobilitzacions, és tot un cúmul que hi ha en aquest moment que ens fa parlar de feminismes en plural i d’una onada potent.

Hi ha coherència en aquests feminismes amb la lluita anti-patriarcal?

Jo pens que sí, una altra cosa és que hi ha molts d’àmbits i molts de matisos. La lluita anti-patriarcal és una lluita molt a llarg termini, perquè és una mentalitat que està molt arrelada dins la societat i que segueix reproduint-se. No és una mentalitat que la societat en general rebutgi. Ara es comença a veure el rebuig, però fins ara està arrelat i continua arrelant. El patriarcat, el masclisme, és un problema de mentalitat que ve de segles.

Aquestes noves mogudes, la feminista i d’altres, compten amb els sindicats i els sindicats compten amb elles o segueixen camins distints?

Van un poc en paral·lel. Ara intenten caminar junts. Per exemple, a la mobilització del vuit de març li ha donat una empenta important el fet que els sindicats s’hagin afegit, l’hagin empès. També amb la seva diversitat, perquè hi ha hagut centrals sindicals que només han demanat dues hores d’atur i d’altres que han demanat vint-i-quatre hores. L’any 2017 es va intentar fer-ho, però els sindicats no ho varen veure i no va sortir… En canvi hi ha noves formes d’organització, per exemple, una xarxa de periodistes a les xarxes socials. Aquesta xarxa, al marge dels sindicats, ha fet una forçada perquè ha aconseguit que els mitjans de comunicació realment s’implicassin en el vuit de març; cosa que anteriorment no s’havia donat mai. És una xarxa social, no és una xarxa sindical.

Quin creus que hauria d’esser el paper de l’Obra Cultural Balear l’any 2018?

Pens que és un moviment cultural que hauria d’esser més potent. Que hauria d’esser el motor de les reivindicacions de sobiranisme, de cultura, de lingüística… Però, essent conscient que han de treballar en col·laboració amb les institucions; no enfrontada a elles. Pens que l’Obra ha tingut etapes molt bones, de molta força i molt empenta. Va tenir una etapa de molts d’ajuts econòmics que li va donar aquesta sensació de capacitat de mobilització. A partir de la crisi econòmica, els ajuts econòmics institucionals s’han acabat i s’ha de suplir molt amb voluntariat i tenint les idees clares.

On té més força l’Obra, on fa més peu, en els pobles o a Palma?

Té una xarxa territorial molt potent. En activitats culturals, jo crec que té més vida en els pobles. El tema de Palma és que es tracta de la part institucional, la part grossa. Podríem dir que a Palma té com a més prestigi, però hi ha molts de pobles que sense l’Obra no tendrien vida cultural; perquè no hi ha altres associacions. En canvi n’hi ha d’altres, com Marratxí, on vàrem impulsar el 2012 l’Obra, que ja hi havia estat creada abans i s’havia anat esllanguint, i vàrem empènyer moltes activitats culturals que ara les feim amb col·laboració amb l’Ajuntament. Quan hi ha Ajuntaments d’esquerres, que creuen en la cultura, ho fan juntament amb l’Obra.

El paper de l’Obra cap als nou vinguts? Hi ha, o hauria d’haver-hi una estratègia de valoració social de la llengua l’any 2018?

Pens que s’està recuperant. Va haver-hi una època, l’època del President Bauzá, que la va desprestigiar i la va posar en situació de què no era necessària. Ni per a trobar feina, ni per a entrar a l’Administració… la menystenia! En aquella època l’Obra va continuar tenint un paper important de feina amb persones nou vingudes des de totes les parts del món. Parelles lingüístiques, activitats culturals i programes culturals, que no tenien gaire repercussió cap a defora, però aconseguien molt. Hi havia un programa per a immigrants que els ensenyaven la cultura, feien distints itineraris per Ciutat… Ara crec que s’està revitalitzant, però, també és cert que hi ha altres organitzacions socials, altres entitats, que estan fent aquesta feina de treball amb els nou vinguts i pens que també hi introdueixen el tema de la llengua. L’Ajuntament de Palma va tenir una feina molt important, que la va donar a l’Obra: era la de “dinamitzadors culturals” a les barriades. Gràcies a això es varen crear organitzacions comunitàries, per exemple, a Son Gotleu. Pens que en tot això l’Obra hi ha de fer feina, però sempre en col·laboració amb les institucions. Quan les institucions no ho fan, ho fa l’Obra. I si les institucions poden fer-ho, l’Obra ha de posar la part d’infraestructura, la part tècnica o la part de coneixements.

Can Alcover va esser un lloc de resistència fonamental en l’època del President Bauzá.

Efectivament. A part d’això, hi va anar tothom, les mateixes fundacions hi vàrem anar molt. També va esser la seu de l’Assemblea de Docents. Ca’n Alcover es va convertir en la seu de totes les organitzacions, de plataformes de lluites, per exemple, la PAH també va anar per allà. fins i tot Podemos, els grups polítics també hi anaven.

Tu t’has sentit qualque vegada quota de presència femenina?

Sí! Però perquè l’hem reivindicada. Sí! (somriu) Gràcies a la reivindicació m’hi he presentat. Pens que són necessàries les quotes. Hi han d’esser! Sí, reconec que moltes vegades hem estat pioneres. Tant quan érem Esquerra Unida com quan hem estat MÉS o IniciativaVerds. Sempre hem estat per empènyer. I, també és cert, que jo he tingut unes condicions de les quals altres dones no han disposat. Perquè han tingut càrregues familiars que els han impedit una militància més continuada. Jo, en aquest sentit, he tingut les condicions de no tenir càrregues familiars perquè no n’he volgut tenir. Llevat de quan has d’assumir la part de dependència de les persones majors, llavors, sí que les tens. Per exemple, no vaig voler tenir fills… ha estat una decisió presa ben a consciència. Mumare no hi podia consentir que no volgués tenir fills.

Quan es jubila una militant de les trescades transformadores?

Jo crec que no ens jubilam mai! Jo m’he jubilat d’una feina que m’agradava molt, com a professora. I m’he jubilat dels càrrecs electes i d’estar a les llistes, però mai de la militància, pens que s’ha de donar pas. Jo estic dins la política, no per una activitat lúdica, sinó per un compromís, fidel a les meves idees.

Es pot gaudir de la vida amb tanta militància?

(Rialla fresca de na Lila) Síii, jo crec que sí! T’has de cercar sempre els teus espais i no deixar que et mengi. Hi ha hagut etapes en què m’ha menjat molt i altres en les que has pogut posar límits, però sí. El problema és gaudir de la vida en aquestes condicions que tenim. Quan em demanen “ets feliç?” no sé què vol dir ésser feliç… Estic contenta amb el que he fet i com ho he fet.

Des d’on alimentes tot això? Des d’on s’aguanten les crisis d’incoherència, les travetes…? No és tot un camí de roses; hi ha obstacles i decepcions…

Jo ho aliment des del convenciment i des de les meves idees. Des del convenciment que s’ha de transformar aquesta societat. A pesar de les dificultats internes, que són les pitjors (quan hem tingut problemes interns han estat les pitjors etapes), sempre he tingut la idea que, per damunt d’aquestes coses, hi ha el compromís de continuar lluitant per transformar aquesta societat. És una societat que ens fa infeliços, que ens frustra, que ens fot…I no només a títol personal, és una societat injusta, insolidària, desigual, que s’ha de transformar Llavors, l’única manera és seguir lluitant per les teves idees, perquè vagin endavant. El que et diu “m’he cremat”, què vol dir? Que ja no pensa el mateix? Que no està disposat a continuar? Això et du a la infelicitat, a sentir-te frustrat, fracassat… No ho sé!

Amb una paraula, que de “jubilació” només hi ha la retribució per quaranta anys de feina, però de la tasca per transformar la nostra societat no et jubila ningú.

Gràcies, Lila, i que puguis seguir lluitant molts d’anys

Comparteix l'article