La socialdemocràcia a la cruïlla

La socialdemocràcia fa anys que es debat entre la seva fidelitat a l’Estat del Benestar i les tesis neoliberals. Tony Blair ja va intentar una tercera via que fracassà estrepitosament. Però després de la darrera gran crisi, que afectà de ple a la UE torna a sortir amb força el mateix debat. El paper de la socialdemocràcia és construir una alternativa d’esquerres a la crisi o acomodar-se al model neoliberal i maquillar-ne els aspectes més antisocials.?

I a aquesta qüestió se li pot afegir una altra també molt important. Si la socialdemocràcia no pot aconseguir majories absolutes per implementar el seu programa amb qui ha de cercar aliances, amb les forces a la seva esquerra o amb la dreta conservadora?

Basta donar una ullada per la Unió Europea per calibrar la profunditat de la cruïlla. A Portugal és l’únic Estat de la UE que el PS ha preferit mirar a l’esquerra, després d’una nefasta política anterior de subordinació a la troika. Ha arribat a un acord amb el Partit Comunista i el Bloco d’Esquerdas i per ara no li va malament -en aquest mateix número de l’Altra Mirada publiquem un article del company Joan Pau Jordà que ho explica en profunditat.

Tant a Gran Bretanya, com a França, com a l’Estat Espanyol quan s’ha consultat a les bases la resposta ha estat aclaparadora a favor de mirar a l’esquerra. Però aquesta és solament la primera passa que  demana afrontar la cruïlla com veurem a continuació.

Corbyn s’enfronta a unes eleccions molt complicades el pròxim 8 de juny. La posició ambigua davant el Brexit li fa difícil competir amb els conservadors i a Escòcia, on el Laborisme tenia una bona pesquera de vots, el NSP, a més de defensar amb rotunditat la independència d’Escòcia i la permanència d’aquesta a la UE, li ha “robat” la pràctica totalitat del seu discurs socialdemòcrata.

En Hannon guanya per golejada les primàries davant el social–liberal Valls, però vet aquí que la vella guàrdia socialista, amb el President Hollande al seu cap, directament o indirectament deixen a l’estacada al seu candidat i donen suport a Macron, que no li queda de socialista ni un sol tic. El PS queda a la primera volta de les eleccions presidencials amb un 6% i tornem a viure a França unes Presidencials sense candidat de l’esquerra (també hi ha un bon article sobre el tema a aquest número  d’en Pau de Vilchez). La part positiva és el bon resultat de Melenchon a la primera volta amb més d’un 19%. Però la pregunta queda sobre la taula. Serà capaç l’esquerra Francesa de superar discrepàncies i construir un sol projecte amb vocació de governar?

Itàlia és el país que ha viscut un trànsit més espectacular de l’esquerra els darrers anys. Des d’un potent partit comunista a un partit demòcrata, pràcticament sense passar per la socialdemocràcia. Emmirallar-se amb el partit demòcrata dels EUA és obertament renunciar a la socialdemocràcia. És obvi que el PD té propostes que es poden considerar progressistes però el punt de partida no té res a veure amb la realitat europea. Mentre defensar postulats progressistes i d’esquerres a la UE és defensar l’estat del benestar davant les doctrines neoliberals, als EUA, que no ha tingut estat del benestar mai, la defensa de propostes col·lectives i publiques sobre sanitat, educació, carreteres i presons per exemple és progressista, mentre a Europa això és patrimoni de tot l’arc parlamentari.

Renzi, que ha tornat a guanyar les primàries no és més que un demòcrata cristià al davant de l’esquerra italiana. Si Togliatti aixequés el cap!.

Al PASOK grec ja hem vist el que l’hi ha passat, mentre a Alemanya les enquestes no li donen molt bon resultat al SPD després d’haver aplicat la gran coalició, com li va passar als PS. d’Holanda i Àustria. Per ara, si exceptuen Portugal, sembla que a la socialdemocràcia no li va bé ni si mira a la dreta ni si ho fa a l’esquerra.

Si anem a l’Estat espanyol, després que Zapatero que començà donant molt bones vibracions a l’esquerra es va agenollar davant la troikael PSOE, no solament va perdre el Govern sinó que va baixar a l’infern dels seus resultats electorals. Empès per una cúpula acostumada a les portes giratòries va arribar a promoure i executar un cop d’estat contra el Secretari General que havia guanyat unes primàries per permetre que Rajoy tornés a ésser President del Govern.

Les bases socialistes han rescatat en Pedro Sánchez i han dit fort i clar que volen un PSOE mirant a l’esquerra. Però com que en política res és fàcil ara els queda, als socialistes espanyols, recórrer un llarg camí molt empedrat.  El mes de juny tenen un Congrés que confirmarà si el nou Secretari General tindrà el poder necessari per impulsar les polítiques que li ha demanat la militància. Sabrà i voldrà enfrontar-se als poders fàctics de dins el partit i de fora? Per si queden dubtes, l’editorial del País l’endemà de les primàries.

Serà capaç d’articular una política d’aliances amb Podemos i les esquerres sobiranistes, sense la qual és impossible per ara arribar a la Moncloa? I per últim serà capaç d’entendre que la condició sine qua non per parlar amb Catalunya, és acceptar el dret a decidir dels pobles que componen l’estat espanyol?

Comparteix l'article