JOSEP LLUÍS GARCÍA VIDAL Secretari General de les CCOO de les Illes

Cal repensar el sindicat en el segle XXI

Nascut a Palma i resident a Marratxí. Operador tècnic de Telefònica. Des de 1991 està afiliat a CCOO. Participà de la secció sindical de Telefònica. Quan Katiana Vicens portà l’oficina electoral de les CCOO de les Illes, el va anar a cercar perquè treballés com adjunt a la seva secretaria. En el congrés de CCOO del 2009 el nomenaren per portar la secretaria d’organització del sindicat, que a la vegada suposava portar la de finances i formació. És secretari general de les CCOO de les Illes des del 20 d’octubre de 2015.

Marratxí és una mina…

Marratxí dóna per molt! Faig feina a Telefònica, som operador tècnic d’informàtica i equips de transmissió de dades i després com operador tècnic de planta interna, i, circumstancialment (perquè és així; els càrrecs que tenim en els sindicats són circumstancials) som Secretari General de Comissions Obreres de les Illes Balears.

Estat de salut dels sindicats?

Estat de salut… estam sortint d’un constipat, ara mateix…

Un constipat o una pulmonia?

Jo crec que d’un constipat. El que passa és que alguns han volgut que fos una pulmonia… Perquè el que sí que és cert que hi ha hagut un procés; aquesta crisi ha servit per a moltes coses, una d’elles ha estat demonitzar els sindicats. I és cert que havíem de fer una reflexió interna, que havíem d’esser més introspectius i fer determinades reflexions perquè estaven canviant moltes coses.

Ser més autocrítics?

Més que ser més autocrítics, traduir l’autocrítica en fets. Els sindicats tenim un cert nivell d’autocrítica, però es tractava de traduir aquesta en accions concretes, canviar coses i dinàmiques. Una cosa és dir “això està malament”, però, si segueixes igual, segueix estant malament… El fer de ser autocrític i reconèixer que ho fas malament no t’eximeix de prendre decisions. Potser mancava una certa acció, en positiu, de canviar coses dins el sindicat perquè estava canviant la societat; això era evident. La crisi ha accentuat moltes coses, i ha fet que unes organitzacions que estaven configurades d’una determinada manera, amb un determinat esquema molt relacionat amb el sistema productiu dels anys setanta i vuitanta, d’una configuració des d’una perspectiva més industrial, de grans empreses, d’estructuració amb grans seccions sindicals entorn d’aquestes grans empreses… Clar, tot això, al llarg dels anys s’havia anat transformant. Ara tenim un altre tipus d’articulació empresarial, de teixit productiu, i els sindicats ens hi hem d’adaptar. I és això: semblava que no acabàvem d’arrancar en aquesta transformació. Com dic: la crisi ha accelerat moltes coses. A l’inici va accentuar una perspectiva molt negativa del sindicat: que no estava donant resposta a la situació.

Hem sortit de la crisi?

Estam sortint en termes macroeconòmics, però en termes socials seguim instal·lats en una crisi. A més, s’està aprofundint una crisi en la qual la desigualtat sembla que s’hi està instal·lant per quedar-s’hi. Igual que la precarietat en el món laboral, és una cosa que ho impregna tot i que sembla d’una normalitat extraordinària… El mateix ens passa amb la desigualtat. S’està configurant aquest treballador pobre que, en definitiva, és la definició d’aquesta crisi social i laboral.

Els poderosos han arribat a aconseguir que entre els pobres hi hagi un cert fatalisme: això no té remei…?

Jo crec que, en certa manera, s’ha instal·lat aquesta idea que això és així i ¿què hem de fer?! ¿Què podem fer?! Però també és cert que, almanco aquí a Balears, per certes coses que estan passant, determinats indicadors en termes d’ocupació, en termes de determinats convenis que s’han signat al llarg d’aquest any, comença a haver-hi la sensació que poden canviar les coses.

Quina és la realitat de Comissions Obreres en aquest moment a Balears?

La foto? Ara mateix estam a prop dels 15.000 afiliats en el conjunt de les Illes, uns 2.300 delegats i delegades que representen Comissions Obreres en els centres de treball… Estam a tots els espais de participació institucional; i, endemés, almanco els dos darrers anys hem recuperat espais que eren importants. Però bé, no es tracta tan sols d’esser-hi. Nosaltres ens plantejam que esser-hi sols per esser-hi no serveix, del que es tracta és d’influir, d’incidir, per tant, hem d’anar amb propostes. Aquest és el plantejament que feim.

Seguiu pensant amb la necessitat d’esser un sindicat sociopolític?

És imprescindible! I molt més en la societat que s’està configurant.

Ens deies que l’important no és sols fer autocrítica, sinó actuar. Quines dues o tres actuacions destacaries com a respostes al desafiament que ha suposat la crisi?

Nosaltres hem fet un procés durant més d’un any, abans del Congrés, que vàrem denominar “repensar el sindicat”. El conjunt de l’organització va posar damunt la taula i va reflexionar damunt la utilitat del sindicat en el segle vint-i-u, la nova configuració del món del treball, com estructurar-nos de cara a les noves (i no tan noves) demandes dels treballadors (també del conjunt de la ciutadania). I aquest fruit va culminar en el Congrés Confederal, es va treure una conclusió que es va materialitzar en un relleu, no sols a la Secretaria General Confederal, un relleu generacional, sinó a moltíssimes organitzacions del conjunt. Es va produir un relleu generacional pensat precisament per a abordar aquestes noves realitats. Per no seguir instal·lats en el passat, sinó projectar-nos cap al futur.

Jo crec que aquest concepte ha estat fonamental de cara a aquest nou cicle. Es varen abordar una sèrie de qüestions. La societat demana molta més transparència i va esser una de les primeres mesures. Abans d’arribar al Congrés ja s’havia abordat moltíssimes mesures de transparència, que, per cert, enguany ens han donat un guardó per esser l’organització sindical més transparent d’aquest país. Endemés, amb molta diferència damunt el segon. Però bé, la lectura que en vàrem fer és que encara ens queda molt. Tenim una bona nota en temes de transparència, som els primers, però encara hi ha recorregut per fer. I això, en una societat com l’actual, no és un tema menor. Nosaltres li vàrem donar molta importància a aquest canvi.

A partir d’ara, després del Congrés, el que hi ha són canvis organitzatius, és a dir, cap a on focalitzam l’organització. Som molt conscients de la importància del diàleg social, però el canvi fonamental d’aquesta transformació és tornar al centre de treball, organitzar els treballadors per a poder equilibrar la relació de forces. Només podem fer-ho organitzant la gent des dels centres de treball. I una altra cosa, aquesta no és una acció concreta però sí que és una voluntat: com organitzam les noves realitats que no tenen ni centre de treball. Tenim molts de treballadors que estan fent feina en una realitat productiva, que són la nova economia “col·laborativa” (que de col·laborativa no sé què en té), que sembla una economia d’explotació directament. Estic xerrant de treballadors que fan feina de repartidors, empreses que han sorgit ara amb una nova configuració, que ni tan sols saps quina norma aplicar. No saps si és una relació mercantil, laboral… estan en una nova realitat. Com els representam?

Sembla que van sorgint mini-empreses, d’un treballador/a amb dos o tres més, un està afiliat a la Seguretat Social, els altres cobren en negre… factura o no factura…

Aquest autònom, amb dos o tres treballadors, és contractat per una constructora per fer qualsevol cosa, amb el qual estan traspassant la responsabilitat de l’empresa al treballador. Perquè l’autònom, no ens enganem, no deixa d’esser un treballador. Amb el qual, la responsabilitat que correspon a aquella empresa, quant a pagar una seguretat social, etc., l’està traspassant al treballador. Això és individualitzar les relacions laborals, és una altra manera d’individualitzar-les, i això ens genera als sindicats (amb voluntat de representar tots els treballadors) un nou repte, no podem ser aliens a aquesta realitat.

Quin mapa té el sindicalisme de classe a les Illes? Quina relació teniu amb els altres sindicats?

Les relacions són bones. Jo crec que confluïm en moltíssims d’objectius. De fet, cada vegada que hi ha una reivindicació important solem esser-hi tots… Tots no! Determinats sindicats als quals no queda bé anar amb els sindicats de classe, perquè ens relacionen amb una estructura que forma part del sistema, ens diuen que també som part del problema. I uns altres que tenen uns altres interessos, més de tipus ideològic o sols sectorials i que tradicionalment anomenam com a grocs. A vegades ens costa confluir en les reivindicacions. Amb el STEI, la UGT les relacions són fluides; fins i tot amb USO, els darrers temps, les relacions han estat fluides per defensar les reivindicacions importants que hi ha hagut; i que encara en queden per davant.

Els sindicats han deixat de fer por a les empreses?

En certa manera ho podríem dir així… Però, no és que hàgem deixat de fer por, és que els han donat moltes eines als empresaris. La relació de forces es va desequilibrar molt; la reforma laboral del 2010 va obrir una porta, però la reforma del 2012 ha estat demolidora per a la relació de forces. Demolidora! Ha dinamitat la negociació col·lectiva, quan, dinamitzant la negociació col·lectiva, la relació de forces es desequilibra moltíssim. Aquesta flexibilitat en la contractació, aquests contractes a temps parcial als quals es poden afegir hores complementàries (tradicionalment anomenades “hores extres”), això ha estat demolidor per a les relacions laborals. Un altre element han estat els convenis d’empresa, és a dir, que tu et puguis despenjar del conveni sectorial, per davall del conveni sectorial, això desequilibra totalment. Estam parlant d’un teixit productiu on més del noranta per cent de les empreses són petites o microempreses (amb manco de sis treballadors). Per tant, són empreses que, primer, pel fet de tenir manco de sis treballadors, no s’hi poden fer eleccions sindicals, no poden tenir un representant sindical dins l’empresa. Són empreses tan petites, que el sentit paternalista de la mateixa empresa fa que el poder sigui aclaparador.

Com considerau, des de Comissions Obreres de les Illes, la realitat pluri-insular i la construcció de comunitat?

Em sembla que ja la Presidenta Armengol definia la Comunitat Autònoma com una espècie d’estat federal i crec que no li falta raó. Endemés, crec que hauríem d’aprofundir en aquest concepte. Som quatre realitats molt diferents, però amb un vincle comú;,molt comú. Ara, la prevalença de Mallorca no hauria de destruir aquest vincle comú que existeix en el conjunt de les Illes; hauríem d’anar alerta en això.

Nosaltres apostam molt per la Confederació Europea de Sindicats. Comissions Obreres fa una aposta molt forta i, de fet, fa poc temps que el nostre Secretari General va esser el President d’aquesta confederació n’Ignacio Fernández Toxo i va intentar donar-li un impuls de classe. D’intentar unificar esforços, perquè la realitat és que estam en un món global i, per tant, necessitarem respostes sindicals i de classe globals. Però, també és cert que la realitat sindical del sud d’Europa no és ni semblant a la del nord d’Europa. De fet, el que ara s’està plantejant (això és de fa un parell de setmanes) és una aliança dins la pròpia CES dels sindicats del sud. Hi serien Espanya, Itàlia, Portugal, França i Bèlgica. No es tracta de fer un lobby dins la CES, però sí de posar en relleu determinades posicions que, des de la perspectiva d’aquests països, es veu d’una determinada manera. En canvi, des de la perspectiva del nord d’Europa, ho veuen d’una altra. I ells sí que estaven fent aquesta política d’unificar sobre determinats problemes.

Com veus la situació de Catalunya des de l’òptica de Comissions Obreres de les Illes?

Comissions no ha apostat per la DUI (l’entrevista es fa el migdia del dia 27 d’0ctubre). Nosaltres sempre hem defensat que hi ha d’haver un referèndum pactat, que el poble de Catalunya ha de decidir. Que decideixi el que pertoqui, però ha d’esser pactat, perquè, si no és així, no hi ha garanties. I, sense garanties, és un procés que es mor.

Comissions Obreres, a escala estatal, reconeix Espanya com un estat plurinacional?

Sí. Aposta per un estat federal, endemés. Ho hem expressat així en el conjunt de l’Estat. No està especificat concretament que els pobles tenguin dret a decidir, però està clar que nosaltres defensam l’autodeterminació dels pobles. En el cas de Catalunya, d’acord què decideixin, però, amb unes garanties pels treballadors i pels ciutadans.

Internament, en el sindicat, com duis el tema de la normalització lingüística? Ho demanam, més que res, per la complexitat de l’estructura de la classe obrera a les Illes (nascuts a altres comunitats autònomes, nouvinguts de la UE i de fora, etc.). Pot haver-hi una fractura interna per aquest tema?

El que nosaltres intentam és que la llengua vehicular del Sindicat, aquí, a les Illes, sigui el català. Ara, dit això, també entenem que determinats sectors són molt castellanoparlants i també intentam arribar a aquests sectors. Hi ha certs sectors, entre ells el d’hoteleria (que no és un sector menor en aquesta comunitat autònoma), en els que hi ha moltes persones castellanoparlants. Nosaltres hem d’arribar a aquestes persones i les hem d’explicar les nostres reivindicacions, la federació corresponent sol arribar en castellà, o en publicacions bilingües.

Encara surten intervencions, en assemblees o reunions, demanant “que se haga en castellano”?

No…, no. En tot cas, seria absolutament anecdòtic.

De fet ahir, a la celebració del 40 aniversari, es va parlar en català amb normalitat. És un fet acceptat per les bases que es parli en català?

No en fan un problema quan et senten parlar en català. Una altra cosa és que ells tenguin una llengua vehicular distinta i els resulti més còmode llegir un document en castellà. Per això ho feim en castellà o bilingüe.

A la nova executiva hi ha més dones que homes…

Són set dones i quatre homes.

Hi ha una feminització del Sindicat?

Sí, jo crec que és evident. És evident que les dones comencen a assumir la responsabilitat que anteriorment, per les circumstàncies que tots coneixem i que no són desitjables, no acabaven de donar aquesta passa. O no se’ls deixava donar aquesta passa! En el nostre cas, mai hi ha hagut problemes d’integració de les dones a la direcció del sindicat, però, sí que és ver que costa molt que arribin. De fet, a escala confederal, quan ens reunim els secretaris generals, ara sols hi ha tres dones al capdavant de les comunitats autònomes.

Això seria un indicador de què la dona ha superat l’etapa quan les dones eren un col·lectiu complementari de la feina dels homes. Va agafant protagonisme, té una personalitat, i, per tant, va agafant capacitat i consciència de lluita.

Sí. Consciència de lluita jo crec que n’han tingut sempre. Dins el sindicat sempre hi ha hagut dones; el que sí que es vera que en l’actualitat hi ha molts de sectors feminitzats. I, precisament, són els més precaritzats; perquè la precarietat té nom de dona, com es diria ara amb termes més moderns. Els sectors feminitzats és on més contractació a temps parcial hi ha, la parcialitat és brutal. És on més es reflecteix la precarietat. La dona d’avui ja és una dona molt integrada dins el món del treball, no és com fa quaranta anys (ara que celebram els nostres quaranta anys). Efectivament, en aquell temps, la dona que feia feina era un ajut a la família. Ara no; ara és una necessitat de la unitat familiar, perquè, fins i tot fent feina tots dos, a vegades ve just.

I també l’autonomia de la dona!

Correcte! De fet, jo crec que es posen a fer feina per a la mateixa autonomia, no per aportar a la unitat familiar , de fet comencen a fer feina abans de constituir la unitat familiar.

Teniu o notau debat polític intern en el sindicat; hi ha algun partit polític que intenti influir dins el sindicat?

No. Crec que això és una feina que hem aconseguit fer-la bé. Nosaltres necessitam aliances amb tots els partits d’esquerres i això és el que intentam alimentar. Però, des de la independència i des de la proposta sociopolítica del sindicat. I això s’ha aconseguit; hi ha hagut un procés. Perquè sí que és cert que Comissions Obreres i el Partit Comunista eren el mateix; el qui militava a un lloc, militava a l’altre; no s’entenia una cosa sense l’altra. Això va canviant, la societat va canviant i la realitat van canviant i cadascú ha de tenir criteri. Nosaltres no volem esser un partit polític, però sí que tenim proposta i volem influir en les polítiques. Però des de la nostra perspectiva com a sindicat sociopolític que som.

En l’àmbit d’Illes, quines serien per a tu les prioritats on el sindicat exigiria a les institucions que es prenguessin mesures?

És urgent el tema de l’educació; imprescindible! Si volem guanyar el futur, necessitam sortir d’aquestes xifres que tenim d’abandonament, de fracàs escolar, de tenir una formació professional totalment abandonada. Necessitam sobre tot això: apostar pel coneixement.

En això tenim unes característiques diferents de la resta del país?

Tenim unes característiques diferenciades. Som una economia molt depenent del sector serveis. I en el sector serveis hi ha una cultura de treballadors poc qualificats, tothom pot fer feina en aquest sector de qualsevol manera. Nosaltres també li volem donar la volta a això. És evident que no som una societat industrialitzada en el sentit clàssic del concepte, on es requerien uns treballadors qualificats amb una estabilitat en l’ocupació, que dóna una millor remuneració i, per tant, una millor integració social. Tot plegat genera una cohesió.

Això comportaria una determinació política d’afavorir una altre tipus de turisme?

Nosaltres apostam per qualificar la nostra indústria. Entenem que tenim una indústria, que és el turisme, és una indústria de serveis, però no deixa d’esser una indústria. Tractem-la com a tal: qualificar els treballadors, donar-li una estabilitat, uns salaris adequats per a poder obtenir aquesta cohesió social. Cercam un altre tipus de model productiu on, naturalment. Hi ha de caber el turisme. Ara mateix no podem pensar en un canvi de model radical, però és evident que ha d’esser un altre tipus de turisme. Un turisme que ens hauria de donar feina tot l’any, augmentant la qualitat, augmentant cap a altres segments turístics…

Aquí estan acostumats a pensar: turisme, sol i platja! No, el turisme són altres coses i més avui en dia, que es viatja d’una altra manera. Volem aspirar a altres segments, que no són exclusivament sol i platja, que ens donin una ocupació tot l’any per a garantir l’estabilitat. Per això, també, necessitam qualificar el sector. Que el treballador en sigui conscient i així poder aconseguir que amb manco turistes, amb manco pressió sobre el territori, les empreses puguin tenir el seu benefici i els treballadors una major estabilitat i una major qualificació. Nosaltres creim que és possible. Ja fa temps que hem començat a introduir en el nostre discurs que la figura del fix discontinu, que va esser molt bona en determinat moment (precisament per donar una estabilitat en un món molt inestable), ara mateix és una llosa. No pel fet en si, sinó per la concepció. No podem tenir una indústria que sols faci feina sis mesos en l’any, seria una barbaritat que una fàbrica produís durant sis mesos i després tancàs. Però nosaltres veim això com a normal… hem de rompre aquesta “normalitat”. Hem de rompre amb el concepte de “fix discontinu”, no podem tenir una economia fixa discontínua. Hem de tenir una economia de tot l’any. Això requereix altres coses, i requereix sortir del “sol i platja” i començar a pensar en un altre model turístic molt més sostenible del que tenim.

La clau seria més sostenibilitat i no sols competitivitat…

El món és competitiu… La paraula competitivitat a vegades té connotacions molt perverses, s’ha utilitzat aquest concepte per davallar els salaris! Volent fer-nos creure que som més competitius si som més barats. Aquesta és una gran equivocació, la competitivitat és tenir qualque cosa millor que l’altre. Si nosaltres som una destinació turística, o volem apostar per altres sectors d’activitat, haurem d’esser competitius. Però no en el sentit de fer rebaixes, d’esser més barats! Competitius en el sentit d’incorporar valor afegit als nostres productes; sigui turisme, sigui indústria, sigui ramaderia, sigui indústria del coneixement… Necessitarem posar-hi molt de valor afegit. Aquests són els grans reptes de la nostra economia: necessitam diversificar el turisme perquè sigui sostenible, i necessitam diversificar sectorialment. Però no pensant que és millor industrial que serveis. L’important és tenir una economia amb molt més valor afegit. Quan tens un monocultiu és molt més complicat. En canvi, amb una economia diversificada, tenim moltes més opcions.

Moltes gràcies, Josep Lluís. Tant de bo vos acompanyi l’encert, perquè això suposarà una millora pel nostre poble.

Comparteix l'article