Joan Bonet i Nadal, l’artesà republicà (1929-2017)

El passat 12 de juliol va morir a Palma Joan Bonet i Nadal, conegut popularment com a “Bonet de ses Pipes”. Nascut a Manacor el 1929 era una figura tremendament popular a Mallorca per diversos aspectes. En primer terme, es tractava d’un prestigiós artesà piper conegut arreu del món per la qualitat dels seus productes. També va excel·lir com a escriptor. En aquest sentit, cal destacar l’extraordinari mèrit de la tasca literària empresa per Bonet, qui amb una formació autodidàctica va aconseguir un magnífic domini de la llengua catalana que el capacità per emprendre la redacció de llibres com :Les rondalles de la pipa (1978) o Pipades i vivències (1983). Fou així mateix col·laborador de la premsa local i un formidable activista cultural i veïnal, ferm defensor de la llengua catalana i força apreciat dins el popular barri ciutadà dels Hostalets. En aquestes línies, però, ens centrarem en l’origen del seu compromís polític republicà i d’esquerres, que constituïa un altre dels seus principals trets d’identitat.

Joan Bonet Nadal pertanyia a una família durament colpejada per la Guerra Civil. El seu pare, Sebastià Bonet Garí (1905-1982), era fuster, sindicalista i militant d’Esquerra Republicana Balear i fou represaliat durant la Guerra Civil i la primera postguerra. En concret, Sebastià Bonet va estar pres entre 1936 i 1941 a la presó de Manacor, a la Provincial, a la de Can Mir, a diversos camps de concentració de Mallorca i a la colònia penitenciària de Formentera. També passaren per centres de reclusió franquistes d’altres familiars de “Bonet de ses Pipes”, com el seu avi patern Joan Bonet Escales i els seus oncles Josep i Bernat. Els records infantils de Joan Bonet sobre aquests episodis es combinaven amb els procedents de les llargues converses que havia mantingut amb el seu pare:

Jo vaig fer feina molts d’anys amb mon pare, com a artesans de la pipa, conversàrem moltes d’hores. I amb les famílies, de vegades hi ha coses que ja no saps si les has viscudes tu o només te les han contades. Dels records meus d’infant, com a fill de pres, puc dir per exemple que anava jugant pel carrer i algú et deia: «A aquell al·lot li han mort son pare i al teu també el mataran.» Però també, que hi havia gent que ens volia ajudar. Per exemple, venien els reis, i uns forners et duien una ensaïmada a ca teva. O anaves a la barberia, i el barber et donava una caixa de tabac perquè l’enviéssim a mon pare. En definitiva: un esperit de solidaritat”.

El cas dels Bonet exemplifica certament les peripècies dels perdedors de la contesa en els duríssims anys de postguerra. En ser alliberat Sebastià Bonet, les autoritats li impediren residir a Manacor i la família es veié obligada a traslladar-se a Palma. Fou llavors quan el pare decidí instal·lar a casa seva un petit taller de fabricació de pipes on pogué persistir amb la tasca artesanal que havia iniciat dins la presó. Tot i que “Bonet de ses Pipes” era un magnífic estudiant, la difícil situació econòmica familiar impedí que prosseguís els estudis i començà a treballar amb el seu pare a 14 anys. Però malgrat la derrota i el règim de terror implantat pel franquisme, persistia una resistència soterrada. Joan Bonet m’explicà que ell i el seu pare i oncles continuaven en contacte amb altres antics represaliats i es comunicaven informacions sobre l’evolució de la situació política:

L’ambient que hi havia a Mallorca després de la guerra? Por… Això és el que hi havia! Sé que, quan va acabar la Segona Guerra Mundial, es va posar de moda per aquí que quan et trobaves algú de confiança a manera de salutació li demanaves: «Com va el burbai?» I ell responia: «Millor que mai!»”.

Bonet recordava també l’impacte de les emissions de Radio España Independiente, de Ràdio Moscou, de la BBC i de Ràdio París, presents les nits a gairebé totes les llars de les famílies esquerranes mallorquines:

Jo la Pirenaica l’escoltava cada vespre. Mentre feia pipes, a una camilla, amb la ràdio devora. Ens agradava escoltar la Pirenaica i estàvem ben orgullosos de saber que els espanyols eren els primers que havien entrat a París, i que havien tirat la bandera nazi a baix. Jo som catalanista, però també un gran admirador dels republicans espanyols”.

Fins i tot hi hagué la possibilitat de passar a l’acció. Entorn de 1946, Joan Bonet Nadal col.laborà puntualment amb les actuacions dels grups resistents a la dictadura mitjançant el seu oncle Josep Bonet i Garí, responsable de l’edició local de Mundo Obrero. Bonet estigué aleshores en contacte amb alguns dels principals dirigents del PCE clandestí a Mallorca, com Guillem Terrassa Pujol o Guillem Galiana Deyà.

Fins als darrers dies “Bonet de ses Pipes” fou coherent amb les seves idees. Amb la seva proverbial generositat, col·laborà amb entusiasme en diverses iniciatives per recuperar la memòria republicana i democràtica mallorquina. Una de les seves darreres intervencions públiques tingué lloc l’octubre del 2014, durant la presentació d’un aplec de testimonis orals sobre la història del moviment obrer a les Balears en què havia col·laborat amb el seu testimoni. Com sempre, encisà als assistents amb un discurs irònic i valent. La societat mallorquina li deu sens dubte un reconeixement públic que tant de bo arribi ben aviat.

Comparteix l'article