Ideologisme i suposada radicalitat

Lenin va escriure «L’esquerranisme, malaltia infantil del comunisme» l’any 1920, poc abans que s’aprovés la Nova Política Econòmica (NEP) que el 1921 s’instaurà a l’URSS, per sortir de la situació anterior de comunisme de guerra i de la guerra civil. Malgrat la situació conjuntural en què s’escrigué el llibre, molts d’analistes han vist en aquesta obra un dels millors treballs teòrics de Lenin. Una teorització basada en l’experiència pràctica d’intentar construir una nova societat socialista, després d’haver aconseguit el poder polític pels soviets l’any 1917. Tornar a acceptar el retorn de la propietat privada a determinats àmbits de la producció, obrir les portes a la inversió estrangera, acceptar la comercialització individual dels productes del camp… Per a molts de doctrinaris suposava una cessió de principis i una traïció als principis de la revolució socialista. Per a Lenin, aquests teòrics de manual i catecisme, malgrat la seva bona voluntat, es convertien en un obstacle objectiu per a avançar en la necessària connexió entre el partit revolucionari i les masses. Per això escriu el llibre, perquè la confrontació amb les seves idees doctrinàries, la veia fonamental per aconseguir fer avançar el procés revolucionari.

Deixant a banda l’apassionant debat històric del fet de devenir de la revolució soviètica, el llibre de Lenin ens ajuda a entendre la dificultat i la complexitat d’aconseguir canvis en el model econòmic d’una societat, malgrat la voluntat subjectiva i el poder polític absolut del partit revolucionari. La revolució del 1917 es va fer en un context determinat i se suposava que seria el preludi d’una revolució mundial. L’any 1920, calia resituar les anàlisis, avaluar la nova realitat, partir de les necessitats vitals del poble, aprendre de les errades voluntaristes comeses, articular una nova aliança de classes dintre de la Unió Soviètica per al seu millor governament. Sota l’hegemonia del proletariat, però governar era també fer aliances de classe amb els camperols, amb la petita burgesia urbana. I especialment millorar la relació entre el partit bolxevic i les organitzacions de masses del poble. L’enterrament que de la NEP féu Stalin ja és un altre debat, que no ve al cas pels meus comentaris posteriors.

A les nostres Illes estem parlant de canviar el model econòmic existent. Amb unes relacions capitalistes totalment dominants. Amb uns poders a la Unió Europea i a l’estat espanyol clarament reaccionaris. A partir d’una autonomia amb un limitat marge de maniobra. Amb un govern de coalició PSOE-MÉS per Mallorca més d’esquerres que el que es pot veure a la resta de l’estat, que necessita el suport extern de PODEM, MÉS per Menorca i Gent per Formentera, que té uns compromisos adquirits i plasmats en els Acords pel Canvi, que són uns acords clarament progressistes, que hi ha determinades accions emmarcades en una voluntat d’estratègia transformadora, però que en cap cas i globalment, no són un programa formalment socialista ni revolucionari.

Però per a alguns sectors el govern no està a l’altura de les circumstàncies. Li fa falta «valentia» per ser més «radical». No sap que a les Illes existeix la lluita de classes. No sap tocar el botó que programa el canvi de model econòmic. Són una banda de cagats que s’espanten tot d’una davant l’adversari. Per què no canvien ja les coses? Les conclusions són fàcils de deduir. Han traït al poble i s’ha de preparar per a construir la necessària alternativa. Quina? Està per veure. Alguns parlen d’afavorir la necessària implosió social que qüestioni de dalt a baix el sistema. Altres de treballar en la confluència per la radicalitat de la proposta independentista. Alguns de l’acció directa com a únic mètode de lluita revolucionari. Altres, de crear de baix a dalt candidatures d’unitat popular d’una manera illenca, a l’estil de com es crearen les CUP a Catalunya.

Sobre el nostre model econòmic ja hi ha bastants coincidències en el diagnòstic de la seva malaltia. Fer accions suposadament radicals per a crear consciència de l’existència de la malaltia, semblaria a hores d’ara una mica absurd. El que no hi ha és la coincidència en quin ha de ser el seu tractament. Receptar decreixements i límits és una voluntat genèrica de principis. Fins i tot es pot fer una plataforma d’objectius més o manco raonables. El repte és consensuar una proposta col·lectiva de model econòmic, social i mediambiental desitjable, plantejar una sèrie d’objectius estratègics que siguin assumits socialment per a la majoria de la població i establir un seguit d’accions coordinades, puntuals o més continuades, per les administracions públiques i la societat civil, per aconseguir-los. En altres paraules, dissenyar un pla de transició del model econòmic actual cap a un altre més social i ecològicament sostenible, i sobretot, fer-lo viable.

Això suposa treballar per aconseguir un consens per a establir una sòlida i raonada estratègia d’aliances de classes, en el sentit més ortodox del terme. Consens no suposa necessàriament hipotecar-se ideològicament per intentar convèncer al 100% de la població. Consens en un sentit polític progressista vol dir ajuntar al màxim als sectors treballadors i populars, i aïllar als sectors socials més reaccionaris. Aconseguir que en el sentit comú de la majoria de la gent s’imposi el que pretén el nostre projecte, i deixin de funcionar de manera automàtica els mecanismes interpretatius de la realitat dels discursos dominants. Per què algunes de les accions suposadament radicals, enlloc «d’obrir la consciència» a la classe obrera, són aprofitades per l’oligarquia per a contraatacar i intentar reforçar el seu discurs dominant? Perquè sap que portar el debat social en termes de «radicalitat», l’ajuda a tancar el suport de les classes mitjanes amb els espantalls de la por. I fins i tot dintre de sectors de la mateixa classe obrera, que sols veuen encara la necessitat d’aconseguir el seu salari per a poder subsistir. La «radicalitat» que aïlla, és nul·la radicalitat. La política de masses, malgrat sempre sia més dificultosa, és l’única que crea fonaments reals per als canvis.

Els reptes més importants de MÉS per Mallorca, a parer meu, són com aconsegueix influir com a formació política en el debat social actual i com treballa les polítiques d’aliances necessàries, per anar creant aquesta estratègia de canvi de model econòmic i social amb una majoria social ampla de suport. S’ha de fer unes feines d’anàlisi més acurades sobre la qualitat de les nostres gestions de govern. Qui les ha criticades i de quina manera. Les que provenen del foc amic i les del foc enemic. Quines són les nostres autocrítiques. Tal volta un seminari d’anàlisi específic sobre tot allò que ha envoltat el debat i les propostes finals de la reforma de la Llei turística, seria prou útil per a la nostra construcció teòrica sobre com cal encarar les propostes de transició cap a un canvi de model econòmic, per les reaccions de tot tipus que han provocat. Amb un resultat final potent, globalment coherent i que apunta en la bona direcció de contenció global de l’oferta turística.

Però també cal aprofundir sobre la realitat dels moviments de masses a les Illes, les gestions de les seves pluralitats internes, les seves capacitats de mobilització real, les seves maneres de participació i de creació en les polítiques de canvi, de com podem ajudar a construir mentalitat associativa en l’era de la comunicació digital. Necessitem les dues potes dels governs i dels moviments de masses progressistes per establir estratègies sòlides de canvi i per a consolidar-les en les properes cites electorals.

Per això necessitam també reforçar la nostra capacitat teòrica com a col·lectiu. Perquè els arbres de la malentesa radicalitat, no es facin perdre de vista el bosc dels canvis que realment necessitem. I també perquè no ens deixem els somnis per les bardisses, per una malentesa adaptació pragmàtica a la realitat. Tal com recordà en el seu moment i pel que feia al PSM, l’enyorat Josep Maria Llompart.

Comparteix l'article