El que queda per fer en matèria lingüisticocultural

Jaume Mateu i Martí

President de l’Obra Cultural Balear

És tan bo com recomanable, en ser a l’equador de la legislatura, esbrinar i avaluar allò que s’ha fet, comparar-lo amb el que encara espera l’execució –atenent els plans de govern- i d’aquesta anàlisi refer, si cal, la intensitat en l’acció i reorientar el rumb.

En aquest sentit convé dir d’entrada que l’avaluació en el camp lingüisticocultural no dóna els resultats que caldria, donat que en la legislatura 2011-2015 va ser el que més va patir les pitjors restriccions que ha sofert mai des de la mort del dictador. El bauzanisme, bé ho sabem, va treure el català de la seguretat jurídica, convertint en no-res els drets lingüístics dels catalanoparlants. De fet, l’antiillenquisme de Bauzá esdevingué el mascaró de proa de la seva acció de govern, la seva marca més significativa.

Cal recordar, per això, que abans de les eleccions del juny del 2015, els partits que ara formen el Govern de les Illes Balears, a més d’altres representats en el Parlament, signaren el decàleg OCB en temes de llengua i cultura per a la legislatura 2015-2019 que, en el seu punt 7, demana “Protegir els ciutadans de les Illes Balears perquè puguin expressar-se en la llengua pròpia sense haver de patir cap tipus de discriminació”.

És ver que s’ha recuperat la seguretat jurídica del català restituint totes les disposicions contràries al coneixement, difusió i prestigi de la llengua i cultura catalanes de l’anterior Govern. Totes no, per ser justs, i cal recordar-ho perquè afecta un àmbit prou significatiu: el comerç. Bauzá derogà l’article 8, dedicat als drets lingüístics dels consumidors, de la Llei 11/2001, de 15 de juny, d’ordenació de l’activitat comercial a les Illes Balears, i fins ara els drets lingüístics dels catalanoparlants en el comerç segueixen sent discriminats perquè aquest article no s’ha restituït fins ara.

Tanmateix, no és l’únic entorn on la llengua pròpia de l’arxipèlag és arraconada: en el sanitari segueix tenint excessives dificultats, en el de la justícia el català és residual i en el turisme i tot el seu amplíssim radi, malauradament inexistent. Per no parlar del català en els mitjans de comunicació: repassar el dial radiofònic, els canals de televisió o els mitjans escrits és posar messions pel descoratjament.

Comptat i debatut, l’interès d’un govern per aplicar una política o altra es mesura pel pressupost econòmic que hi dedica. I val a dir que els poc més de dos milions d’euros destinats en el pressupost d’enguany a la normalització lingüística, demostren fefaentment que la tan anhelada acceleració en la normalització de la nostra llengua no és capital en l’acció de l’actual Govern de les Illes Balears. Es pot al·legar que les estretors econòmiques obliguen a aquest raquitisme pressupostari, però és bo recordar, també, que en l’esmentat decàleg OCB, els partits signants en comprometien, a què “en el cas que els recursos necessaris [per avançar significativament en la normalització lingüística] siguin mals de trobar en el pressupost disponible, reivindicarem sense descans i fermament els doblers dels nostres imposts que l’Estat ens plany”. I aquest compromís no s’ha donat amb la intensitat amb què s’expressa. I val a dir que hi ha hagut moltes ocasions per fer efectiu aquest compromís.

En paral·lel a aquesta tímida o empegueïda empenta al català, en dos anys tres conselleres han encapçalat la conselleria encarregada de reactivar la seva normalització, raó per la qual l’actual Conselleria de Cultura, Participació i Esports no ha sortit de la crisi permanent. En contraposició, s’han fet prou gests per reafirmar els vincles profunds entre els Països Catalans, però si a aquests gests no hi incorporem fets tangibles, valents i clars favorables a la nostra llengua i cultura, quedaran en focs d’encenalls.

I val a dir que el guió d’aquestes accions està escrit des de fa un any. El 7 de juliol de 2016, el Ple del Consell Social de la Llengua Catalana aprovà el Pla d’Actuacions en matèria de Política Lingüística per al Quinquenni 2016-2021, un document que recull 136 accions perquè “el ciutadà pugui exercir el dret d’emprar el català”.

Certament, si d’aquí a què acabi la present legislatura s’executessin aquestes 136 accions, es notaria i es veuria amb molta claror que el català és la nostra llengua i la de la cohesió social. Hi ha temps i no hi hauria de mancar decisió política.

Comparteix l'article