El conte de la criada Novel·la de Margaret Atwood

Un dels darrers èxits, dins del boom actual de les sèries de televisió, és El conte de la criada. N’he vist algun episodi, i diria que la popularitat de la producció és comprensible i merescuda. És injust, però, que aquesta fama no vagi lligada al reconeixement de l’autora de la novel·la original, la canadenca Margaret Atwood. He sentit més d’una persona de bona cultura literària parlar de la sèrie i sorprendre’s davant de la informació que es tracta d’una novel·la publicada l’any 1985 i que ha tingut un llarg ressò internacional: ha estat guardonada, se n’ha fet una pel·lícula i una òpera, i ha generat debat, molt de debat. Però entre nosaltres era, fins fa poc, una obra poc coneguda. La primera traducció castellana va arribar el 1986, i va passar, com alguna altra que la va seguir, sense gaire pena ni glòria. Ara, amb la sèrie de televisió, arriba l’edició de Salamandra, amb nova traducció d’Elsa Mateo Blanco. En català, ai las!, encara no la podem llegir, encara que no està de més assenyalar que sí que tenim, de la mateixa Atwood, Ull de gat, L’assassí cec i L’any del diluvi.

Com 1984, com Un món feliç, com Blade runner, o com tantes altres novel·les o pel·lícules, és una distopia, és a dir, un relat d’un futur pintat en tons lúgubres i marcat, de manera característica, pel totalitarisme. Tant la novel·la com la sèrie circulen amb l’etiqueta de “distopia feminista”. L’edició actual porta un pròleg molt recent en què l’autora es distancia del qualificatiu: només és una novel·la feminista, diu, en la mesura que és una ficció que parla de dones i en què parla una dona. En qualsevol cas, dir que es tracta d’una obra “feminista” ens orienta respecte de què hi trobarem: la narració parla d’una futura societat dominada per l’integrisme religiós cristià, en la qual s’imposen les formes més perverses del patriarcalisme. No voldria avançar gaires coses del que ha de trobar el lector, però una de les coses que en fan una novel·la interessant és el retrat aterridor del paper subordinat que la societat imaginada atorga a les dones en matèria de reproducció. Debats actuals com el de la gestació subrogada poden trobar en aquest relat motius per a la reflexió.

Es tracta d’una novel·la de tesi? L’autora, lògicament, intenta evitar aquesta consideració, que sol equivaler a un cert descrèdit literari. Jo diria que en bona part sí que ho és, però hi ha una cosa més important: El conte de la criada mostra que no hi ha incompatibilitat entre un cert caràcter de “novel·la de missatge” i la bona literatura. Al cap i a la fi, si hi pensem, és el mateix que podem dir de les distopies immortals de George Orwell o Aldous Huxley. Com aquestes, la novel·la de Margaret Atwood és bona literatura, molt bona literatura. És una obra d’una poderosíssima imaginació, que suspèn l’ànim del lector i el condueix per una atmosfera que té un aire irreal i que alhora ens intranquil·litza com una possibilitat real. La construcció narrativa, amb els seus salts en el temps i els moviments del punt de vista, és magnífica. I la caracterització del personatge principal, de les seves angoixes i els seus dubtes, de la seva evolució, és l’obra d’una escriptora de raça.

Així doncs, bona literatura i matèria per a pensar, què més voleu? Llegiu primer la novel·la i després mirau la sèrie.

Comparteix l'article