Editorial

Han fet falta quinze anys perquè finalment, l’expresident Jaume Matas reconegués allò que ja era més que demostrat: que el Partit Popular es va presentar a les eleccions del 2003 i 2007 finançat irregularment, per part d’empreses que després eren alimentades sucosament per les administracions que el PP governava. El mateix PP que ara considera innecessària l’Oficina Anticorrupció, és el mateix PP que segueix matisant que la corrupció és «de persones» i no de partits, quan la trama vessa per tots els costats, i s’evidencia com una forma d’actuar sistemàtica que ha marcat la política balear i espanyola de les darreres dècades. La denúncia política i ciutadana ha estat imprescindible en tots aquests anys, i el procés judicial ha estat tan lent i tortuós que sembla haver diluït les responsabilitats gravíssimes d’un partit que ha governat aquesta terra la major part de la democràcia.

I així i tot, encara hem de suportar la supèrbia de José María Aznar, les fantasies tenebroses de José Ramón Bauzá i la des-vergonya de Pablo Casado qui, per cert, ha estat salvat per un Tribunal Suprem que s’ha erigit una vegada més en tribunal polític i per salvar polítics, sobretot si són conservadors. Pablo Casado és salvat en la seva condició d’aforat per enterrar el cas dels Màsters de la Universitat Rey Juan Carlos, però es mantenen presos polítics a les presons quan ja fa un any de la consulta de l’1 d’octubre per la República catalana.

En uns dies en què Villarejo i les seves gravacions han estat notícia, ens queda clar que no és que hi hagi clavegueres, sinó que l’estructura de l’Estat i els seus diferents estaments, des de les forces de seguretat a la cúpula de la judicatura i la política dels anomenats partits dinàstics, són pura claveguera, amb la UTE González-Aznar com a metàfora del moment.

Si l’octubre del 17 rememoràvem la revolució russa, el del 18 estaria bé que hi hagués, si més no, una revolució del sentit comú i de la democràcia, que desterràs un règim decadent que no deixa d’alimentar el desencís de la ciutadania, i així és que s’aguanta.

Afortunadament, experiències com el govern dels Acords pel Canvi que entren a la seva recta final, amb mesures com la Llei de Canvi Climàtic o la Llei de Residus que recollim en aquesta edició de l’Altra Mirada, així com experiències locals des de l’economia social o la trinxera de la política municipal, dignifiquen la política i ens posen al mapa com a exemple de què un altre món és possible.

Comparteix l'article