E DAVID ABRIL HERVÀS

MÉS ha de seguir sent un projecte fresc, assembleari, plural i participatiu

Nascut a Inca, l’any 1975. Fill de classe treballadora, d’immigrants de Jaén que vengueren a treballar a una indústria que ja no existeix i que també va ser la seva primera feina, a 14 anys: la fàbrica de sabates Can Llompart. Llicenciat en geografia i història (1998), Expert en Animació sociocultural (2003) i Doctor en Educació amb premi extraordinari (2013) amb una tesi sobre l’aprenentatge del compromís ciutadà al llarg de la vida. És pare d’una filla i dos fills, de 17, 14 i 5 anys. Actualment és co-portaveu de MÉS per Mallorca i diputat al Parlament de les Illes Balears. Recentment ha anunciat que vol deixar aquests càrrecs a la propera Assemblea General de MÉS per Mallorca.

Des de quan tens el compromís polític? Què o qui et va influir més per adquirir-lo?

Des de jove, encara estudiava. A l’escola, no sols a l’institut sinó abans a l’escola, a les monges -som de la primera promoció de nins a Sant Vicenç de Paül-, m’havien ensenyat qui era Marx i com s’havia articulat el moviment obrer. A casa, eren gent treballadora, i començà el declivi industrial als 80… Record les restriccions a casa quan tancaren la fàbrica principal dels històrics Fluxà. D’adolescent ja vaig començar a treballar a una fàbrica, per tant no era difícil lligar caps!

Un dia amb 18 anys o 19 després d’un miting de Julio Anguita, a unes europees on hi havia una forta campanya contra el tractat de Maastricht i l’Europa del capital, em vaig presentar al local de CCOO a Inca i vaig dir que em volia afiliar al Partit Comunista, al PCE, que era allò que jo associava a l’esquerra i al discurs més obvi de defensa de la classe treballadora. En aquells moments a IU/EU hi havia poqueta gent i en no res vaig acabar de cap de llista de la candidatura municipal d’aquest partit. En represàlia, el meu pare va ser acomiadat de la fàbrica on feia feina, en associar-lo amb la meva activitat política… I estam parlant de mitjans dels 90, no dels 70. De fet, encara ara hi ha cadenes turístiques que en «plena democràcia» no deixen entrar els sindicats a les empreses per informar la gent que hi fa feina, i això no és precisament culpa dels sindicats…

Com és la teva trajectòria política personal, fins arribar a ser co-portaveu de MÉS per Mallorca?

De jovenet, mentre estudiava la carrera, i a part de l’activisme social, vaig estar alliberat a Esquerra Unida per afavorir-ne la implantació municipal, i vaig dur algunsanys la responsabilitat de debat i formació política del PCIB, sempre des de l’heterodòxia. També vaig treballar amb Manolo Càmara al primer pacte d’esquerres, quan era Senador a Madrid. Vaig fer feina uns anys com a tècnic i docent a l’àmbit social, a diferents entitats ciutadanes, fins i tot vaig arribar a fer feina simultàniament a la CGT, un sindicat anarquista, i a la vegada a Càritas, i amb això vull dir que no m’havia de canviar de camisa ni de discurs anant a una banda o a l’altra, que al cap i a la fi si del que es tracta és de transformar la realitat en favor de la gent, les aliances han de ser ben amples. I aquesta reflexió també ha de servir per a la política.

Al segon pacte na Fina Santiago em va cridar per ser director tècnic de l’Agència de Cooperació Internacional, perquè havia estat fent feina amb ONGs. Una cosa va dur a l’altra, EU també estava a un moment crític, i se’m va proposar ser-ne el coordinador. Vaig acceptar, amb la condició de fer un procés constituent per crear una nova força d’esquerra alternativa i ecologista, però es va frustrar el procés per les resistències a què el resultat fos un partit sobirà. Defensàvem lligams en l’àmbit estatal, però des d’una força política que fos independent jurídicament i en la presa de decisions. I amb altres creàrem Iniciativa d’Esquerres, ens fusionàrem amb Els Verds creant IniciativaVerds, i anàrem en coalició amb el PSM. La coalició va ser el bessó de què després resultaria ser MÉS.

Com expliques l’èxit de MÉS per Mallorca a les eleccions del 2015?

Crec que l’èxit està sobretot en tres factors: primer, haver encertat en la fórmula política, d’aparcar els formats tradicionals de partit, que era una demanda sobretot després del 15M; segon, en la mobilització de moltíssima gent que fins i tot no anava a votar tradicionalment, en contra de la política autoritària de Bauzá i també en l’aposta municipalista de MÉS, que va fer possible que avui en dia no sols tinguem presència considerable en la majoria de municipis de Mallorca, sinó que governem i tinguem les batlies de municipis de l’àrea metropolitana, com Marratxí o Palma, i fins a l’any passat de Llucmajor.

I per què no es treu el diputat a les següents i quasi immediates eleccions generals?

Perquè la gent a les Illes a unes estatals vota en clau estatal i és com un peix que es menja la cua… No sortim als telediaris estatals, ni a les tertúlies…, mediàticament no existim. És obvi que a les primeres eleccions el nostre vot (com el de bona part del PSIB) se n’anà a Podem. Crec que ara no seria igual, i en tot cas la fórmula que aniria millor, que era la nostra proposta inicial, era la d’un front ample d’esquerres, un altre «Progressistes».

Heu estudiat a fons què motiva el vot a MÉS i quin pot ser el seu grau de volatilitat?

Crec que en el nostre cas tenim menys volatilitat que altres, de fet ara som els únics no afectats per la pujada (també inflada pels poders fàctics) de Ciutadans. Però en tot cas avui dia és molt difícil fer previsions fins i tot a curt termini, i els escenaris polítics i els seus beneficiaris canvien molt.

Els Acords del Canvi són prou coneguts? Els ha fet seus l’electorat de l’esquerra? Les expectatives creades per un govern de les esquerres, han estat més elevades que les seves possibilitats reals d’actuació?

Jo crec que els Acords pel Canvi són uns acords pel sentit comú d’aquesta terra, després de 4 anys de regressió gràcies a la majoria aplatant de la dreta del PP de Bauzá. I per això els hem complert ja en més d’un 80% dels seus objectius concrets, perquè tots vàrem ser pragmàtics. El que costa d’entendre és que les esquerres varen obtenir el resultat més important de la seva història, però això no implica automàticament que la gent «torni d’esquerres». Culturalment, localment però també globalment, l’hegemonia política-cultural és la del capitalisme, de l’espanyolisme i del patriarcat. I per això ni s’ha d’abandonar la feina política a l’àmbit ideològic i social, ni ens podem permetre el luxe de què torni a guanyar la dreta, perquè segurament ho podem fer millor, però que ningú digui -com he arribat a escoltar a alguna persona presumptament d’esquerres- que estam igual o pitjor que amb Bauzá.

En aquesta legislatura l’activitat parlamentària de MÉS, a més de donar suport a les polítiques del govern, ha tingut prou autonomia pròpia. Què destacaries de la mateixa?

Les majories absolutes han passat a la història. Ara tant les dretes com les esquerres estan dividides en diferents actors, els de la dreta encara estan situant-se, i en el cas de l’esquerra hi ha tres actors ben diferents i tots ells necessaris: el PSOE (la socialdemocràcia clàssica), Podem (una esquerra alternativa estatal) i MÉS, una esquerra sobiranista, ecologista i feminista, encara que cadascú posi l’accent allà on s’ho senti.

El que no hi ha hagut és subalternitat, ja ningú no és el «germà petit» del PSOE, sinó que som socis en igualtat que ens hem d’entendre si volem avançar cap a una societat diferent i que no governi la dreta. Crec que la nostra aportació tant al programa de govern dels Acords pel Canvi com a la seva execució, amb mesures clau que com la renda social, l’impost turístic o la llei de fosses bé valen per elles totes soles una legislatura. Si nosaltres no hi haguéssim estat o no haguérem tengut tanta força, tenc dubtes seriosos que s’haguessin aprovat.

Objectivament els Acords pel Canvi tenen un grau d’execució prou elevat. Per què no hi ha aquesta percepció al voltant de l’esquerra? Les crisis internes tapen la política de gestió?

Per diferents motius: perquè a l’esquerra si aconseguim un 80% del que defensàvem sembla que hem perdut i només veiem el 20% del que no s’ha aconseguit; perquè la política és cada vegada més un espectacle, i això afecta també al nivell d’expectativa i de frustració de la gent. Com tu has dit, el nivell de compliment dels Acords pel Canvi és molt alt, i realment s’han fet miracles si tens en compte que ni el context espanyol ni l’europeu, en mans de la dreta i la ultradreta, no ajuden gens. Crec que s’ha moderat el renou fruit de les discrepàncies entre partits i a dins de cada partit, però òbviament aquests temes interessen molt més a la premsa des d’aquesta perspectiva de l’espectacle, i s’ha de tenir en comptes.

Amb una mica ja de perspectiva, com analitzes la crisi dels contractes i la gestió interna de la mateixa que va fer MÉS?

Ha estat un tema delicat, que crec que vàrem resoldre de manera exemplar, tot i que amb un cost personal alt. Assumir els errors i responsabilitats polítiques independentment de què hi hagi cas o no en l’àmbit jurídic és donar exemple, perquè ni a Espanya ni a Balears no dimiteix ningú, però és dur internament i a escala personal. Però crec que podem anar amb cara alta per poder seguir denunciant la corrupció de veritat, sense que ens hagin de tirar en cara que som com els altres, perquè no ho som.

Com analitzes políticament la situació de la Conselleria de Turisme, Innovació i Recerca, que acaba amb la dimissió de Biel Barceló?

Crec que des de la Vicepresidència s’ha fet la política que havíem de fer des de MÉS per Mallorca, però que a la vegada el nivell d’exposició als poders fàctics és molt alt. En tot cas: no he vist mai un responsable de turisme de cap lloc del món que defensi com ha fet Barceló o ara Busquets que hagin de venir menys turistes a l’estiu, que s’hagi de moderar el turisme i no créixer més, sinó en el pitjor dels casos repartir al llarg de l’any. Sense MÉS al capdavant d’aquesta àrea no tindríem ni ecotaxa, ni sostre de places ni s’haurien regulat fenòmens tan complexos i controvertits com el lloguer vacacional. S’ha de ser valent per fer el que s’ha fet, i això és el que ens hem de quedar de la gestió d’en Biel Barceló que esperem que segueixi amb el mateix tarannà amb na Bel Busquets.

MÉS també governa al Consell de Mallorca, a Palma i a molts d’ajuntaments. Com creus que es percep aquesta gestió?

Crec que és una bona gestió per separat, de cada institució al seu nivell, i de fet l’enquesta que recentment va publicar l’UH on es valoren els líders de les principals institucions així ho assenyala. Per un costat, crec que és un dels valors de MÉS, tenir els lideratges i bons lideratges repartits arreu. Amb el que hem de filar prim és en fer valdre la bona gestió que es fa a escala local, i que els electors siguin conscients que som un projecte capaç de donar respostes coherents i complementàries als diferents nivells i les diferents institucions. Potser si se’ns percebés així en conjunt , ho tindríem més fàcil també a les generals.

Pensant en consolidar el futur projecte de MÉS, com creus que cal encarar aquests mesos que falten fins a les pròximes eleccions?

Primer de tot cal clarificar la situació interna, perquè la unitat és la nostra força, i en aquests darrers temps no hem donat aquesta imatge d’unitat, que entenc que va associada a què s’aclareixin els lideratges i que seguim apostant per un projecte fresc, assembleari, plural, i participatiu. El projecte de MÉS no està esgotat, sinó que a pesar de tot el que hem aconseguit en només 5 anys, perquè vàrem néixer el 2013, queda tot per fer.

Dit això, és important en aquest any i mig que queda per a les eleccions, valorar tot allò que s’ha fet, perquè la major part de les coses que s’han fet són coses bones, que milloren les vides de la gent i fan avançar Mallorca i les Illes cap a un horitzó més democràtic, més lliure, més just. I sobretot: no equivocar-nos, no ens podem permetre errors en el darrer any, ni nosaltres ni els socis, aprofitem que la dreta no havia estat mai tan dividida, i que no tenen projecte alternatiu al que tenim nosaltres. I refer ponts amb moviments socials, que tenen una visió molt crítica sobre algunes de les coses que hem fet, perquè podem haver comès errors des de la gestió, però jo estic convençut que hem fet moltes coses i molt ben fetes, i que si les explicam de tu a tu, no es percebria igual.

En aquesta etapa s’ha reforçat la consolidació orgànica de MÉS? Hi ha hagut la suficient dedicació humana i de recursos a aquesta tasca?

No, és evident que no, ha estat una de les insuficiències d’aquesta etapa. El resultat electoral va buidar el partit, tant a escala municipal com general, de gent vàlida que vàrem enviar a les institucions, sense reservar-nos massa gent per fer-se’n càrrec del partit, i d’alguna manera ajustar el creixement orgànic de MÉS al creixement electoral que vàrem tenir el 2015. Però encara som a temps d’arreglar-ho.

Les Fundacions Darder-Mascaró han endegat un interessant debat sobre el futur del mallorquinisme polític. La situació de Catalunya ha influït de manera clara en el calendari polític a la resta de l’Estat. Creus que MÉS s’ha posicionat com calia en el tema del dret a decidir del poble català? Hem fet l’èmfasi suficient que el problema és el model d’estat i de democràcia restringida que tenim, i que cal una política ampla d’aliances per revertir la situació?

No m’agrada el terme «mallorquinisme polític», perquè d’alguna manera circumscriu o limita el nostre àmbit d’actuació, m’agrada més el de «sobiranisme polític», eco-sobiranisme o sobiranisme mallorquí o illenc. Vull dir amb això que ser sobiranista és decidir sobre tot allò que ens afecta, i dur endavant els processos i els canvis necessaris al carrer i a les institucions per fer-ho possible, independentment de la identitat dels actors.

L’èxit del procés català ha estat aquesta voluntat d’apertura, i de construir un nou país a partir de la indignació i de la inquietud de gent molt diversa i de procedències i identitats molt diverses. I el procés segueix, a pesar de les incerteses en l’àmbit institucional d’aquests moments en què no sabem ni qui serà el president o presidenta de la Generalitat.

És obvi que l’Estat espanyol i tots els poders fàctics i estaments s’han girat contra la més mínima possibilitat de ruptura de la unitat de l’Estat i de sistema que representava el procés, i ha reaccionat de manera violenta llançant un avís per a navegants. Això ens afecta negativament, perquè polaritza la societat i se’ns associa amb aquesta polarització de la societat catalana, quan MÉS representam efectivament la voluntat de construir un país, però de fer-ho des de baix, a mitjà o llarg termini i des de la nostra realitat política i social, que és diferent de la catalana i és diferent illa per illa. Anam «a poc a poc», a la mallorquina, però avançam i som més sobirans en la mesura en què som i influïm a les institucions de govern, i en aquest sentit la paradoxa és que els catalans en aquest moment i a pesar de la fortalesa del procés social, són menys sobirans que nosaltres.

I com penses que MÉS hauria d’abordar el procés de debat estratègic sobre la nostra complexa construcció nacional i la política d’aliances que comportaria?

Com et deia, «a poc a poc» però amb full de ruta, des de la voluntat de construir majories socials amples, que d’entrada vegin la sobirania no com una «amenaça» o un capritx, sinó com l’única forma de ser lliures, i que podem i volem decidir el nostre destí, sobre les nostres vides. I això en l’actual context polític vol dir tenir aliances amples d’esquerres, gairebé de resistència al feixisme, perquè el feixisme hi és a escala política, i socialment, hi ha feixisme social, i s’ha demostrat també en els darrers mesos. I això sí que fa por i ens ha de servir per destriar el que és urgent del que és important.

Finalment, sembla que David Abril es pensa retirar de la “primera línia de foc” de l’activitat política. No et presentes a la reelecció de la coordinació de MÉS i penses en deixar l’escó parlamentari. Massa decepcions? Massa desgast personal? Pèrdua d’il·lusió?…

Segurament mentiria si no digués que hi ha una mica de tot, però allò que realment hi pesa és un tema de salut, perquè efectivament l’estrès acaba afectant, i és difícil d’esquivar si ets a primera línia, i el cos m’ha dit prou.

La il·lusió no la perd, perquè MÉS com qui diu acaba de néixer i em sent part del procés creador d’aquesta aposta política a qui li queda molta vida al davant, però en aquest moment de la meva vida m’estim més seguir fent feina per transformar la societat des d’altres espais, des de la societat civil, que són instàncies tan necessàries com la política institucional per canviar les coses. I la veritat no em fa passar pena deixar-ho perquè estic segur que som el partit amb més «planter» de gent preparada per assumir els reptes que queden al davant.

Personalment sempre has manifestat que t’encantaria treballar més a fons en les Fundacions…et veurem més sovint per allà?

I tant! Crec que les Fundacions han fet una gran tasca en la lluita ideològica i cultural aquests anys de pacte d’esquerres, i m’agradaria haver-m’hi pogut dedicar, així que ara no tindré excusa. És l’àmbit de la política al qual més a gust em sent i més consider que puc aportar.

Moltes gràcies David, per les teves explicacions. Les màximes responsabilitats polítiques acceleren i intensifiquen les sensacions bones i dolentes que comporta l’escola de la vida. És l’aprenentatge no escrit que viu el o la dirigent d’esquerres que es dedica a temps complet a la militància per lluitar per un altre món possible. La «normalitat» de la vida quotidiana, a vegades és més una aspiració que una possibilitat real. I el conjunt de les pressions, les tensions i les responsabilitats, sempre surten a la curta o a la llarga per qualque forat.

Una de les fonts de la saviesa és aprendre a utilitzar els coneixements propis a on col·lectivament puguin esser més profitosos. I poder-ho fer amb la tranquil·litat interior del que hi ha intentat ser honest amb ell mateix i ha cercat ser coherent amb les circumstàncies polítiques que li ha tocat viure.

Comparteix l'article