Del 17 d’agost a l’1 d’octubre

Els atemptats de Barcelona han trastocat el paisatge polític. El context, les posicions no. La mort relativitza les preocupacions quotidianes i en saboteja els arguments.

L’horror de Les Rambles posa de manifest la inhumanitat que pot assolir la violència amb fins polítics i el potencial devastador de les veritats absolutes, i ens reafirmen en els ideals pacifistes, en el valor de la resolució democràtica dels conflictes, respecte als drets humans i de les minories, el valor del diàleg i les urnes.

La tragèdia ha fet empal·lidir la polèmica “nacional”, que, tanmateix, hi manté un protagonisme mal dissimulat, gairebé insà: basta veure com l’anàlisi sobre la gestió i les conseqüències dels atemptats de cada opinador, de cada mitja de comunicació, es poden predir a partir del seu posicionament sobre el referèndum.

Salvant les distàncies, perquè el terrorisme indiscriminat sempre ha de ser tractat a banda, potser no és de més reparar com el fanatisme i els axiomes ideològics, les veritats inqüestionables, amb el seu correlat, més o menys intens, d’anihilació del qui no en participa, de l’infidel, del traïdor, són socialment nocives i políticament ingestionables. Les posicions han de permetre compromisos i, quan no són possibles, s’ha d’acceptar, amb normalitat, amb esportivitat, que la decisió (provisional, com tot en la vida dels pobles) correspongui sobiranament als ciutadans.

Els atacs criden a la unitat i la cohesió. Cohesió dins la sana pluralitat de les societats i unitat que interpel·la a totes les persones de bona voluntat. L’atac ens ha recordat que tots som ciutadans d’aquest petit planeta i no servir per fomentar instints tribals i sectaris, ens ha de recordar els valors que ens fan orgullosos de ser europeus i occidentals, però també la brutalitat incessant i les misèries comeses per les cancelleries occidentals per interessos mesquins, i reaccionar-hi activament. Tergiversar aquesta unitat per circumscriure-la al nivell estatal és provincià i inconsistent, fins i tot mesquí. Com si Europa culpés el Brexit d’un atemptat en sòl britànic, o hi condicionés la col·laboració. Aquesta unitat contra el terror, contra la barbàrie, obliga més enllà de divisions territorials.

Catalunya ha tingut l’encert i la presència d’ànim d’entendre-ho, com s’ha afirmat com a societat oberta i permeable, esmicolant la pèrfida i absurda caricatura que sovint se’n fa. L’Estat ha obert un parèntesi, desconcertat i tens. Tanmateix, l’endemà de la manifestació unitària, l’endemà de la fotografia i els gestos de col·laboració i sintonia amb el govern català, els tornaran a mostrar la porta de la presó. De la presó. Delirant.

Per això, per sota de la correcció obligada, i de sentiments ben reals de solidaritat i empatia davant unes circumstàncies tan cruels, s’ha percebut la fondària del trencament entre Catalunya i Espanya, símptomes d’una separació sentimental que precedeix els processos de divorci. O no és prou significativa, en plena tribulació, l’anòmala viralitat del #PuesBuenoMoltBéPuesAdiós del Major Trapero, amb el rerefons de la qüestió lingüística i simbòlica, del paper de les institucions i la policia?

El context ha canviat. El missatge de la repressió ha quedat tocat. L’activació de les fibres humanistes, el sentiment de comunitat entre tots els demòcrates, no facilita la repressió per un referèndum. El “no tenim por”, tan adient contra el terror, és un mantra poderós i expansiu.

Diu Horaci que ni l’atac dels depravats ni les amenaces del tirà sotmeten la determinació d’una ànima forta iustum et tenacem propositi virum... Barcelona i Catalunya tenen l’ànima gran. I saben que la llibertat és incompatible amb la por.

Comparteix l'article