DAVID MINOVES I LLUCIÀ

Aquesta entrevista la férem el divendres 10 de novembre, amb motiu de la taula rodona organitzada per les Fundacions Darder-Mascaró, Els moviments socials, motor de la defensa de la democràcia a Catalunya amb en Jordi Armadams, Liz Castro i el mateix David al teatre sindical de CCOO. Per aquesta raó no comenta els darrers esdeveniments viscuts des del 10.

Estam al final d’una etapa i al començament d’una altra

Amb 48 anys, aquest barceloní llicenciat amb Belles Arts i Ciències Polítiques, és actualment president del CIEMEN, càrrec que compagina amb la seva presència en la Junta de l’Institut Català per la Pau i en la Junta de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya. Abans ha estat coordinador del Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, tècnic de la Fundació Josep Irla, Director General de Cooperació al Desenvolupament, en un dels governs del Tripartit. De llarga trajectòria de més de trenta anys en el camp de la militància social, ha estat activista del moviment estudiantil, membre de les joventuts d’ERC, i organitzador com a integrant dels moviments socials, en diferents edicions dels Fòrums Socials Mundials. Amb una trajectòria com aquesta, no és estrany que estàs convidat a la taula rodona que organitzaven a Palma les Fundacions Darder-Mascaró, per analitzar el paper de les organitzacions socials en el desenvolupament del moviment sobiranista a Catalunya.

Què és el CIEMEN? Com va nèixer?

És Centre Internacional Escarrer per a les Minories Ètniques i les Nacions. L’abat de Monserrat Aureli Maria Escarrer, va anar evolucionant cap a una postura crítica amb el franquisme i fou obligat a exiliar-se l’any 1965. Morí finalment a Espanya l’any 1968. El seu secretari particular, Aureli Armegí, fundà ara fa 43 anys a l’exili de Milà, el Centre d’estudi que porta actualment el nom de l’abat. Vol contribuir a la divulgació i al coneixement dels drets col·lectius dels pobles, especialment als que els hi neguen la seva personalitat política, social o cultural.

Com funciona i com vos manteniu?

Som una Associació sense ànim de lucre. No tenim ni pretenem abastar una gran massa social. Tenim més aviat vocació «d’entitat llavor». Volem divulgar les realitats nacionalitàries ocultes, estudiar les seves problemàtiques, difondre les seves principals reivindicacions, propiciar campanyes d’ajut i solidaritat. I especialment fer de ferment per a facilitar que es puguin crear coses noves, projectes més ambiciosos, moviments de suport més amples, a les realitats nacionals que estan oprimides. Hem propiciat i facilitat que es creïn organismes com la Conferència de nacions sense estat d’Europa, la Crida a la Solidaritat, la campanya contra la fam a Etiòpia, la campanya d’ajut a Bòsnia, la Plataforma pel dret a decidir, l’Assemblea Nacional Catalana, STOP Mare Nostrum…

Funcionam per subvencions per projectes. Editam «Nationalia» una revista de nacions sense estat. Participam amb projectes de cooperació com ara el suport al poble kurd en el conflicte sirià i en les repercussions col·laterals amb Turquia i Iraq. Projectes de promoure el respecte a la diversitat i la cohesió entre les cultures.

De quines campanyes o accions us sentiu més orgullosos?

Donam molta importància a la recent campanya «VOTA PER MI» En el cas de Catalunya poder dirigir-mos a sectors que no poden votar formalment, però si consideram que cal que siguin interpel·lats. Gent immigrant que és molt important que vegin que formen part d’una comunitat, que han de reclamar que siguin escoltats, que es facin presents en la quotidianitat de la construcció del procés nacional. Podem intentar fer d’altaveu de la seva existència. També volem recollir el fet de sentir de la gent dels Països Catalans que els agradaria fer sentir la seva veu en el procés català, malgrat que no puguin formalment participar amb el seu vot. I la de la resta de veus de l’Estat que també s’ha mostrat solidària amb respectar la voluntat democràtica del poble català. Preteníem obrir al màxim el Referèndum. Ampliar el nombre d’implicats. Accentuar el paper de la transversalitat i incorporar al màxim d’agents socials. També amb aquesta vocació «d’entitat llavor» hem participat en la constitució de la Federació d’Entitats de Catalunya, conscients de la importància d’anar consolidant un fort teixit associatiu que ajudi a construir una societat civil cada cop més potent a Catalunya. El secret és saber respectar la pluralitat de les ideologies de tots els membres, fer que se sentin còmodes, sense que el treball col·lectiu se’l pugui atribuir una família política o una altra.

En què sou més autocrítics?

Uf… En moltes coses. Segurament la més important a parer meu, que no hem sabut o pogut treballar suficientment, per aconseguir el nostre autofinançament. Tenim massa dependència de les administracions públiques.

Quantes nacions sense estat teniu identificades? Quantes tenen voluntat de convertir-se en subjecte polític?

Així de memòria no et sabria dir.. David Forniès responsable de la nostra àrea de coneixement et podia precisar més. Tan sols a Àfrica n’hi ha centenars. Les fronteres colonials que han format les bases dels actuals estats, no han tingut en compte per res les ètnies, els costums, els espais geogràfics, els llenguatges, dels diferents pobles. Cada poble té la seva problemàtica específica. Pel que fa als que arriben a plantejar la necessitat d’un projecte col·lectiu emancipador, també hi ha prou diversitat. Pe exemple el poble kurd planteja una proposta de con-federalisme democràtic, que intenta ser una resposta a la seva dispersió geogràfica, esquarterada en cinc estats diferents. La ciutat amb més població kurda és Istanbul. No els hi preocupa tant tenir un estat propi, com anar enfortint les seves relacions comunes. Amb el moviment amazic (també conegut entre nosaltres com el poble berber), hi ha realitats molt diverses segons l’estat i les zones. No tenen un continu territorial. No tenen una llengua estàndard. Hi ha actors polítics diferenciats. No sempre la reivindicació dels subjectes polítics és convertir-se en estats-nació. La defensa dels drets col·lectius pot servir-se de diversos projectes i diverses estratègies. Per exemple els amerindis no creuen en la necessitat dels estats.

La globalització des de l’òptica neoliberal o l’anomenat internacionalisme des d’una autoproclamada esquerra, fan perdre sentit a la reivindicació nacional al segle XXI?

L’internacionalisme és una visió d’interrelació global entre les diferents causes i pobles. No es pot ser internacionalista si no ets capaç de fer els deures amb el teu propi poble. És absurd pensar en una causa justa llunyana, si no ets capaç de veure la que tens just davant el teu nas. La globalització és un argument de coartada tan sols per intentar justificar que unes cultures i uns valors s’imposin sobre uns altres. En el Fòrum Social Mundial es va posar molt en valor la importància de la biodiversitat ecològica, econòmica, social i cultural del conjunt de la humanitat. Sols des de la defensa de les mateixes identitats, de les mateixes arrels socioculturals, de les mateixes lluites d’alliberament, es pot construir una altra globalització alliberadora, no uniformista i moralment enriquidora. Ser internacionalista és ser solidari amb les causes justes dels diferents pobles del planeta, però també és el teu deure internacionalista, començar a fer bé les coses a casa teva.

De la solidaritat internacional a les campanyes dintre de l’Estat…

Cal compaginar-las. Però no cal obviar que la realitat catalana ens ha auto-centrat molt sobre aquest tema per la gran potència que genera. L’autoritat moral que arrossega el CIEMEN per la seva història, també ha contribuït a fer que ens impliquem de debò en el procés, tant a escala interna, com especialment, pel que fa a l’explicació del procés fora de Catalunya. També hem fet les nostres aportacions sobre el contingut del mateix procés. Sense perdre mai la perspectiva del tot plegat, hem fet incidència en la necessitat de no quedar-se tan sols amb l’argumentari clàssic de l’independentisme (territori, llengua, cultura…), que calia incorporar molt més seriosament els continguts socials i plurals dels nostres ciutadans; que hi havia una visió massa de Principat; que no s’ha valorat com calia el treball d’explicació fora de Catalunya…i amb aquesta visió pròpia també hem treballat per arribar a postulats comuns, lluites compartides, esforços per a construir un discurs unitari.

Què pensa el CIEMEN del procés català i de la reacció de l’Estat espanyol?

El procés l’enfoquem amb una perspectiva ampla. Pensam que cal defugir en el tancament del mateix a una expressió identitària-essencialista. Ha de tenir una construcció política de respecte a la diversitat i d’atac a qualsevol expressió xenòfoba i excloent. En aquest sentit el paper de la societat civil és clau. El procés ha estat un moviment que ha anat abaix cap adalt. Amb un seguit de consultes populars locals. Que ha arrossegat als partits polítics. Que ha tingut sempre la voluntat de cercar acords negociats. I que malgrat la resposta unilateral i violenta de l’Estat, s’ha mantingut sempre pacífic.

La reacció de l’Estat espanyol ha donat validesa de legalitat al substrat franquista present a la judicatura. Per ells, la llei és més important que la política i el context en què s’aplica. Les forces feixistes i d’extrema dreta s’han sentit al carrer més sostingudes que mai. S’ha imposat un sentit identitari espanyolista que ha subjugat fins i tot a una part important de l’esquerra. S’ha creat una imatge d’enemic que necessita càstig i de l’escarni màxim. El bé comú és la unitat d’Espanya malgrat sia a qualsevol preu. És incapaç d’exercir un sentit mínim d’empatia cap a les reivindicacions catalanes. De fet sembla enfilar un procés a la turca, d’Erdoganització i retrocés dels drets democràtics.

També seria injust si no reconegués els moviments de solidaritat i de comprensió que hem tingut a molts de punts de l’estat, i que s’oposen al bloc del 155.

Seria desitjable una major coordinació dels diferents moviments sobiranistes de l’Estat espanyol?

Sense cap mena de dubte. És una greu errada pensar que no necessitam la interlocució amb els altres pobles de l’Estat. Fa falta crear una pedagogia prèvia que faci entenedor el que reclamam. Ens hem centrat massa amb la Unió Europea i amb les institucions, i ens hem oblidat de demanar l’ajut i la solidaritat activa dels seus pobles. Especialment a la resta de l’estat espanyol. I també fer pedagogia de la causa catalana a la resta del món. Hi ha presència catalana a quasi tots els indrets del món. I no hem sabut tocar aquestes tecles.

Teniu relació amb altres entitats de les Illes?

Si, una molt estreta amb les Fundacions Darder-Mascaró, el Grup Blanquerna… Hi ha molta presència illenca fent feina amb el CIEMEN a Barcelona i això sempre ajuda a les bones relacions amb gent i entitats de les Illes. Antoni Trobat coneix molta gent de la cultura, docents, gent de moviments associatius i juvenils, gent de la UIB.. . També fa feina amb nosaltres Rosa Calafat.

Finalment que trobeu de l’acte que organitzen avui dia 10 de novembre les Fundacions Darder-Mascaró i a on participeu?

Ho trobo prou interessant. Entram en una fase de reflexió. Estam en el final d’una etapa i en el començament d’una altra. Hi ha una inflexió emocional, diferències de com comandar el procés… Hi ha hagut una declaració d’independència no implementada, una aplicació del 155, presó per a dirigents socials i polítics… Cal reflexionar de manera conjunta i participada. Posar en evidència les errades i els grans encerts. I cal fer-ho de manera ràpida perquè no tindrem massa temps per a reaccionar. En qualsevol cas el més important és la gent. Fer-ho tot amb la gent. Des de les urnes, des de les mobilitzacions, des de la resistència, el nostre gran capital és la gent. I això no es pot derrotar si ho sabem administrar com cal.

Comparteix l'article