BEGOÑA DE LA IGLESIA MAYOL

Després de moltes setmanes intentant fixar una trobada, entre responsabilitats laborals, familiars i musicals, aconseguim una estona de diàleg reposat a la seu de l’Ateneu Pere Mascaró.

Na Begoña es mostra tota satisfeta de què la música es faci present a una publicació que intenta oferir un pensament crític i positiu en favor de la transformació de la nostra societat. I accepta l’envit d’enviar-nos de tant en tant una col·laboració.

Aquesta vegada començarem amb una entrevista.

Bé, som aquí perquè som membre del grup CAP PELA. Es tracta d’un grup format per set membres. El vàrem començar amb un grup d’amics que compartíem la curolla de la música i ja fa vint-i-tres anys que estem damunt l’escenari; intentant fer la música que ens agrada, que ens fa vibrar i que, d’alguna manera, ens ha acompanyat durant tot el procés d’aprenentatge del món musical. Com també de totes aquelles coses que et permeten vibrar.

Heu evolucionat?

Nosaltres pensam que molt! Perquè amb vint-i-tres anys et dóna o per desaparèixer i per evolucionar. Mem… és que hem crescut junts! Llavors, canvies moltíssimes coses; des de condicions personals, laborals, fins i tot físiques, i això es veu damunt l’escenari.

Heu perdut algun membre pel camí?

Vàrem començar, abans d’ésser Cap Pela, com ara som, érem molts. Érem, no tant un grup vocal, sinó gairebé un grup coral, érem tretze. Llavors, per exigències d’estudis, de manca de disponibilitat horària, i també per interessos, gent que li agradava més el món clàssic…

Per qüestió de gusts va haver-hi divisions?

Totalment respectuoses, però sí. Va haver-hi gent que va optar per altres itineraris, i fantàstic. Alguns estan dedicant-se al món líric, i molt bé. Vàrem aprendre molt amb ells. Després decidim fer una agrupació més petita, amb un format atípic, perquè el número set no és molt comú en grups vocals. Normalment solen ser tres homes i tres dones, sempre sol ser molt compartit, o més homes que dones, o totes dones… però aquest format de tres homes i quatre dones no sol ser molt freqüent. I ens hi sentim còmodes, perquè pots treure un so diferent, pots treballar amb harmonies diferents…

Tots teniu formació musical?

Sí, tots hem estudiat música, i, de fet, la majoria professionalment som professors de música.

Toqueu instruments musicals?

Gairebé tots tenim la formació més instrumental que vocal. Després hem estudiat cant.

En canvi no incorporeu els instruments al vostre grup.

És que trobem que perdríem l’essència, perdríem la definició del grup “Cap Pela”, “a cappella, són jocs de paraules… Sense instruments és el que realment ens defineix. Gent que fa música, i que la fa molt bé, i que aporta molt, n’hi ha moltíssima. I sense instrument, també; però a nosaltres ens defineix aquesta característica no instrumental, que l’únic instrument sigui la veu. I ens hi trobem a gust, el millor arribem un dia…

Vint-i-tres anys, avui que les fidelitats duren tan poc, són molts d’anys. Heu patit alguna crisi durant aquests anys que hagi posat en perill la pervivència del grup?

Més que crisis hi ha hagut moments de prendre decisions serioses. Per exemple, ens dediquem exclusivament a la música o compaginem professió i música? Això sí que hi va ser en un determinat moment. Ens hi tirem o no?

O sigui, professionalitzar el grup i viure només de la música.

Clar, què passa? Que set membres d’un mateix grup, vivint tots set de la música… a Mallorca és molt difícil. No hi ha tantes ajudes o, en aquell moment, nosaltres no les vàrem saber demanar; o no vàrem aprofitar… no ho sé. Era molt complicat.

Les Administracions públiques són sensibles al fenomen musical, al valor de la música?

Mmmmm… Mem; són sensibles si entenem que no és concebible un programa de festes de qualsevol institució sense una actuació musical. Troben que és imprescindible dins la part d’oci, cultura i oferta.

I, dins els pressuposts?

Això mateix! Quan s’arriba al pressupost, costa dedicar un pressupost al tema cultural en general i amb la música també ens passa això. Viure de la música, dependre sols d’això, és molt complicat per a set persones.

Quines professions teniu els membres de Cap Pela?

Tots ens dediquem a la docència, ja sigui Primària, Secundària, Conservatori, escoles concertades… Jo estic a la Universitat, a la Facultat d’Educació. En el Departament de Pedagogia Aplicada i Psicologia de l’Educació imparteixo l’assignatura de dificultats d’aprenentatge als futurs mestres. I pas molt de gust. Que la part laboral et permeti combinar amb el tema musical i tenir un temps compartit, és ui! Així com va haver-hi un punt d’inflexió en què vàrem haver de decidir; després, poder combinar amb la part professional amb la docència a qualsevol nivell és un privilegi. I, a part d’això, fem concerts didàctics; i és molt guapo veure la reacció del públic infantil quan els estàs ensenyant, a través de la música, què és un grup “a cappella”, com funciona, quins recursos podem utilitzar amb la veu, quin repertori es pot arribar a fer… veure que és il·limitat i veure com ells responen, a nosaltres ens motiva molt!

Els teus fills, com ho vien a això?

Tenen set anys, en Lluís i deu en Gerard. Ells han viscut les dues parts, que també està molt bé pel que fa a l’aprenentatge. Veuen que tot el que és pujar damunt un escenari requereix assajos previs, programar-te, dedicar-hi molta feina i esforç…

És una religió la música?

Ummmm… Depèn del que tu visquis com una religió, jo entenc la música com entrar dins una altra dimensió. El que et fa sentir la música, crec que sí en aquest sentit, és comparable a una religió perquè et fa entrar dins una altra dimensió. Una dimensió que, si no és espiritual, no l’entens. Jo crec que la música també et permet entrar dins aquesta dimensió, que si no és a través de la música o de l’art o d’alguna expressió diferent, que és més abstracta, no la pots entendre. Jo crec que et transporta.

El teu espòs també és de CAP PELA… hauríeu d’haver vingut tots dos…

Sí, però un havia d’anar a cercar els nins… això era primer!

A dins ca vostra hi cap res més que no sigui música?

Síii (rialla fresca). Hi caben moltes coses, hi cap l’esport, hi caben les rutines, hi cap l’escola, els amics… moltes coses! Però, sí que ocupa molt d’espai. Entres a ca nostra i hi veus instruments… ca nostra és petita i els instruments estan a la vista. A part d’això, assagem a ca nostra. Els meus fills sabem que tal dia i tal dia tenim assaig i ells se n’han d’anar a dormir prest. Que el papà i la mamà el dissabte tenen un concert i ells hauran de quedar a cals padrins… o que vénen al concert amb els padrins… Hi ha renúncies, també, per part seva! I també hi ha molt d’enriquiment. Ells han tingut, o tenen, unes experiències que, si no hagués estat per Cap Pela, no les haurien tingut.

Com vares començar a ser especialment sensible a la música?

A ca meva sempre hem escoltat música, els meus pares, sobretot el meu germà. Però no t’ho perdis! Nosaltres vàrem començar en el cor de la parròquia. Va ser a través de la mare d’en Joaquim, la meva parella, que el va muntar; i la germana d’en Joaquim era la directora. Ell tocava l’orgue, na Carol, que és la germana que també està a Cap Pela, va començar a organitzar, a través del MIJAC (Moviment Infantil i Juvenil d’Acció Catòlica) i del Club d’Esplai, un grup que ens dedicàvem a cantar a la celebració dels dissabtes. Arran d’aquí vàrem començar a cantar més i més i més i a fer coses diferents. Després, com que ells varen començar a estudiar Magisteri, allà varen coincidir en un grup de gent que no volia fer sols música clàssica, sinó un repertori més ampli: pop, rock… el que escoltàvem en el dia a dia. I vàrem començar essent uns tretze. Després va haver-hi gent que es va decantar, com t’he explicat abans. Va ser així; jo vaig prendre consciència del que implica cantar, i fer veus, i del que implica cantar cant coral, va ser a la parròquia.

Quan no hi ha una necessitat immediata (un recital), quina música escoltes a ca teva?

Ara t’he de dir que, en això, els meus fills guanyen molt de terreny. Ens fan escoltar moltes coses que jo, per iniciativa pròpia, no escoltaria mai, però… A ca nostra solen sonar molt els grups de sempre, que han estat una mica com el referent de què fem, Sting, Supertramp, Dire Straits, aquests que ja són clàssics. I, després, escoltam coses molt diferents; perquè, arriba en Joaquim i posa qualque cosa clàssica que fa estona que no escoltàvem… L’altre dia va dur el Rèquiem de Fauré, que feia estona que no l’escoltàvem, i volia escoltar no sé què; el vàrem escoltar i els nins varen al·lucinar. O el meu germà se n’ha anat a veure Pearl Jam a Irlanda, i a ca nostra sonava Pearl Jam. És tan divers…!

Coincidiu tu i en Joaquim de gusts musicals?

Sí, normalment sí.

A Cap Pela sou tots parents?

Gairebé sí. Mira, hi ha els tres germans Domènech, que són en Joaquim, na Carol i na Sofia. Després hi ha en Santi i n’Ester, que s’han format molt a la Coral Universitària, són parella, són matrimoni. Hi ha en Guillem, que va començar Magisteri amb na Carol i en Joaquim és de Pollença, i seria el qui té manco vincle familiar… Però, després de vint-i-tres anys, què vols que et digui? Tots som família. Jo som cunyada d’uns i parella d’en Joaquim… Tinc 43 anys; he compartit més de mitja vida amb el grup! A vegades ho comentem: hi ha setmanes que ens hem vist més amb el grup que amb la família. Sobretot, quan vas de viatge hi ha una comunicació més intensa.

Quin ritme d’assaigs us suposa?

Depèn molt de les circumstàncies. Si tenim un concert important, fa poc hem estat a Girona, o quan anem a fora, hem estat a Àustria i Alemanya, ens hi posem de valent i assagem dues o tres vegades per setmana. Ara, per anar fent i engegar projectes, i no perdre el ritme, com a mínim, un pic per setmana. Quan arriben els concertes, dos o tres assaigs. I quan hi ha un enregistrament ja és… vaja! Cada dia; hores d’estudi, post-producció…

Hi ha unanimitat respecte de gusts musicals en el grup?

Saps què passa… dius: buaf!, hem de fer aquesta peça i no m’agrada gens…

Qui és el cap?

El cap és quan sona bé!! Mem, el líder musical, el qui du els arranjaments, les harmonies, el qui proposa les cançons, és en Joaquim. És el baix i és el que fa tot l’arranjament. Però, per exemple, en Santi també ha fet cançons seves; na Sofi, na Carol… hi ha aportacions puntuals, però el qui du el gruix, el pes musical, és en Joaquim. Però, així i tot, quan du qualque cosa i no sona bé; no sona bé! Per molt que ho hagi duit ell!

A ca vostra en parlau?

Síii. Jo li puc dir el que m’ha agradat, o no m’ha agradat, o trob que necessita més temps… Sí… sí. Forma part de les converses. El que funciona, el que no, com podríem millorar… Per exemple, anam dins el cotxe i sona una cançó: Ostres, aquesta cançó la podríem fer! També fem moltes coses de comanda: una festa especial, unes noces.Us fan comandes específiques?Clar, i a vegades dius: no, això no encaixa gens. També ho pots dir: això no ho fem perquè no encaixa gens, o perquè no ens dóna temps. Però, a vegades sí; i et sorprèn. Dius: Ostres! No ho haguérem fet mai i ho hem fet per això i ha quedat molt bé. També fem col·laboracions amb corals.

Heu arribat allà on volíeu o la vida us ha dut per camins insospitats?

(Uns segons pensant-s’ho). Jo crec que les dues coses. Hem tingut experiències que no ens esperàvem tenir mai; com un cúmul de casualitats: una persona que t’escolta per la ràdio i després fa que tu siguis la banda sonora dels Premis Max al teatre de La Maestranza de Sevilla… Fruit d’una casualitat! Et dius: estic vivint com un somni que no et podies esperar mai. O, per exemple, un festival a Leipzig, que tu clausures… i et demanes: què faig jo aquí!? Si som una “mindungui” i això és un teatre espectacular (Gewandhaus)… Ens han passat coses brutals, que no les esperàvem mai, però, també, la feina de formigueta sí que la tenim programada. Fins on podem arribar. Per exemple, ara tenim el projecte de fer un disc nostre; de cançons nostres, molt mediterrani. Que la majoria de les cançons siguin pròpies; que no siguin versions, que sigui en català… Sí que anem projectant cap a on volem anar; però, dins aquest camí ens van passant coses que tu et demanes: com pot ser mai?! Bé, som aquí, i això és el que estam vivint. I, si no fos per Cap Pela, tot això no ho hauria viscut.

El fenomen musical ha determinat els teus estudis?

No! No, perquè em va agafar quan ja era universitària; ja havia decidit això. Uns varen decidir fer Magisteri i es varen conèixer allà… Potser si ens haguéssim conegut tres anys abans, sí que hauria condicionat molt quin itinerari formatiu havíem de seguir…

A tu t’ha exigit estudis posteriors de música?

Síii! De tota la part vocal, jo no havia fet estudis. Havia començat amb la flauta travessera i no havia fet estudis de cant; i vaig començar a anar amb n’Eulàlia Sardanyà fruit d’estar a Cap Pela. .Ara vaig amb na Catalina Moll, una professora de cant de Pòrtol que em fa disfrutar i aprendre molt.

Tots heu fet estudis posteriors com a conseqüència d’estar a Cap Pela?

Sí. Perquè na Sofi i na Carol havien estudiat violí, en Joaquim és pianista, en Guillem havia estudiat clarinet i saxo, n’Ester i en Santi piano… Tots érem més instrumentistes que cantants.

I tots aquests instrumentistes sonen els instruments en altres llocs?

No, canten. Mem, en Joaquim no deixarà mai de tocar el piano; de fet, ell sí que participa i, per exemple, ara fan un espectacle per infants de fins a sis anys i ell toca el piano. Tota la part d’arreglar les cançons les treu amb el piano. Per a estudiar, l’instrument és un recurs, és un suport, i s’utilitza; però, tots cantam més que tocar instruments.

Tu estàs ensenyant als futurs mestres la importància de la música com eina educativa, creus que això està prou considerat dins el currículum?

Bé…! Ara el panorama és bastant desolador. Hi ha escoles de Primària que no tenen música obligatòria dins el seu currículum. Sembla impossible que pugui haver-hi una escola que decideixi que els crèdits que són optatius es dediquin a un idioma, per exemple, i deixar la part musical; i hi hagi nins que durant tota la Primària no vegin cap contingut musical. Pot haver-hi nins que acaben la Primària i no els han ensenyat a escoltar música; no els han despertat el gust per la música. Això passa amb la darrera llei educativa.

Això voldria dir que l’àrea musical és desconeguda per a molts de mestres?

Quan entres dins les escoles t’adones que es canta. No és que sigui desconeguda; és que s’utilitza moltíssim! Dins les aules escolten música; la posen per a asserenar, per fer meditació, per quan tornen del pati, com a recurs d’afavorir tota la part sonora per a començar a llegir millor… O sia, s’utilitza molt com a recurs. Potser hi ha docents que són més resistents a cantar ells, perquè potser tenen bloquejos o troben que no ho fan prou bé, però la música dins l’escola… ja em diràs tu un final de curs sense música! És que no existeix! Però, en l’àmbit curricular, pot no ser-hi. Abans era obligatòria, i ara, a Secundària, cada vegada estan llevant més hores de música als instituts. Jo crec que és una pèrdua brutal. No sols la desconeixen pel que fa als continguts, sinó que no la poden viure. Et permet unes experiències, igual que qualsevol art, el porta a una altra dimensió. Jo no concebo un dia sense escoltar música. Ens aixecam el matí i ja sona qualque cosa, la ràdio… Dins el cotxe; quan arribam a ca nostra, entre que un canta, l’altre assaja no sé què… és gairebé impossible que no hi hagi música! I això, per què ho retallen a l’escola?

Canteu a dins ca vostra?

Ha, ha, ha, ha…! Som insuportables, fins i tot dins la dutxa! Fem de tot; els nins toquen bateria, piano… A ca nostra hi ha trui; no som gaire bons veïnats. Tanta sort que tenim uns veïnats molt respectuosos i ens animen. En tenim un parell que també són músics i ho comprenen perfectament. A més, opinen i participen de la moguda. És una gent molt divertida.

Connectau amb altres grups?

Sí, i és súper important. Nosaltres ens marquem, com a grup, fer un festival cada any (i, si no pot ser, cada dos). Perquè en el festival coneixes altres grups, de fet fa poc vàrem anar a Àustria. Ara hem estat a Girona i potser no hem tingut tants de contactes perquè és un festival que es fa cada cap de setmana i s’allarga molt en el temps; aleshores no conflueixen molts de grups. Però sí que vàrem tenir la sort d’anar a un espectacle d’uns americans i ja agafes moltes idees. A Àustria vàrem coincidir en un grup, “Els Humanophones” que ho fan tot amb veus; molt jazzístic, molt xulo, molt difícil, i, a més, amb percussió corporal. Era una meravella, això si que no ho havia sentit ni vist mai! I d’una dificultat brutal. Super propers, gent que ho val la pena.

Això us enriqueix…

Clar! Perquè dius: això podríem introduir-ho; o això, que nosaltres ho trobam arriscat, mira com arriba… Sons diferents… Maneres de fer espectacles diferents… Molt senzills! Dius: ostres, mira, sols introduint això, mira l’efectiu que resulta! Si no ho veus des del públic… El moviment del cos…

Hem començat comentant si havíeu evolucionat; queda clar…

Jo crec que sí. Ara fem moltes més coses diferents. Cada disc suposa un repte per a nosaltres i implica una evolució; en l’àmbit rítmic, a escala harmònica, pel que fa a repertori… Fins i tot de posada en escena. Va haver-hi uns anys que vàrem apostar molt pel tema audiovisual; va ésser una aposta molt forta, i va ser molt guapo. Els concerts lluïen molt més. Incorporar noves tecnologies; ara la part tècnica t’ofereix uns recursos brutals, que no fa falta que duguis res enregistrat, perquè en nosaltres el que sona és el que és. No duim ni bases ni res de tot això; però tota la part tècnica, el que saben els tècnics! La qualitat del so… tot s’ha d’aprofitar; i així vas evolucionant. Els ordinadors que et poden enregistrar a ca teva. Em puc sentir, puc millorar el que fet i, després, a partir d’aquí, ho munto i fem i desfem i veus… Tot això no ho teníem fa vint anys! Es tracta d’aprofitar-ho; evolucionar és estar obert, aprendre molt i aprofitat el que tens.

Moltes gràcies, Begoña, perquè ens fas guaitar dins el món encantat de la música i perquè ens permets conèixer una gran persona.

Esperam i desitjam que tu i els teus companys i companyes vos faceu més presents a la nostra revista i així puguem enriquir-nos tots de la vostra saviesa

Comparteix l'article