Antecedents immediats de l’actual conflicte entre Catalunya i l’Estat Central

Un fet que esdevé una cruïlla bàsica per interpretar el que està passant al voltant del referèndum realitzat a Catalunya l’1 d’octubre del 2017 és la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 28 de juny del 2010 que anul·la 14 articles del nou Estatut d’Autonomia i fitxa la interpretació de 27 articles, desmuntant de iure elements fonamentals de l’Estatut. Val a dir, el nou Estatut del 2006 perd en el seu articulat claus de significació i de sentit fonamentals que constituïen la base consensuada democràticament entre l’Estat i els catalans per l’autogovern de Catalunya.

El novembre del 2003 va guanyar les eleccions catalanes l’esquerra i va formar un Govern tripartit entre PSC, ERC i ICV, presidit per Maragall. El Govern promogué la reforma de l’Estatut d’autonomia amb un sentit federalitzant. El nou Estatut fou elaborat i votat pel Parlament de Catalunya. Després, el seu contingut fou rebaixat notablement en les seves aspiracions d’autogovern mitjançant la revisió feta a les Corts espanyoles. Un cop aprovat per les dites Corts el 2005, tornà a Catalunya per ser sotmès a referèndum popular, el qual el referenda positivament el 2006, i fou signat pel cap de L’Estat Espanyol, el Rei, entrant en vigor. El procediment, punt per punt, segueix tot el que estableix la Constitució Espanyola. A més a més, un cop aprovat l’Estatut el 2006 va ser vigent fins que la sentència del Tribunal Constitucional de 31 de juny del 2010 ho va desvirtuar i, de fet, és aquest Estatut desvirtuat i no referendat pels catalans l’actualment vigent. Fins aquest moment a Catalunya no es va qüestionar la legitimitat de l’Estatut referendat del 2006, al contrari, va servir per canalitzar el normal funcionament de les institucions i del Govern català, així com les relacions amb l’Estat central.

No obstant això, hi ha dues dinàmiques alienes al procediment constitucional seguit per Catalunya i l’Estat per l’aprovació del nou Estatut que confluïren i estan en el rerefons del capgirament sofert pel mateix amb la sentència del TC31/2010, així com de la resposta que es va donar des de Catalunya:

D’una part, el segon Govern d’Aznar que gaudir de la majoria absoluta va endegar una operació estratègica de re-centralització i tornada enrere de l’autogovern de les comunitats autònomes –cal tenir present que Convergència i Unió havia possibilitat el primer Govern d’Aznar amb el Pacte de l’hotel Majestic. No obstant això, la reacció de rebuig ciutadà a les mesures i a la forma autocràtica de governar d’Aznar a la dita segona legislatura va anar creixent a molts indrets i entre molts de sectors socials. Fets com la participació en la Guerra del Golf formant part del “trio de las Azores”, la gestió del desastre del Prestige , de l’ensorrament de l’avió amb militars espanyols a Turquia, i d’altres mesures i actuacions resultaren força impopulars, fins a arribar a la macro manipulació de la informació i la gestió del Govern Aznar del terrible atemptat terrorista islàmic a Madrid; precipitaren la victòria a les eleccions generals de Zapatero amb majoria absoluta.

El PP i bona part de la dreta restaren molt de temps a encaixar el dit resultat, adoptant una actitud força hostil a les polítiques del Govern de Zapatero i, especialment, a la política de Maragall que, amb la reforma de l’Estatut, la concepció federal de l’Estat i de l’Espanya plural, el projecte del cinturó mediterrani d’alta velocitat, o la macro-regió econòmica euro-mediterrània, anaven en un sentit força diferent de la dura estratègia re-centralitzadora i a la reafirmació espanyolista uniformadora i reaccionària del PP. El seu nou líder Rajoy, per tal de complaure les pressions dels forts sectors ultres del partit i el seu entorn -ressentits pel resultat de les eleccions, compartint la concepció re-centralitzadora, i amb l’oportunisme electoralista davant dels comicis andalusos, va promoure l’agressiva campanya de recollida de firmes contra l’Estatut arreu d’Espanya, mentrestant es feia la campanya de boicot als productes catalans, es presentava un recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut d’avant el Tribunal Constitucional, i s’activen en els mitjans de comunicació de la dreta els prejudicis del passat contra els catalans, a més a més, sectors amb força poder reviscolaven l’esperit de “creuada espanyolista”. Amb tot això la ferida feta a la dignitat dels catalans en el passat que pareixia estar cicatritzant amb el temps era oberta de nou.

D’altra part, l’esperança generada a Catalunya per Maragall va fer créixer notablement el vot del PSC, essent que el dit electorat era clau pel PSOE guanyar les eleccions a l’Estat espanyol, el que va portar el nou secretari general del PSOE, Zapatero, a adquirir el compromís públic de donar suport a la proposta de reforma de l’Estatut de Catalunya elaborada pel Parlament. Així, el camí del nou Estatut de Catalunya restava obert. No obstant això, l’oposició soterrada al nou Estatut prest fou palesa entre els polítics que havien governat el PSOE des de l’inici de la Transició a Madrid i a les comunitats autònomes del sud d’Espanya. Havien consolidat interessos i privilegis de poder i econòmics i no estaven dispostos a deixar que la iniciativa del nou Estatut els obligués a revisar-los. Per la qual cosa van obstaculitzar i retallar al Parlament Espanyol l’aprovació de l’Estatut i, després, criticaren constantment les iniciatives del tripartit coincidint amb la dreta espanyola i catalana.

La pressió sobre Zapatero dels poders fàctics del PSOE i del bloc de l’alta burocràcia instal·lada a l’Estat profund el van paralitzar, restar sense iniciatives, i va anar cedint a les maniobres del PP per bloquejar el Tribunal Constitucional i manipular la renovació dels seus membres fins a tenir els vots per mutilar l’Estatut i modificar el seu sentit. A més a més, la inversemblant pressió interna contra Maragall des dels sectors oficialistes del PSOE i del PSC el portaren a renunciar a la seva candidatura a les eleccions i, poc després, a donar-se de baixa del PSC, essent substituït per l’oficialista Montilla. El catalanisme del PSC perdia el més destacat representant. El degoteig de catalanistes fora del dit partit ha anat augmentant fins a hores d’ara.

Després de la sentència del juny del 2010 una immensa quantitat de catalans van expressar el seu total rebuig a la dita sentència amb una gran manifestació popular encapçalada pel lema “som una nació, nosaltres decidim”. Havien arribat col·lectivament a la conclusió que el camí que havien seguit per fer l’Estatut, tal qual prescriu la Constitució espanyola, havia fracassat i restava tancat. A més a més, després de la gran mobilització de rebuig a la sentència del TC per una immensa quantitat de catalans sortida de baix, un autèntic moviment nacional-popular va sacsejar l’escena política-representativa de la política catalana, fent-la entrar en un seguit de canvis de conseqüències irreversibles. Si abans de la sentència el vot independentista estava al voltat del 20%, després pujarà fins a estar el voltant del 50%.

L’Estatut modificat era l’Estatut del Tribunal Constitucional, no el dels catalans. Així, la ferida al sentiment de dignitat d’una immensa quantitat dels catalans es va agreujar –oberta de nou després de les campanyes de firmes contra L’Estatut i el boicot als productes catalans. No hi havia sortida constitucional, ni voluntat política del bloc de poder agombolat entorn de L’Estat central d’assolir les aspiracions d’autogovern dels catalans expressades en el seu Estatut del 2006. El bipartidisme quallat a l’Estat i a la política espanyola no estava disposat a acceptar la voluntat majoritària del poble de Catalunya. Per tal de llevar importància a la resposta de la mobilització nacional-popular, des de les instàncies de poder i les seves terminals intel·lectuals i mediàtiques van crear dos argumentaris; un qualificava la mobilització de “suflé” que es desinflaria després de les emocions inicials, però la dita argumentació es veia desmentida per les mobilitzacions de cada 11 de setembre; l’altre la qualificava d’una maniobra de les direccions polítiques de CiU per tal de rendibilitzar la pressió a la negociació amb l’Estat central i assolir un millor finançament –alguns sectors d’esquerres afegien un “argument de classe”, així esdevenia un moviment insolidari amb la resta d’espanyols manipulat per la “burgesia catalana”. Ambdues argumentacions ignoraven que el viu i plural teixit de moviments, entitats, institucions, cercles i persones de la societat civil arreu de Catalunya era el substrat social autònom força sòlid que movia i articulava aspiracions de reconeixement de la identitat catalana i de major autogovern i que condicionava les posicions dels partits que es vinculaven orgànicament amb ells.

El constitucionalista Perez Royo analitza en molta cura la significació de la sentència del TC del juliol del 2010. La Constitució espanyola de 1978 no definia l’estructura territorial de L’Estat, si més no, obria una via d’accés a l’autonomia mitjançant l’article 151 per tal d’integrar Catalunya i Euskadi a l’Estat de la restauració borbònica. Els estatuts d’autonomia no estan a la Constitució, però descentralitzen l’Estat mitjançant un pacte autonòmic. L’Estat de les autonomies era la manera d’obviar la definició federal de l’Estat -ja que en aquest cas incorporaria l’autogovern a la Constitució, mentre l’autonomia el situa a un niell inferior, és una llei orgànica.

El pacte autonòmic entre l’Estat i l’autonomia és el resultat de la negociació de l’estatut pels respectius parlaments, el central i l’autonòmic i, un cop acordat, ha de ser referendat pels ciutadans de la dita autonomia. Hi ha una doble garantia; l’autonomia no pot imposar a l’Estat el text que vol, l’ha de negociar amb el Parlament de l’Estat i aquest pot rebutjar el text; el Parlament de l’Estat no pot imposar a l’autonomia el text que vol, ja que la ciutadania pot rebutjar-lo en referèndum. El procediment està pensat per pressionar sobre les parts per pactar l’estatut. No hi ha a la Constitució, altres subjectes polítics competents per negociar, votar i referendar un text estatutari, en aquest sentit, la transformació de la significació i del sentit d’un conjunt d’articles claus de l’Estatut de Catalunya aprovat el 2006 pel Tribunal Constitucional és materialment un “cop d’Estat” constitucional. El dit Tribunal imposa una altra significació i sentit a l’articulat de l’Estatut, és a dir, materialment és un altre Estatut sancionat al marge del pacte constitucional que regula la relació de Catalunya amb l’Estat a la Constitució – l’únic cas de l’Estat espanyol.

Així, l’actual Estatut de Catalunya del 28/2010 no ha estat acceptat pels catalans tal com prescriu que ha de ser la Constitució Espanyola. Constitucionalment un tribunal de justícia, encara que sigui el TC, no pot substituir la voluntat d’acord democràtic plasmat en el pacte autonòmic. El fet que es canviï el significat i el sentit de l’Estatut, materialment, el transforma i, quan es dicta la sentència, el bipartidisme dominant ho donà per fet, passant per sobre del paper necessari de la voluntat dels catalans en referèndum i violant l’acord amb el Parlament.

És a dir, canviant per la via dels fets la Constitució, atorgant al TC una funció política en darrera instància com si fos una tercera cambra la decisió política inapel·lable. D’altra banda, l’alta burocràcia de l’Estat Central promocionada en quasi tots els casos per quotes i acords bipartidistes durant trenta anys, per afinitat d’interessos i ideologia amb un dels dos partits del sistema, s’acomoda el dictamen del TC per la via dels fets.

La legalitat imposada als catalans pel Tribunal Constitucional amb l’Estatut i la falta de legitimitat del mateix sentida per la gran majoria dels catalans cada cop es veuran més allunyats. El bloc de poder i el sistema bipartidista donen per tancat el tema, hi ha una llei i s’ha acabat. A Catalunya la dinàmica d’allunyament de la gran majoria és cada cop més gran i la demanda de sobirania és molt alta i consolidada, entorn del vuitanta per cent dels catalans volen un referèndum d’autodeterminació.

Comparteix l'article