7.5                    Marina Garcés

                   Ciutat Princesa

Literatura del jo i retrat social. Assaig filosòfic i testimoni històric. Memòries i pensament. Reflexió i acció. Tot això és el darrer llibre de Marina Garcés, professora de Filosofia de la Universitat de Saragossa.

Al llarg de les 249 pàgines de l’obra, Garcés desgrana les reflexions que ha fet després de girar la vista cap enrere i repassar la trajectòria viscuda des d’aquell octubre de 1996 en què va participar en l’okupació del cinema Princesa de Barcelona i va “néixer per segona vegada”. D’aleshores ençà, el seu aprenentatge ha estat vinculat “a la política com a transformació, el saber com a descobriment i la relació amb els altres com a compromís”. Això l’ha duita no tan sols a reflexionar, sinó també a “posar el cos” en les lluites del moviment okupa, anticapitalista, antibel·licista i feminista de Barcelona.

Vinculada a aquests corrents i al 15M, Marina Garcés es rebel·la contra la “condició pòstuma” que és la vida d’avui per a molta gent, quan s’ha esbocinat el somni del progrés i els anhels de transformació del món són campanyes urgents de reparació de danys ecològics, humanitaris, igualitaris i democràtics.

La Barcelona viscuda i pensada per l’autora en el llibre és la que deixa enrere els fastos olímpics del 92 i el fracassat Fòrum de les Cultures mentre acull onades migratòries que demanen papers; és la ciutat que mira cap al zapatisme que arriba de Mèxic i a la revolta antiglobalització de Seattle; és la Barcelona que esdevé ciutat-marca, que oblida els barris i que es lliura al turisme, “la indústria legal més depredadora del món”; és la ciutat que veu com els activistes radicals o es professionalitzen o es desencisen i cauen en el desànim.

Aquesta “ciutat dolguda” que cerca “les maneres de vendre’s millor al capital turístic internacional” forma part d’una Europa que esdevé “trinxera i frontera”. Una Europa irrenunciable però que ha d’aprendre a “escoltar d’una altra manera el que som i el que no som, per rebre l’altre de nosaltres mateixos i acollir aquells altres amb qui compartim, actualment, aquest món sol”.

Les reflexions de Marina Garcés –pròdigues també en confessions personals i familiars– arriben fins a 1d’octubre del 2017 i als fets polítics posteriors, amb el referèndum independentista brutalment reprimit i la frustrada proclamació de la república catalana: “L’Estat també té el monopoli de la força. Aquesta és la seva raó de ser, en això consisteix la raó d’estat”. Però “l’1 d’octubre ens ha regalat una paraula a la qual ara ens correspon omplir de sentit: República.” Es tracta d’una república que Garcés voldria sense Estat propi perquè, al cap i a la fi, “tot Estat és impropi en la mesura que es construeix sobre l’expropiació del que ens és comú (llengües, cultures, institucions populars, territoris, recursos, etc.)”. D’aquí que la consigna «els carrers seran sempre nostres» no expressi conquesta ni propietat, sinó la reinvenció d’un nosaltres lligat als “presents insubmisos de l’autodeterminació col·lectiva”.

Enmig de tots aquests reptes i circumstàncies hi sura una idea optimista a favor de la intel·ligència, ja que l’esforç de comprendre “és l’única via per sostenir una actitud crítica i transformadora respecte a la nostra pròpia història”. I com diu l’àvia materna de Marina Garcés, amb 98 anys i somriure trapella: «Ja ho farem. I si no tenim temps, buscarem l’ocasió».

Marina Garcés. Ciutat Princesa. Barcelona: 2018. Galaxia Gutemberg

Comparteix l'article