7.3                    ANDRÉI PLATÓNOV

          ALEKSANDR TXUDAKOV

Dzhan: El jove Nazar Chagatáyev ha acabat els seus estudis a l’Institut d’Economia de Moscou. A la festa de final de carrera coneixerà una dona solitària amb la qual es casarà de forma immediata, ella ja està embarassada i a més a més té una filla d’un altre matrimoni, una filla de la qual Nazar s’enamorarà. Però tot això passa a un segon pla perquè Nazar ha de partir cap a les terres del Turkmenistan, acaba de rebre el seu primer treball per part de les autoritats soviètiques -vivim a l’URSS als anys trenta- i l’encàrrec no sembla gens fàcil, portar el socialisme al poble més desgraciat, el seu propi poble, el poble Dzhan (ànima que cerca la felicitat). La seva missió és recollir les restes d’aquest poble nòmada escampades pel desert i tornar els supervivents a Sariqamish perquè puguin viure d’acord amb els nous temps.

D’aquesta manera, Chagatáyev es veu obligat a tornar a l’infern de la seva infantesa, a l’infern de tot el món, a un lloc buit, al poble més desgraciat de la geografia soviètica, allà on tots els projectes de regeneració han fracassat fins ara,-abans d’ell van arribar quatre-. Hi trobarà la mare vivint en soledat amb el cos i l’ànima vençuts per la fam i la set: “Aquí estaba todo: la madre y la patria, la infancia y el futuro”. Chagatáyev aconsegueix, amb l’ajut d’una nina, Aidim, treure el seu poble del desert, arribar a la pàtria, a Sariqamish, a les planures d’Ust-Urt, a les voreres del riu Amu-Daria però no acabarà d’aconseguir que s’incorporin a una vida nova… Forces molt profundes, molt humanes li ho impediran:

Sufián, el más viejo, dijo a Chagatáyev que el pueblo no tenía alma, no conocía ningún propósito, no soñaba con una comida mejor; solo se calentaba con el débil calor de su corazón, y el corazón recibía este calor de la hierba, de las tortugas, del pescado y de los huesos del mismo hombre cuando no tenía nada que comer” (144)

No és fàcil moure’s per l’escriptura de Platónov, el lector es troba davant, en aquest cas, d’un món elemental però difícil de prendre, un món que ens desorienta i estranya, en gran part buit, “todo estaba tan vacío que costaba trabajo creer en la existencia de un mundo sólido y serio.” (102) Un lloc on tots els éssers formen com una unitat: els vents del cel, les raquítiques herbes del desert, els animals i els humans: “Los arbustos salvajes se erguían como pequeños viejos; no habían crecido nada desde que Chagatáyev era niño y, al parecer, eran los únicos entre todos los seres locales que no se habían olvidado de Chagatáyev, porque eran tan poco atractivos que eso parecía mansedumbre, y no se podía creer en su indiferencia ni desmemoria. Unos pobres tan feos solo pueden vivir de recuerdos o de vida ajena, no tienen nada más.” (42)

El perro negro miraba a Chagatáyev, abría y cerraba la boca haciendo movimientos de ira y de ladrido, pero no conseguía emitir un sonido. Al mismo tiempo levantaba las patas delanteras, la izquierda o la derecha, tratando de provocar en sí la furia y tirarse sobre el desconocido, pero no lo conseguía. Chagatáyev se inclinó hacia el perro, este le agarró la mano y la frotó con sus encías desarmadas: no tenía ni un diente. Chagatáyev tocó el cuerpo del perro: lento latía agitadamente un corazón cruel y mísero y en sus ojos había lágrimas de desesperación.” (67)

Se preocupaba por todo lo existente como si fuera sagrado” (43)

És veritat que no hi falten moments al·legòrics -la travessia del desert n’és un d’ells- o moments èpics, així veurem com Chagatáyev i Aidim lluiten amb totes les seves forces per alimentar els nòmades, per fer-los caminar, com s’entossudeixen en la construcció d’habitatges per als supervivents encara que siguin d’argila i joncs. Però, per aquella pobra gent, es tracta d’un món sense forces: “las fuerzas de su alma le bastaron sólo para el recuerdo” (70/71) Finalment acabaran adonant-se que aquel poble no necessitava el comunisme, necessitava l’oblit.

Andréi Platónov, un dels molts grans escriptors sorgits de la revolució del 17, escriurà Dzhan al 1935, després del seu segon viatge al Tukmenistan; morirà l’any 51 sense veure una bona part de la seva obra publicada. A la dècada dels seixanta van aparèixer algunes edicions de Dzahn però no serà fins al 1999 quan l’editorial Slovo de Moscou va donar a conèixer el text original a partir d’un manuscrit conservat per la vidua de l’autor.

L’editorial Fulgencio Pimentel (nom d’una trista cançó de Vainica Doble!!!) ens ofereix aquest 2018 un magnífic text -traducció d’Amaya Lacasa-. Al llibre hi trobareu el text original, també uns capítols afegits per l’autor per tal d’afavorir (inútilment) la publicació de l’obra; hi podeu llegir també un text explicatiu del cicle creatiu i editorial d’aquesta obra de Tania Mikhelson i César Sánchez. Finalment, una biografia de l’autor a càrrec de Tania Mikhelson. Tot això a una edició acuradíssima. Un gran treball editorial.

Encara que el lector surti desconcertat d’aquesta lectura, em succeeix cada vegada que he entrat al món de Platónov, no passa res, el desconcert pot portar-nos al pensament.

P.S.: En català i a Edicions de 1984 es poden trobar altres obres de Platónov: La Rasa, Txevengur, segurament la seva obra més important i la mateixa que estem comentant, Djan.

El Abuelo,

Aleksandr Chudakov,

Madrid: Automática Editorial, 2016.

Traducció de Yulia Dobrovolskaya i José María Muñoz Rovira.

Per a la segona recomanació no marxarem massa lluny d’aquestes terres, cap al nord, cap a Kazakhstan, a la ciutat de Txebatxinsk, allà ens trobarem amb la familia Savvin-Stremoújov. La història d’aquesta família al llarg d’unes quantes generacions, pràcticament tot el segle XX, és allò que ens narra El Abuelo d’Aleksandr Txudakov. Tot gira al voltant d’aquest padrí, antibolxevic de pensament però terriblement intel·ligent, els seus fills i especialment el seu nét Anton.

Hi ha molta senzillesa i molta intel·ligència en aquesta novel·la, una recomanació de Gregorio Morán a una de les seves inoblidables sabatinas intempestivas, en concret la del vint de maig del 2017 i que portava per títol Cuando los Abuelos…

No es tracta d’una visió panoràmica de l’URSS/Rússia del segle XX, es tracta de la història d’una família, de la seva vida quotidiana al llarg de moltes dècades, especialment de la saviesa que en aquells temps s’acumulava a l’interior del món familiar, la lluita per la supervivència lligada a la lluita pel coneixement pràctic, a les velles cançons, a les relacions amb els animals i les plantes; no és casual que un dels capítols porti per títol, L’economia natural del segle XX.

Acompanyarem Anton, el narrador, en part, des de la seva infantesa fins a la seva vida adulta, convertit ja en professor d’història per la Universitat de Moscou; sabrem de la seva passió per les paraules, per les cançons tradicionals, per la mateixa història, pels cans, per tot allò que es posi al seu abast, sigui en forma real o de llibre (farà dejuni per a poder aconseguir-ne uns quants) i molt especialment ens sobtarà la seva dèria per “l’optimització ideal de la cultura material”.

El mateix Anton en la seva comprensió del món actual en dirà que:

El problema no es simplemente que el planeta, desde el bosque hasta el mar y desde el océano hasta el Everest, ya esté lleno a rebosar de basura. Ni siquiera que la producción de nuevos envases requiera talar otro árbol, coger más agua del río y devolverla contaminada, retirar una capa de tierra fértil para llegar a un depósito metalífero, y así hasta que no quede nada que robar a la naturaleza para seguir fabricando y tirando. Lo realmente grave es que el ser humano acoge los objetos en su alma.” (470/471)

Bona lectura i bon estiu!!!!

Comparteix l'article