7. 2 Salvades per la bellesa

La literatura del gulag, com la de l’Holocaust, ens enfronta a la perplexitat irresoluble de la capacitat humana per al Mal. Els que han llegit Aleksandr Soljenitsin o Varlam Xalàmov saben que topònims com Kolimà o Vorkutà són miralls on es reflecteixen els d’Auschwitz o Mauthausen: la duresa extrema és la mateixa, la manca d’humanitat de dirigents polítics i de carcellers és la mateixa, la pulsió per destruir les víctimes també és la mateixa. Els llibres que ens porten la història de les víctimes retraten sovint aquesta aniquilació física, anímica i moral: aquest és el sentit del títol del famós Si això és un home, de Primo Levi, i això és també el que transmeten molts dels relats de Xalàmov. Altres vegades el relat de la condemna és un emocionant testimoni de resistència i de dignitat humana. Recordam que aquest ensenyament és el que es desprèn d’Un cel de plom, la biografia que Carme Martí va escriure sobre el pas de la catalana Neus Català pel camp alemany de Ravensbrück. I aquesta és la impressió predominant que se’n duu el lector de Vestides per a un ball a la neu, el llibre en què Monika Zgustova narra la vida de nou dones supervivents de les presons i els camps de treball forçats de la Unió Soviètica de Stalin i de Khrusxov.

Monika Zgustova, novel·lista, traductora i biògrafa nascuda a Praga però naturalitzada a casa nostra, va entrevistar aquestes nou dones a les seves residències de Moscou, París o Londres per rescatar-ne els testimonis de l’horror. No podem evitar tornar a sorprendre’ns, encara que ja ho hàgim llegit altres vegades, de l’arbitrarietat absoluta amb què operava la repressió soviètica. I després, els relats de les jornades de feina interminable, les temperatures de fins a 50 graus sota zero, la gana, la desesperació. Un descens als inferns.

Algunes d’aquestes dones recorden el gulag com una etapa que els va ensenyar a ser “una dona que no tem res” o que els va permetre conèixer “la vertadera amistat”. D’altres reconeixen amb amargor que els va esclafar les expectatives vitals. En totes elles, però, hi ha aquella mateixa valoració de la solidaritat i la cultura que fa que recordem amb emoció el testimoni de Neus Català. Al llibre de Zgustova apareixen, com a protagonistes o com a persones que les entrevistades han conegut, l’esposa espanyola de Prokòfiev, la filla de Marina Tsvetàieva o l’amant de Pasternak. Però no és un catàleg de personalitats de la cultura, sinó de dones cultes, cèlebres o no. És el testimoni d’un país que estima la cultura i que el totalitarisme devasta. L’amor per la música i la poesia és una constant a tots els relats. Les dones “vestides per a un ball a la neu” varen sobreviure aprenent-se i recitant poemes de memòria, o parlant de música clàssica en veu baixa, o passant-se els escassos llibres que hi havia i que servaven com tresors. “Ningú no es pot imaginar el que per als presos significava un llibre: era la salvació! Era la bellesa, la llibertat i la civilització enmig de la barbàrie!”, diu Elena Korybut-Daszkiewicz. Potser pensar que la cultura ens salva és fer-se il·lusions, però aquest llibre de Monika Zgustova, descarnat i bell, ens dóna arguments per al miratge.

MONIKA ZGUSTOVA.

Vestides per a un ball a la neu.

Barcelona. Galàxia Gutenberg, 2017.

Comparteix l'article