7.2                    Jordi Amat

Com una pàtria          (Vida de Josep Benet)

L’assagista, biògraf i articulista Jordi Amat (Barcelona, 1978) ens ofereix una llarga i detallada biografia sobre un dels personatges clau del catalanisme i l’antifranquisme a Catalunya: Josep Benet i Morell (Cervera, 1920-Barcelona, 2008).

La vida de Josep Benet és una llarga successió de projectes, de reflexions i d’accions posades al servei d’una Catalunya nacional i d’esquerres. Mancat d’uns “fonaments familiars sòlids i estables”, a 7 anys, Josep Benet ingressa a l’Escolania de Montserrat i hi viu una infantesa que el marca intel·lectualment i anímicament. Des dels seus orígens catòlics Benet passa de ser un militant de la Federació de Joves Cristians perseguit per la FAI a un soldat de la República mobilitzat l’any 1938. Perduda la guerra, malgrat la seva militància religiosa, es lliura a una intensa batalla contra el franquisme imperant. Catalanisme i cristianisme són, aleshores, els seus eixos ideològics i milita a Unió Democràtica de Catalunya.

La percepció dels grans canvis socials que es produeixen en el país arran de l’arribada massiva d’immigració, que viu en pèssimes condicions, el mena a un creixent compromís social i a una progressiva decantació cap a l’esquerra política. Aviat com a advocat defensa davant els tribunals franquistes els represaliats d’esquerres: la dona de Joan Comorera, estudiants, obrers… Al llarg dels anys de la més fosca dictadura redacta manifestos, reparteix fulls clandestins, escriu llibres, divulga la història del país, impulsa trobades d’opositors, organitza mil i una activitats antifranquistes i catalanistes onsevulla: a les cases particulars, a les parròquies, a Montserrat, a la Universitat, als barris… Tota aquesta activitat la fa enmig de constants problemes econòmics per manca de consolidació professional, ja que ha de vendre pisos per al seu protector, Fèlix Millet.

L’activisme arriba al seu punt culminant quan s’articula l’Assemblea de Catalunya com a instància unitària de l’oposició al règim i Benet n’esdevé el millor representant. Després de la mort del dictador, i fruit d’aquest clima d’unitat, a les eleccions de 1977 Josep Benet obté un escó senatorial en nom de l’Entesa dels Catalans amb 1.300.000 vots, el sostre més alt de paperetes recollides per cap candidat.

Restaurada la Generalitat amb el retorn de Tarradellas –que Benet veu amb desconfiança–, l’antic concitador d’iniciatives unitàries, el 1980, es presenta amb el PSUC com a candidat a la presidència del govern català en uns comicis que guanyarà Pujol, antic company de lluites i d’intrigues, amb el qual ha tingut sempre tantes coincidències com desavinences, i contra el qual encara presentarà una fracassada moció de censura l’any 1982. Aquest darrer acte és el cant del cigne del Benet polític. A partir d’aleshores es dedica a impulsar el Centre d’Estudis d’Història Contemporània i a escriure les seves memòries incompletes: De l’esperança a la desfeta (2008).

En la biografia escrita per J. Amat hi apareixen un conjunt de noms destacats que es relacionen al llarg dels anys amb Benet, que va viure sempre secundat per Florència Ventura. Aquesta llista de noms dóna idea de la dimensió del personatge biografiat: Maurici Serrahima, l’abat Escarré, Joan Comorera, Jaume Vicens Vives, Albert Manent, Joan Triadú, Jordi Carbonell, Josep M. Ainaud de Lasarte, López Aranguren, Josep Maria Castellet, Alexandre Cirici, Salvador Espriu, Manuel Ortínez, Paco Candel, Joan Fuster, Joan Raventós, Dionisio Ridruejo, Joan Sales, Josep M. Vilaseca…

D’entre tota la galeria de personatges amb qui es fa Josep Benet destaquen Josep Tarradellas i Jordi Pujol. Com explica J. Amat, en una trobada entre els tres, en ple franquisme, en l’atmosfera s’hi percep una incògnita que responia al desig íntim dels tres interlocutors: qui encapçalarà l’autogovern català? La resposta ja la sabem, i amb la lectura de Com una pàtria també copsam la frustració íntima que va covar sempre en els ànims d’un Josep Benet que va lluitar intensament per Catalunya, però que no va assolir la plenitud personal. “Tindria el reconeixement, però no el triomf”, sentencia Amat.

Jordi Amat.

Com una pàtria. Vida de Josep Benet.

Barcelona: Edicions 62.

Comparteix l'article