7.2                    Catalina Salvà Matas

Les pedreres de marès

Arquitecta, urbanista i doctoranda en anàlisi i ordenació del paisatge a la Universitat Politècnica de Catalunya, Catalina Salvà Matas (Llucmajor, 1984) acaba de treure a la llum un breu i interessant avanç del seu estudi en elaboració sobre les pedreres de marès. Salvà Matas hi defensa la tesi que aquests llocs d’extracció de la pedra que més ha servit per a la construcció mallorquina són un element paisatgístic i cultural de primer ordre.

Diu l’autora que les pedreres de marès “ja de per si espais amb un component estètic sublim, no són ni poden ser considerades de la mateixa manera que la majoria de pedreres”. Partint d’aquesta admiració, n’estudia la localització, la morfologia, la història, les formes de treballar-hi al llarg del temps, el lèxic específic que han generat els seus treballadors i els lligams culturals d’aquesta activitat extractiva amb la construcció de cases i monuments durant la història de l’illa, des de les cases més humils fins als grans monuments com la Seu i el castell de Bellver.

Admiradora del paisatge de Mallorca –una combinació d’elements naturals salvatges amb espais treballats pels humans–, Catalina Salvà el considera “un regal que ens ha estat ofert i que ens fa jugar amb avantatge des del punt de partida.” La influència humana sobre l’espai natural n’ha produït la geometrització i la racionalització, tal com palesa la delimitació de les parcel·les mitjançant murs de pedra seca, avui un tret definidor de l’espai agrari insular.

Ampliant la seva visó, l’autora relliga les característiques del paisatge rural amb els trets cromàtics de les ciutats, viles i pobles, de manera que els edificis construïts prolonguen l’harmonia de colors que ja trobam fora de l’àmbit ciutadà o pobletà. Aquesta combinació cromàtica de l’espai natural i rural amb l’espai construït és deguda a “la presència d’un únic material utilitzat per a la construcció (…) dels nostres edificis històrics: el marès”.

Actualment, a Mallorca hi ha 61 pedreres actives i es calcula que se n’hi haurien d’afegir fins a 1.600 més, que ara estan inactives. De les que estan en explotació, 23 es dediquen a l’extracció de marès, malgrat la competència que li fan les noves tendències constructives. Palma, Llucmajor i Manacor són, ara per ara, els municipis amb més producció de marès, una activitat econòmica i laboral exercida històricament pels trencadors i que també ha configurat bona part de la toponímia insular, tant a ran de mar com terra endins.

Ferma partidària de diferenciar una pedrera d’àrids –que destrueix paisatge– d’una pedrera de marès, que en certa manera s’hi integra, Catalina Salvà es lamenta de les regulacions que identifiquen les dues activitats extractives i que obliguen a fer desaparèixer l’una i l’altra un cop hi ha cessat l’activitat.

Davant d’això, l’autora defensa “la memòria que es pot associar a les pedreres de marès i que els converteixen, per tant, en els elements configuradors del Paisatge de Pedreres i, per conseqüència, en el Paisatge de Mallorca”. Tota una lliçó.

Catalina Salvà Matas.

Les pedreres de marès. Identitat oblidada del paisatge de Mallorca.

Palma: 2018. Lleonard Muntaner Editor.

Comparteix l'article