7.1 Un País Valencià (i uns Països Catalans) sense Joan Fuster

Em demanen que llance una mirada diferent sobre Joan Fuster. No és una tasca senzilla: sobre l’intel·lectual de Sueca s’ha escrit molt. En moltes ocasions, sortosament, per destacar el seu paper d’arquitecte d’una idea engrescadora per al País Valencià i els Països Catalans. Al contrari, l’autor de Nosaltres els valencians continua sent un personatge controvertit al País Valencià, sobretot per a la dreta.

Fins i tot, des del món del nacionalisme valencià, hi ha un sector, digueu-li «tercera via», que responsabilitza Fuster de la manca d’empenta electoral i penetració social del valencianisme. Fuster continua sent incòmode per a molts sectors de l’esquerra que des de l’època del PSPV-PSOE de Joan Lerma han difuminat el pes i la figura del de Sueca. De vegades fa la sensació que moltes d’aquestes persones pensen que sense Fuster tot haguera estat més fàcil.

Podríem fer una refutació en positiu de la qüestió, fent el balanç de l’aportació fusteriana. Però també podem fer l’operació, ben difícil, d’imaginar un País Valencià (i per extensió uns Països Catalans) sense la petjada del suecà.

Als anys seixanta, moment de la irrupció més marcada de les idees fusterianes, Fuster no és exactament una illa. Hi ha més gent amb idees nacionalistes i, fonamentalment, regionalistes. Però com bé explica Pau Viciano en el llibre Fuster tenia raó, les tesis fusterianes fan forat entre un grapat de joves universitaris que després seríem els encarregats d’articular un espai cívic i cultural sense el qual seria difícil d’imaginar el moment actual. Eren els «quadres» que Fuster volia deixar per impulsar una determinada idea de país, com li explica en algun moment a Max Cahner. Però perquè allò agafara impuls, s’havia de partir d’una tesi potent, encoratjadora. Fuster tenia això. El de Sueca ens va posar a uns quants a treballar en un projecte de país que, sens dubte, està en la base del teixit polític, cultural i social que ara tenim. Dit d’una altra manera, costa imaginar algú, en absència del suecà, que tinguera el carisma, el talent i la clarividència de Fuster per engegar la maquinària que era necessària per dur endavant un projecte mínimament potent. Fins i tot els crítics més acèrrims dins del valencianisme possibilista, li han

Foto: Joan Fuster Enciclòpedia Catalana

de reconèixer això. Sense Fuster, el País Valencià del 2017 s’assemblaria encara més a qualsevol regió d’Espanya.

D’una altra banda, estic segur que sense la seua concepció de Països Catalans, la consciència existent a hores d’ara de comunitat lingüística, cultural, econòmica i, en certa forma, política, seria molt més feble del que és ara. Sense els plantejaments de Fuster, la distància entre valencians, catalans i illencs seria molt més gran. Les sinergies serien molt menors. La tensió per mantenir un espai comú estaria molt compromesa. Les coses hagueren funcionat d’una altra manera sospite que molt més tèbia, menys decidida encara. Fuster encén un far que ha guiat, molt de temps després, diverses iniciatives a bon port.

Si a hores d’ara continuem articulant, amb tots els problemes i obstacles, un espai comú, si continuem parlant de Fuster, si hi ha novetats editorials, estudis i fins i tot gent jove que s’incorpora al fusterianisme és, precisament, per la potència del seu llegat. Si fem l’exercici d’imaginar un món (el nostre petit però gran món) sense Fuster, ens adonarem tot just de la transcendència innegociable de l’intel·lectual, tot el que haguera estat impossible o directament inviable. Fins i tot alguns dels seus crítics haurien de fer aquell exercici.

Sense Fuster, en definitiva, res haguera estat el mateix. Una molt bona part del millor que som ara no existiria. Crec que això resumeix de manera definitiva la qüestió.

Comparteix l'article