7.1                    MAX AUB a la plaça dels Patins

                        Regna arreu una originalitat basada en l’oblit

Els dissabtes baixo caminant des de casa fins la plaça del patins. M’agrada fer un cafè -tallat amb la llet calenta- al bar de la cantonada. M’agraden els bars sense pretensions ni modernitats de darrera hora; correctes, que fan el que s’ha de fer, el bocata bocata, la truita truita i el cafè cafè. Els bars -com aquest- amb parroquia fidel i amb les distàncies exactes, ni més ni menys.

El cas és que m’havia aturat un carrer abans d’arribar-hi per la calor i davant meu allà plantats una parella d’italians, ella amb un llibre entre les mans, La calle de Valverde de Max Aub. -Max Aub!! No ho vaig poder evitar. Xapurrejant italià de mala manera -així de literal- els hi vaig dir que havien triat un bon llibre i un bon autor, tot lo poc que sabia de l’oblidat Max. Vam parlar d’Espanya, d’Itàlia i ens vam acomiadar. Uns dels molts italians que s’estableixen per casa nostra fugint d’un país que ja no és el que era.

La calle de Valverde no és un libre fàcil, és un retrat exhuberant de la societat espanyola la segona meitat dels anys vint (1926) sota la dictadura del general Primo de Rivera, quan la República començava a dibuixar-se a l’horitzó. Es va publicar l’any 61 a Mèxic i no és un llibre fàcil per diverses raons, el seu llenguatge -Aub eleva a llengua literària la parla del Madrid de l’època; els diàlegs – Aub n’és un mestre de primera, obliga el lector a anar amb peus de plom, romandre atent als jocs de paraules i significats per no perdre el fil del sentit. Les referències històriques -algú ha qualifiquat el seu estil com a realisme històric- i aquella barreja esplèndida i cultíssima de personatges reals i imaginaris tan pròpia del seu escriure, acaben complicant la situació.

L’exhuberància de personatges pot acabar amb la memòria i la paciència del lector: Periodistes, escriptors, opositors, anarquistes, porters i porteres de finques de gent rica, tertulians, conspiradors per la República, habitants de les “casas de huéspedes”, però també Julián Besteiro, Negrín, Ortega, don Ramón del Valle Inclán, el mateix Max Aub i a la darrera pàgina del llibre, preludi del que acabarà passant o no, el general Queipo de Llano. Discussions interminables sobre allò que èrem, allò que ens diferenciava, allò que no tenia solució.

Però a més de la importància de La calle de Valverde en ella mateixa, la novel·la és porta d’entrada al Laberinto Mágico, “escrita -La Calle…-para que se pudieran entender Los Campos. Así, el día de mañana, un possible lector de Campos de Sangre no creerá haber caído en un planeta inexplicable”. Son paraules de M. Tuñón de Lara que apareixen a l’interessant pròleg de María Teresa González de Garay a l’edició de Campo Cerrado de l’editorial Capitán Swing.

Ens hem adelantat, El Laberinto Mágico és l’extraordinària aportació literària de Max Aub a les literatures sobre la Gran Guerra Civil Espanyola. Una sèrie de sis llibres que ordenats pel contingut històric de la seva acció narrativa (des del fracàs del cop d’estat a Barcelona fins l’exili francès) són aquests: Campo Cerrado, Campo Abierto, Campo de Sangre, Campo del Moro, Campo de los Almendros i Campo Francés. Tot un univers literari, avui mig oblidat, un dels més grans, al voltant de la guerra i la derrota de la República. Aquest Laberint, dibuixat en aquests sis llibres centrals, tindrà altres recorreguts; en forma de novel·la: Las buenas intenciones –història que es tanca a Alacant, 1939-, també en forma de contes: No son cuentos, Ciertos cuentos. Cuentos ciertos, La verdadera historia de la muerte de Francisco Franco y otros cuentos i Historias de mala muerte.

El Laberinto Mágico és un univers literari en ell mateix, impossible entrar-hi des d’aquestes pàgines; d’ell i de l’obra d’Aub, Trapiello (A. Trapiello, Las armas y las letras, Destino, 2011) diu que “el esfuerzo de Max Aub por fundar la memoria histórica en dignos pilares literarios es quizá el más notable de cuantos se llevaron a cabo en el campo de la narrativa republicana.” (443)

Tot això –El Laberinto-, éssent com és molt important a la història de la literatura espanyola del segle XX, és només una petita part de la seva obra que abarca registres tan diversos com el teatre, la novel·la, la poesia, l’assaig, el conte o el cine. Aub va col·laborar en el rodatge de la pel·lícula Sierra de Teruel, adaptació de la novel·la d’André Malraux, L’Espoir.

L’exili, la lluita contra l’oblit, el destiempo, com va dir Muñoz Molina, va perseguir Max Aub al llarg de la seva vida. Max Aub Mohrenwitz va néixer a París l’any 1903. La familia, amb ascendents alemanys, va marxar de França a l’antesala de la Gran Guerra i es va instal·lar a València on Max va cursar els seus estudis. Afirmava que una persona és i se sent d’allà on cursa el batxillerat -estranya identitat. Va fer del castellà la seva llengua literària i aviat van començar a parèixer les seves primeres obres de teatre…fins que va arribar la guerra, la Gran Guerra Civil Espanyola i tot es va girar; va ser secretari del Consejo Nacional de Teatro i a París va desenvolupar una important activitat diplomàtica, comissari adjunt del Pabelló de la República al 37, diuen que va ser ell qui va pagar a Picasso el Guernica en nom de la República.

Al gener del 39 marxarà com molts altres milers d’espanyols a l’exili, a França va viure fins que va ser detingut i traslladat a diversos camps de concentració (Roland Garros/Vernet), finalment al terrible camp de Djelfa a Argèlia d’on va aconseguir escapar i embarcar-se rumb a Mèxic on va viure, escriure i finalment morir l’any 72.

L’any 1969 obtindrà un visat d’un parell de mesos per visitar la pàtria. El motiu , recollir material per a un llibre sobre el seu amic Luís Buñuel. El xoc amb la nova realitat espanyola serà terrible i donarà lloc a La Gallina Ciega, un abundant diari on narrarà trobades amb amics als quals tornava a veure després de més de trenta anys, retrobaments amb la familia, amb els paisatges de les seves novel·les i de la seva joventut ja profundament alterats o bé desapareguts. Amarg i esperat retrobament amb una realitat social on s’imposa el turisme de masses, la mediocritat i l’oblit: “España se metió en un tunel hace treinta años y salió a otro paisaje. Desconocida, se desconoce” (La Gallina, Diario Público, 2010, p.195)

Andrés Trapiello qualifica aquest llibre de “Monumento al resentimiento y la amargura.” Segurament té raó, a La Gallina Ciega hi ha molt ressentiment, i si es vol, un to agre, massa dur en els judicis de la nova realitat social i humana de l’Espanya franquista ja marxant a tota velocitat pels camins del desenvolupament econòmic -encara que raons no li faltaven. Però també és veritat que trobem pàgines magnífiques.

Passejant de matinada, dialogant amb ell mateix, tot sol:

¿Qué me sorprendía? Me sorprendía no sorprenderme, que todo fuese -ay- tal como me lo había figurado […] ¿A que vienes? No lo sabía. Me apoyé en un árbol y, en el amanecer ya vivo sentí que lloraba. Lloraba calmo, por mí y por España. Por España tan inconsecuente, olvidadiza, inconsciente, lejana de cualquier rebeldía, perjura. […] ¿Sobre qué lloras? ¿Sobre los mineros de Asturias? ¿Sobre los obreros de Sabadell o de los alrededores de Madrid? ¿Sobre los campesinos andaluces? No me hagas reír. Lloras sobre sobre ti mismo. Sobre tu propio entierro, sobre la ignorancia en que están todos de tu obra mostrenca, que no tiene casa ni hogar ni señor ni amo conocido, ignorante y torpe…Conozco algo de mis clásicos -poco- y de mis diccionarios. Alza la mano. Vete.” (La Gallina, 186-187)

Marxarà. Tornarà a Mèxic. Esperada, però no per això, menys trist i amarga descoberta de l’oblit que els seus compatriotes tenien de la seva obra, de la història, d’aquella immensa generació de polítics, intel·lectuals, escriptors, pintors…tot un poble aixecat per defensar la República.

El 16 de juny de 1969 l’escriptor A. Muñoz Molina llegia el seu discurs de benvinguda a la Real Academia Espanyola, el título era Destierro y destiempo de Max Aub. Allà analitzava la seva obra i figura, elevava en públic la queixa pel seu oblit amb aquestes paraules: “Los seis volúmenes de El Laberinto Mágico, que

vergonzosamente suelen ignorarse cuando se escribe la historia de la literatura española de postguerra” (27).

Al mateix discurs destacava una de les característiques centrals de l’obra d’Aub:

Al mezclar siempre, sistemáticamente, historia y ficción, personajes inventados con personajes reales, Max Aub nos permite percibir lo histórico en los términos de una experiencia personal, y nos enseña que la historia, que sólo sucedió de una manera ya cerrada, pudo suceder de otro modo, contuvo posibilidades luego abolidas, hechos que estuvieron a punto de ocurrir, que pudieron o debieron haber sido reales.” (27)

Porque el mañana nunca está escrito los personajes de las novelas de Max Aub tienen esa presencia trémula de incertidumbre y verdad. Y porque tampoco estaban escritas las derrotas terribles de la vida civil española, quien ha sabido disentir del futuro también puede negarse a aceptar que las peores posibilidades de las cosas hubieran tenido obligatoriamente que cumplirse.” (30)

Li va respondre Francisco Ayala.

Una curiositat: Max Aub havia escrit uns quants, molts, anys abans, un discurs imaginari a una imaginària Acadèmia de la Llengua que no era Real perquè la Guerra no havia succeït; editat amb tot luxe de detalls, escut republicà inclòs, a les cadires seguts, Federico Gracía Lorca, Juan Ramón Jiménez, Carles Riba, Xavier Zubiri, Pemán, Bergamín, Cela, Delibes…El discurs imaginat duia per títol “El teatro español sacado a la luz de la tinieblas de nuestro tiempo” i va ser llegit un imaginari 12 de desembre de 1956. Diuen que la fidelitat editorial va confondre algú que altre erudit, no ho sé. Encara es pot llegir a les pàgines de la històrica revista Triunfo, al número 507-Extra de juny de 1972 dedicat a la cultura espanyola del segle XX.

Ens manca espai, temps i coneixements en ordre invers d’importància per tractar la recupercació-edició als nostres dies de l’obra d’Aub, s’hauria de parlar de la històrica edició dels llibres del Laberinto d’Alfaguara, de les seves obres completes de la Institució Alfons el Magnànim, de la Fundació Max Aub de Segorbe, de l’exposició de 2003 sobre El Universo de Max Aub i del seu catàleg…de tantes altres coses que desconeixem.

Capitán Swing va editar Campo Cerrado (2010) amb el pròleg que hem seguit en més d’una ocasió…però, volem destacar la tasca de l’editorial de Granada Cuadernos del Vigía que ja porta publicats, en curada edició, uns quants títols, Campo Cerrado, Campo de Sangre, Juego de Cartas…i també Yo vivo, un llibre, millor, un projecte de llibre d’un lirisme impressionant, una mena de metafísica sensual i de proximitat. Una escriptura que va quedar interrompuda per la Guerra.

Una mostra:

El mundo es como es, de todos los colores. Toco el mundo, el mundo existe. La mano izquierda contra el suelo. El cielo es azul. La espuma es blanca. Las hojas del almendro son verdes y sus flores blancas. Las rosas son rosas, blancas, amarillentas, salmonadas o granates.

La arena, de lejos, es ambarina; de cerca, de mil colores. La noche es negra. El agua dulce es buena de beber. Las ortigas pinchan. Es más agradable bajar que subir una cuesta. El café es mejor caliente. El melocotón es la fruta más sabrosa, el brillante la piedra más dura. El sol calienta.

Esto es el mundo, solo esto. Ahora. Eres feliz porque esto es el mundo, solo esto, y Matilde. Y tú sabes que el sol calienta, que el cielo y el mar son azules; cuáles son los colores de las rosas, y sus nombres. Los nombres que tú les pones a todas las cosas. El mundo es tuyo, tuyo y de todos. El mundo es la medida del hombre. El mundo mide un metro sesenta, y tiene la talla cuarenta y cuatro, la talla de Matilde…”(Yo vivo, 63)

Max Aub, Mèxic, 1951:

Esto escribía, a trozos, cuando la guerra nos envolvió. Al releer, hoy, estos cachos de prosa del que creí que sería mi gran libro, veo que quedará trunco para siempre. Me duele no poder acabarlo; hubiese querido describir otros placeres del hombre sin pararme en barras de callar algunos que cuentan y no se cuentan.

Lo dejo como estaba en julio de 1936. Corrijo, suprimo, añado lo indispensable para darle cierta unidad. Lo miro con cariño porque es el libro que pudo ser y no es. El mundo me ha preñado de otras cosas. Tal vez es lástima, posiblemente no. Y me lo dedico a mí mismo, in memoriam.” (Yo vivo, 76)

Comparteix l'article