7.1                    Llegiu EduardoHalfon

Hi ha biografies que són un caprici de la història, una cruïlla insòlita d’identitats. Ser un jueu de Guatemala, per exemple. En algun dels seus llibres, Eduardo Halfon diu que són una comunitat petita, d’unes cinc-centes persones. El laberint genealògic d’aquest escriptor singularíssim té caselles que són per elles mateixes un desafiament a les nostres categories: dels seus avis paterns, del Líban, en diu “jueus àrabs”. El seu avi matern era polonès, un supervivent d’Auschwitz que portava tatuat al braç el número característic. Per acabar-ho d’arreglar, Eduardo és un guatemalenc poc guatemalenc: quan ell tenia deu anys la família va partir als Estats Units, i els fills van fer de l’anglès la llengua en què pensaven. Eduardo va recuperar la seva llengua materna quan va decidir que volia ser escriptor, però encara ara, quan troba un pagès o un treballador de Guatemala li costa fer-los creure que és un compatriota seu.

Quan Eduardo, infant, demanava explicacions al seu avi sobre el tatuatge del braç, l’avi li explicava que era el seu número de telèfon, i que se l’havia fet tatuar per no oblidar-lo. Aquest record, que apareix i reapareix en un llibre i altre, sembla funcionar com el nucli des d’on explota el bing-bang de la narrativa de Halfon, una mena de llibre únic que ens arriba en lliuraments de cent pàgines (novel·les o relats) que bussegen en les històries familiars i en les perplexitats del “qui sóc jo”. Halfon fa allò que ara se’n diu “literatura del jo”, o “autoficció”, però no hi ha res en els seus llibres que soni a seguiment d’una moda: cada paràgraf neix de la necessitat, com si l’impuls per fer aquesta recerca fos previ, en el temps i en la intenció, a la vocació literària.

La mentida de l’avi amagava una veritat: tatuam, o escrivim, per no oblidar. Per pietat cap als que ja no hi són i que varen ser víctimes d’algun dels horrors de la vida. No es tracta de literatura del testimoni sinó de literatura de descobriment d’un passat que l’infant ignorava i que l’adult descobreix a poc a poc, sentint-lo i no sentint-lo com a seu, mantenint-lo a certa distància. En un dels contes del volum Il signor Hoffman, Halfon narra que en la visita al pis on el seu avi polonès va ser detingut, a Lódz, ara hi viu una dona amb un passat d’actriu porno tancat a les cintes de video d’un armari: una revelació que el narrador no rep com un sacrilegi sinó com una broma amable de la vida.

Altres novel·les s’enfilen per altres branques de l’arbre de la història familiar. Monasterio és un meravellós relat d’un viatge a Jerusalem per a anar a unes noces curioses: les d’una germana de l’autor amb un jueu ultraortodox. Duelo gira entorn de Salomon, un germà del pare, un nin que el narrador no té clar si va morir negat a Nova York o al llac Atitlán. I sí, també va apareixent Guatemala: el seu horror, el seu encant, la seva dignitat. Halfon ens ho serveix amb una prosa nítida, un punt hipnòtica. Ens condueix per rius de records que de cop s’eleven a un territori que sembla màgic sense ser fantàstic: les darreres deu pàgines de Monasterio o de Duelo em van fer pensar en una frase que va dir algú, i que deia que tota gran novel·la és en realitat un gran poema. No us els perdeu.

Il signor Hoffman, Monasterio i Duelo han estat publiclats a Libros del Asteroide

Comparteix l'article