7.1                     Les veus no s’empresonen

Vaig començar a escriure aquest text, amb el convenciment erroni, de què cantar ens fa més lliures. A hores d’ara, malauradament, no puc fer aquesta afirmació amb contundència, ni puc sentir-me tan lliure damunt un escenari. Cantants amb sentències per expressar les seves idees a través d’un rap, persones que són a la presó per pensar i creure en ideologies que consideren encertades pel funcionament del seu país, molta repressió i violència policial al carrer per anar a votar… Que trist! Sabem que si no deim, feim, pensam, cantam, votam allò que es vol des de les institucions dominants, serà penat o reduït. Grans avanços, grans victòries aconseguides en pro dels drets humans, ara els hem tornat a perdre.

I és que, en el fons, tornam a evidenciar que anam contra natura, que complicam i feim difícil una estada per la vida que només dura, això, una vida.

Si partim dels fets actuals i comparam les idees amb l’estructura i desenvolupament de la veu, veim que és des dels intestins que ens surten sons incontrolats que aprenem a matisar-los i a fer-los entenedors i agradables, una vegada coneixem les possibilitats que ofereixen aquests sons que emetem. Experimentam, avaluam i decidim quins ens agrada fer i en quin moment és adient fer-los. La part estructural, innata, que fa que la teva veu t’identifiqui, és un tret més que ens fa únics. Gran instrument!

Així, quan triam una cançó, un grup, un estil, o una manera de cantar ho feim des de criteris estètics i personals. Una veu que ens agrada, ens fa centrar l’atenció, ens atreu, ens envolta, ens fa imaginar, ens transporta. La veu ens permet transmetre sons però també paraules que emergeixen i surten de l’ànima.

A més a més, la veu evoluciona i creix amb nosaltres. La podem treballar i podem prendre decisions que facin que sigui més flexible i més sana. Decidir, aquesta és l’acció clau per continuar evolucionant i fent que la nostra veu soni millor, tengui més qualitat. És evident que per a tot això, necessitam cantar molt i millor si ho feim amb un bon acompanyament i en entorns que ens permetin que els sons emergeixin espontanis, sense corsers, lliures.

Així, continuant amb la comparació de les idees amb la veu, evidenciam que ambdues dimensions són fruit de contínues decisions, de vegades, gens fàcils d’assumir i dur a terme de manera coherent i ferma.

I també ambdues tenen el poder de viatjar, poden passar entre barrots, no la podem empresonar, tot i que n’hi ha que ho intenten.

Comparteix l'article