6.4 Els desafiaments del bisbe Taltavull

Des del passat 25 de novembre tenim a Mallorca un bisbe nascut a les Balears (a Ciutadella). D’ençà de la mort del bisbe Miralles (1947) la nostra diòcesi havia estat regida per bisbes vinguts de fora: quatre valencians (Hervàs, Úbeda, Murgui i Salinas), un basc (Enciso) i un andalús (Álvarez). Cap capellà mallorquí durant els darrers 70 anys havia pogut passar pel sedàs de la Santa Seu per poder ser nomenat bisbe de Mallorca. I a la vista està que durant aquests anys hi ha hagut capellans mallorquins que estaven ben a l’altura de poder ocupar aquest càrrec. Un bisbe menorquí que coneix bé Mallorca és com un mal menor, o una considerable millora, per a la nostra malmenada autoestima.

El bisbe Sebastià Taltavull, si no hi ha circumstàncies imprevistes, té al davant seu 5 anys com a pastor de la comunitat cristiana de Mallorca, perquè quan complirà els 75 anys, que serà en el mes de gener del 2023, haurà d’enviar al papa una carta presentant-li la seva disposició a deixar el càrrec.

Durant aquests cinc anys, quins són els principals desafiaments amb què es trobarà el nou bisbe de Mallorca? Vet aquí la pregunta que m’han formulat els responsables de la publicació de “L’altra mirada” i que des del meu punt de vista intentaré respondre.

1r desafiament: Una distribució més equitativa dels capellans. A mesura que els capellans ens anam tornant més pocs, es va veient de cada vegada més un desequilibri entre el nombre de capellans que resideixen a Ciutat i els qui serveixen les comunitats cristianes de Part Forana. En el centre de Ciutat hi ha moltes esglésies i molts de capellans disposats a celebrar-hi la missa, fins i tot amb concelebracions a la Seu, mentre que a la Part Forana i a les perifèries de Ciutat hi ha capellans que han d’atendre diverses parròquies i,tot i que han reduït els horaris de missa, han de celebrar cada diumenge tres i quatre misses cada un. No és aquest el desafiament més important, com veurem, però sí un dels més immediats.

2n desafiament: Una major responsabilització dels seglars. És una pena que les decisions, que s’haurien d’haver pres fa temps per principis, s’hagin de prendre després per necessitat. És ver que de cada vegada hi ha més seglars Al davant de delegacions i comissions diocesanes, com de l’Administració diocesana, dels Mitjans de Comunicació, de Catequesi, de Càritas, de Missions, i altres, però, així i tot, quasi sempre hi sol haver un capellà al capdamunt. És una pena, per exemple, que en el nou Consell episcopal elegit pel bisbe Sebastià, que ve a ser el seu òrgan executiu, no hi hagi posat ni cap seglar ni cap religiosa. És necessari desclericalitzar l’Església i ampliar el ventall de responsabilitats als seglars, per exemple com a rectors o administradors de parròquies, encara que un capellà d’un altre poble hi hagi d’anar a celebrar alguns sagraments, perquè hi pot haver celebracions dominicals que poden estar presidides per un diaca permanent, una religiosa o un seglar.

3r desafiament: L’Església no ha de ser només una oficina de serveis religiosos. Amb la marxa que anam, si no es dóna un canvi de tendència, d’aquí a pocs anys hi haurà encara més pocs baptismes, més poques primeres comunions, més pocs casaments per l’església, i això que encara queden bastants famílies que demanen un funeral o unes exèquies cristianes per als seus difunts. Molts de capellans es van limitant a fer aquests serveis, anant d’un lloc a l’altre. El bisbe ens ha començat a dir que un capellà no es jubila mai, perquè ho som tota la vida, i ha començat a escriure que així com hi va haver un temps en què els capellans mallorquins anàvem a terres de missions, arriba l’hora que hauran de venir capellans de terres de missions a suplir la nostra mancança. Però la missió dels capellans no és la de ser, solament, funcionaris de serveis religiosos o litúrgics. Hem de ser, com tots els altres cristians, membres del poble cristià que participen de les seves preocupacions i activitats. Hem de ser sal en el seu punt just (per no fer el menjar ni massa fat, ni massa salat), i hem de ser llum (per a transmetre la llum de l’Evangeli, però sense enlluernar). És un desafiament de tota l’Església, i també del bisbe. Els capellans tenim el dret de jubilar-nos de responsabilitats, encara que ens puguem oferir a seguir presents, ajudant, com els avis ajuden els seus fills i néts, tant a la casa com a l’empresa familiar. L’intercanvi entre els capellans del tercer i del primer món no ha de ser unilateral per a suplir unes mancances, sinó recíproc per a enriquir-nos mútuament durant uns anys de l’experiència d’altres comunitats, anant i tornant després a les comunitats d’origen.

4t desafiament: Fer arribar a les més altes Jerarquies de l’Església un desig de canvi, que ja és un clamor popular. ¿Hem de continuar demanant a l’Esperit noves vocacions per al sacerdoci celibatari? ¿No estam veient que l’Esperit no ens escolta? ¿Amb el seu silenci el mateix Esperit no ens està dient que canviem el xip de la nostra pregària i que li demanem que insti a la jerarquia el coratge d’obrir la porta del sacerdoci a persones casades, tant homes com dones? És ver que l’ordenació d’homes casats com a diaques permanents ha estat un canvi promogut pel Concili Vaticà II i que possibilita una important ajuda en distintes àrees de la pastoral diocesana i parroquial, però no deixa de ser una petita porta de canvi. Perquè un altre desafiament important per al nou bisbe és assegurar que els futurs capellans i diaques rebin la formació adequada i siguin aptes per esser servidors de les comunitats cristianes amb l’esperit de l’Evangeli i segons els criteris del Vaticà II.

5è desafiament: Predicar l’Evangeli de la humanitat de Jesús. M’explicaré, perquè aquest desafiament potser és només una curolla meva, encara que personalment el consideri el repte més important del cristianisme de cara al tercer mil·lenni que tot just acabam de començar.

La societat occidental, o l’anomenat primer món, ha viscut un canvi molt important de paradigma. Déu era el centre. Tot girava al voltant d’ell, tant per als qui hi lluitaven a favor, com per als qui hi lluitaven en contra. Donem-li un nom: era un paradigma providencialista. Actualment, en canvi, una bona part del món occidental ja no sap si creu en Déu o si no hi creu, perquè simplement Déu li és indiferent, viu com si Déu no existís. El seu centre ja no és Déu, sinó la persona humana, la seva salut, el seu benestar, la seva felicitat. Donem-li també un nom: és un paradigma humanista.

Fins ara l’anunci de la fe cristiana es feia i es fa encara ara a través del paradigma providencialista: Jesús era i és el Déu-fet-home. I en aquest context és fàcil de comprendre que a l’home actual, si viu al marge de Déu, el llenguatge de l’Església ja li llenegui com la pluja damunt l’asfalt. L’home actual ja no té gens d’interès per escoltar ni llegir el discurs de l’Església. Ja és arribat el moment en què els cristians, començant pel bisbe i els capellans, si volem comunicar la nostra fe, només ens queda el recurs de transmetre un missatge nou i sorprenent, com ho va ser el primer testimoni de fe dels amics de Jesús després de la seva mort. No proclamaren la supervivència d’un Déu-fet-home, sinó la resurrecció d’un home-fet-Déu, anunciant que Déu finalment li havia donat raó, avalant el seu comportament com a camí de salvació, declarant-lo fill seu i fent-lo participar de la seva vida per sempre. Recordem que el primeríssim anunci va ser aquest: “Aquell Jesús de Natzaret que vosaltres vàreu matar, Déu l’ha ressuscitat” (Fets dels Apòstols 2, 24), “Era del llinatge de David segons la carn i va ser constituït Fill de Déu des de la seva resurrecció” (Carta als Romans 1, 3s). Rellegiu a poc a poc les dues frases anteriors i veureu que Jesús era vist com un home-fet-Déu. Però ben aviat, ja des de la redacció dels mateixos evangelis, es va passar a interpretar la persona i la vida de Jesús amb clau providencialista, perquè era el paradigma que la societat d’aquell temps respirava: Déu, que existeix des de sempre, es va fer home a un moment determinat de la història.

Però si actualment la nostra societat ja no sap si Déu existeix, és a dir que ja respira els aires d’un altre paradigma, d’un paradigma humanista, es fa necessari canviar també el xip i retornar al primer anunci, a parlar de l’home Jesús, “el fill de l’home” com li agradava a ell anomenar-se a si mateix. És la gran veritat que, sense donar-se’n compte, va dir Pilat per riure-se’n de Jesús. Va dir “Vet aquí l’home”, és a dir que Jesús és l’Home en lletra grossa, l’home per excel·lència, el model d’home, l’home més humà, l’home més persona humana. És com si diguéssim que la persona humana més perfecta és, per ella mateixa, la imatge més perfecta de Déu, és el mirall de Déu, és Déu mateix. Recordem que l’evangeli de sant Joan ho va posar en boca de Jesús: “Qui em veu a mi, veu el Pare… perquè el Pare i jo som u”.

I és que per a tots els qui creim en Déu, l’home Jesús és la imatge del vertader Déu, és el camí per arribar al vertader Déu i poder descartar manipulacions i falses interpretacions de Déu, que s’han fet al llarg de la història i que actualment es continuen fent.

I per als qui no creuen en Déu, l’home Jesús també pot ser un gran referent, un model d’humanitat, un model de constructor d’un món millor, de més justícia, de més honradesa i de més solidaritat. Al cap i a la fi ell ens diu que és d’això de què serem examinats al final de la nostra vida (Mt 25, 31 ss). Aquest és el repte: transmetre la nostra fe en un home-fet-Déu, més que no en un Déu-fet-home. Diuen que l’ordre dels factors no altera el producte, però en aquest cas crec que sí, que l’altera.

6è desafiament: Administrar degudament el patrimoni de la diòcesi. L’Església de Mallorca (o la comunitat cristiana de Mallorca) és propietària d’uns béns immobles i mobles, uns d’ells registrats a nom de la diòcesi i uns altres a nom de les parròquies o d’altres entitats religioses catòliques. Fa uns anys l’Església va immatricular com a béns seus uns béns que no estaven registrats a nom de ningú, i que per tradició popular es consideraven com a propietats de l’Església. Tenim dos edificis emblemàtics que han estat darrerament motiu de polèmica en els mitjans de comunicació, com són els Convents de les Monges de Clausura de Sant Jeroni de Palma i de les Concepcionistes de Sineu.

¿L’Església és la propietària d’aquests béns? ¿O ho han de dir els tribunals? ¿L’Església és la propietària de La Seu i de tots els temples parroquials, dels convents de religiosos, de les rectories, dels santuaris, etc.? ¿O l’Església (la diòcesi, cada parròquia, cada congregació religiosa, etc…) només és depositària i administradora d’uns béns que pertanyen al poble? I si són del poble, ¿de quin poble parlam? ¿De tots els habitants de Mallorca, també dels musulmans, dels ateus, dels agnòstics? ¿O solament dels catòlics? ¿Qui s’ha de fer càrrec del manteniment i la restauració d’aquests béns? ¿Els temples oberts al culte es poden mantenir amb les poques monedes que hi deixen els seus assistents habituals? ¿S’haurien de fer convenis amb els organismes estatals, autonòmics i municipals? ¿O l’Església ha de renunciar a les seves propietats? ¿O ha de cercar nous recursos financers? Vet aquí un debat obert, que el nou bisbe haurà d’afrontar i que jo no sabria per on començar, perquè com a capellà que som, no crec que hagi de ser aquesta una de les nostres prioritats.

Comparteix l'article