6.3 De l’autonomia a la sobirania (1)

Ara que vivim vents de profunda recentralització i atacs indissimulats a l’autogovern per part de la dreta espanyolista i malgrat que és obvi que la nostra autonomia, sobretot a partir del nou mil·lenni, és una eina insuficient per cobrir les necessitats de la ciutadania, vull reivindicar uns temps amb què l’Estatut d’Autonomia fou una esperança de futur per a molta gent.

En els darrers anys del franquisme la lluita en defensa dels drets del nostre poble fou molt important, sense cap mena de dubte superior a l’haguda durant la República. Una lluita molt plural i amb molts de matisos però que tenia un punt d’encontre indiscutible. La reivindicació d’un Estatut d’Autonomia que suposés no una mera descentralització administrativa sinó l’assumpció de determinades quotes de poder polític. Un Estatut d’autonomia que garantís institucions polítiques pròpies elegides per la ciutadania de les Illes i que responguessin davant aquesta ciutadania. Estava assumit majoritàriament entre els antifranquistes que més autonomia suposava més democràcia i que unes institucions més properes a la ciutadania eren un instrument més útil per resoldre les moltes necessitats que patien els nostres conciutadans.

Tres són els esdeveniments més significatius que demostren la força que arribà a tenir la lluita per un Estatut d’autonomia. La trobada de Cura que amb una presència molt significativa de representants polítics i de la societat civil va aprovar una proposta d’Estatut amb planejaments marcadament nacionalistes. El pacte autonòmic signat a la Fundación Dragan per tots els partits polítics de les Illes excepte Alianza Popular. I la gran manifestació a favor de l’Estatut d’autonomia que el 29 d’octubre del 1977 va omplir fins a la bandera per primera vegada a la història de Mallorca la Plaça Major de Palma.

Una primera victòria d’aquella lluita fou aconseguir introduir a la Constitució del 1978 el concepte d’insularitat i el reconeixement dels Consells Insulars com a instruments de poder reconeguts per la Constitució.

Això va permetre, sense esperar l’aprovació de l’estatut, substituir la Diputació provincial pels Consells de Mallorca, Menorca i Eivissa que ja foren elegits democràticament a les eleccions municipals de 1979 i que crearen un provisional Consell General Interinsular.

A pesar que el nostre camí cap a l’autonomia comença llastrat, amb hegemonia d’aquella dreta que no havia signat el pacte autonòmic, el balanç dels primers vint-i-cinc anys d’autonomia, al meu mode de veure té més llums que ombres.

La proximitat del poder a la ciutadania facilita l’aplicació de polítiques positives i necessàries pels ciutadans i pel País. Però també facilita la lluita i el protagonisme de la societat civil que té un interlocutor proper. Basta comprovar com ens tracta el Govern Central amb totes aquelles competències que li són pròpies per imaginar-nos que suposaria dependre exclusivament de Madrid.

No hi ha el més mínim dubte que els menorquins, eivissencs i formenterers valoren positivament l’existència dels Consells insulars i no es poden ni imaginar que suposaria dependre exclusivament i directa del govern de Madrid passant per un Governador Civil a Mallorca.

Però solament per posar alguns exemples, sense autonomia seria difícil imaginar-se les polítiques de normalització del català i de defensa de la nostra cultura que s’han implementat en aquests anys. Així com les distintes lleis i normatives de defensa del territori aprovades i implementades, el desenvolupament de serveis públics socials, sanitaris, educatius, així com de transports i/o altres i per descomptat les polítiques de suport als municipis que han suposat seriosos beneficis pels ciutadans i ciutadanes.

Cal també destacar la darrera reforma de l’Estatut del 2007, que aprofitant una conjuntura favorable, incorpora tot un seguit d’aspectes positius, com són el REB, un capítol de drets i deures dels ciutadans i una aposta decidida a favor de l’insularisme, així com la necessitat d’abonar per part de l’Estat unes importants quantitats per cobrir les competències mal finançades i altres deutes de l’estat envers la Comunitat. Lamentablement les mesures incloses a aquest Estatut que depenen de l’Estat, a pesar que aquest és una llei orgànica aprovada pel Parlament estatal no s’han desenvolupat, com el REB, les inversions estatutàries i la cogestió aeroportuària, entre d’altres.

També cal tenir present quan es parla dels anys d’autonomia les importants lluites que la nostra societat civil ha protagonitzat i que podem situar en tres grans eixos: la defensa de la llengua catalana i la nostra cultura, la defensa del nostre territori i la defensa dels interessos dels treballadors i treballadores.

Quantes lluites, campanyes i grans mobilitzacions hem viscut en defensa del nostre patrimoni lingüístic i cultural, sense oblidar la gran manifestació del setembre del 2014. I les grans lluites en defensa del nostre medi ambient des de la defensa de la Dragonera, fins Cala Mondragó, Es Trenc o infinitat de lluites per un objectiu concret. I no podem oblidar la participació activa de les nostres treballadores i treballadors en les distintes vagues generals que s’han produït i la defensa de reivindicacions molt concretes als distints convenis col·lectius.

No és possible entendre la llei de normalització lingüística o la derogació del TIL, la llei d’espais naturals i la salvació de la picota urbanitzadora d’infinitat d’indrets emblemàtics de la nostra geografia o la figura dels fixos discontinus, per posar sols alguns exemples, sense l’autonomia i el protagonisme de la lluita del poble i de les organitzacions de la societat civil organitzada que encapçalaren aquestes lluites.

El fet que l’Estatut d’autonomia cada cop és més un fre que eina que la nostra ciutadania necessita per solucionar els seus greus problemes i avançar cap a un futur més just, més ecològic i més sobirà no ens pot fer oblidar que no partim de zero.

Tenim una societat civil que s’ha sabut defensar quan ha fet falta, unes organitzacions socials que han estat a l’altura de les demandes ciutadanes, una esquerra política que ha sabut plantar cara a la dreta conservadora i corrupta en moltes ocasions i unes institucions democràtiques i autonòmiques que ens marquen el camí que hem de seguir per gaudir d’una sobirania plena.

Comparteix l'article