6.2                     La demografia és molt enrevessada i dolenta!

Mallorca té una crisi d’identitat: Qui som? Què vull? Ningú m’estima! És com els adolescents. Això no ve d’ara i té les seves arrels en la construcció de l’estat-nació espanyol. En altres paraules, és la conseqüència d’una dissonància entre la realitat social ibèrica –plural, multicultural, polièdrica- i la realitat política, amb Madrid com epicentre.

Aquesta inestabilitat emocional s’ha vist agreujada pels profunds canvis soferts a l’Europa dels darrers cinquanta anys. Per un costat, hem entrat en la societat líquida, un món d’instagram, mil·lenials i hipsters. Per altre costat, la societat envelleix sota el marc de la Segona Transició Demogràfica: el nombre de nins es redueix a poc més d’un fill per parella (1,38 l’any 2015) alhora que l’esperança de vida s’allarga sense parar (10 anys entre 1975 i 2015). Això permet mantenir, a grans trets, els efectius poblacionals. En canvi, la població mundial no deixa de créixer (superàrem els 7.000.000 ara fa uns anys).

El resultat de la combinació d’aquests tres fenòmens, a ca nostra, és evident: la immigració és un element estructural clau dins una societat pròspera com la mallorquina. L’illa té fam de cambrers, picapedrers i cambreres de pis, i els nostres fills no són suficients. Així que demanem mans a qui en té per donar. L’interior peninsular, el Magrib i Sud-amèrica, per exemple. D’aquesta forma el país s’organitza entorn d’un model turístic insostenible ben concret. Un fenomen que no és nou i que serà constant en un futur pròxim.

Tot això té un eco sociolingüístic. L’any 1950 Mallorca tenia, com a mínim, un 90% de catalanoparlants. A finals del segle XX representaven un 60%. Entre l’any 1990 i el 2010 aquests percentatges es reduïren en 20 punts percentuals. Avui, l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2014 ens diu que poc menys d’un 25% dels joves menors de 30 anys tenen el català com a primera llengua… és la crònica d’una mort anunciada.

El futur de la Mallorca dels nostres pares, de l’illa on hem crescut, és ben negre, sí. Però recordem que una llengua desapareix quan els seus parlants l’abandonen. Així, és tan cert dir que el futur del català de Mallorca és incert com que el seu present és ben viu: els que utilitzem el mallorquí en el nostre dia a dia no desapareixerem per art de màgia i necessitem els nostres espais propis de socialització i consum fins que passem a millor vida, d’aquí seixanta o setanta anys, com a mínim. En aquest sentit som més exigents que les generacions anteriors, criades en el nacional-catolicisme.

La Mallorca del futur està plena d’incerteses i és arriscat donar-ho tot per fet. Per exemple, no sabem ben bé com els canvis sociodemogràfics i econòmics del Nord d’Àfrica, Llatinoamèrica i Europa Oriental afectaran el flux continu d’immigrants que hem estat rebent a les illes: i si no n’arriben més? I si les respectives societats dels països emissors –o de regions com Andalusia o Castella- deixen de tenir excedent de mà d’obra per enviar-nos? Alguns indicadors demogràfics apunten ja en aquest sentit.

Menys encarà sabem quin futur té el nostre fràgil model econòmic. Seria possible que la gallina dels ous d’or que es diu turisme mori a la pròxima crisi econòmica, i que la prosperitat de l’illa desaparegui a mitjà termini. S’alterarien així tots els paradigmes vigents fins al moment?

També és possible que els nouvinguts i les primeres generacions d’illencs de llengua castellana facin seu aquest país, a la seva manera, clar… els Tomeus xerraran espanyol i les Jennifer català! També és possible que això no passi. Potser esdevindran els elements definitius de l’espanyolització –en termes culturals- de l’illa. Qui sap! El que és cert és que es donarà allò que es dóna a totes les societats del món on se superposen diferents substrats culturals: un procés d’interconnexió i mestissatge que desembocarà necessàriament en la criollització dels nouvinguts i els seus descendents. Això ja s’està donant, malgrat que no en siguem conscients. En aquest sentit, vull donar-ne quatre dades.

Segons alguna enquesta postelectoral –com la del CIS del 2012, 2015- són els nouvinguts, i especialment els seus fills, aquells que tenen actituds més progressistes en aquesta terra. Avui tenim un tripartit, amb la presidència del Consell de Mallorca i la batllia de Palma per a MÉS i la presidència del Govern per al PSOE, gràcies a ells.

D’igual forma, existeixen certs consensos socials entorn de la llengua catalana que, sense la complicitat dels castellanoparlants, serien impossibles: el 80% dels mallorquins considera que el català és la llengua pròpia de Balears i que tothom hauria de conèixer-la en terminar l’escolarització; el 55% dóna suport a la immersió lingüística i el 75% dels pares, quan va haver de triar la llengua vehicular dels seus fills l’any 2013, trià el català. Aquests percentatges no es donarien sense el suport massiu dels nouvinguts.

Així mateix, la resignació plurisecular mallorquina del tanmateixisme podria estar en vies d’extinció de la mà d’una immigració, en la seva majoria de classe obrera, que introdueix noves perspectives i cosmovisions que ens enriqueixen com a societat… En aquest sentit, un darrer apunt: un de cada cinc castellanoparlants utilitza el català en major o menor mesura, com jo mateix. Ai, l’espanyolisme intransigent tremola davant això!

Finalment, un altre element a tenir en compte. Marçal Guimbau afirmava recentment a El Temps que la lluita per la independència a Catalunya suposa, entre altres coses, un conflicte entre dues visions de com ha de ser l’Estat. Un conflicte per l’hegemonia entre els dos grans pols econòmics del sud d’Europa Occidental: Madrid i Barcelona.

En definitiva, un conflicte pel poder. I el que està clar és on se situen les Balears dins aquesta dicotomia: Barcelona es troba a 20 minuts d’avió de Palma, agradi o no. I això és una realitat evident per si mateixa. Depenem d’Espanya en moltes coses, sí. Però hi depenem perquè Barcelona hi forma part… i si no en formés?
Massa, massa i massa incerteses que ens impossibiliten comprendre que, el futur, està en les nostres mans. Res està escrit, ni decidit.

Comparteix l'article