6.1 Un país sense memòria Adéu 2017

Ara em ve al cap el llibre d’Eric Wolf Europa i els pobles sense història (1982) on s’analitza, entre altres coses, per què certs esdeveniments, figures i personatges passen als annals de la història col·lectiva i oficial d’un poble i perquè d’altres no. És normal que aquestes idees em vinguin al cap, i és que aquest ha estat un any de commemoracions “secretes”. Utilitz aquest mot -“secretes”- per què ben bé han passat desapercebudes per quasi tothom… al marge d’alguna digna xerrada o algun article d’opinió; d’una exposició descontextualitzada i d’algun necessari acte polític organitzar al marge de les institucions, la majoria dels illencs ha seguit amb la seva vida de forma anodina. Ai, si Mallorca fos un país normal!

Sempre hi ha coses per celebrar, clar. Per exemple, ara fa 10 anys que entrà en vigor el nou Estatut, que s’inaugurà el Parc de sa Riera, que es constituí Compromís al País Valencià, que la capella de Miquel Barceló fou inaugurada a la Catedral de Palma o que es va arxivar el cas de l’accident del metro de València on moriren 43 persones. També és quan el gaèlic passà a ser oficial a Irlanda, quan Romania i Bulgària entraren dins la UE i quan Portugal va despenalitzar l’avortament. Hi ha centenars d’esdeveniments a recordar, i no podem tenir-ho tot present… si no ens passaríem el dia d’homenatge en homenatge! Centrant-nos només en els darrers 100 anys, alguns fets que en el passat 2017 es commemoraren foren la clonació de l’ovella Dolly o la mort del lingüista Joan Coromines, totes dues al 1997. L’atemptat d’Hipercor i de l’estrena de The Simpson el 1987. La legalització del PCE les primeres eleccions lliures des de la II República, l’any 1977. També aquest any fou quan s’entrenà l’obra dels joglars La Torna, es produïren els atemptats d’Atocha i a ca nostra es signà el Pacte Autonòmic. Anant més enllà, el 1967 es posà en marxa la Llei de Seguretat Social i el 1957 a la Universitat de Barcelona es féu la primera Assemblea Lliure d’Estudiants, reprimida per les autoritats franquistes. En 1947 es realitzà el “referèndum” sobre la Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado, que restaurava a Espanya la monarquia borbònica.

També l’any 2017 es va commemorar el 80 aniversari del bombardeig de Guernika i la fundació de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), l’any 1927. També l’any passat va ser el centenari de la Revolució Russa i de l’Assemblea de Parlamentaris. Aquesta assemblea fou el nom que va rebre un conjunt de diputats i senadors que s’ajuntaren en diverses ocasions en reunions a Barcelona i Madrid entre el juliol i l’octubre de 1917. Els participants van aprovar un text que exigia diverses reformes estructurals de l’estat: un règim autonòmic per a Catalunya, la convocatòria d’unes Corts Constituents per refundar l’Estat, l’aprovació d’un sistema autonòmic per Espanya, i la resolució dels problemes de l’exèrcit i l’economia… vos sona?

En definitiva, hi ha una forta intencionalitat, com a societat, per recordar uns fets i oblidar-ne d’altres. Així es delimita els límits de la memòria col·lectiva. Per exemple, no us pareix relativament “normal” -al país on vivim- que no se’n recordi “amb bombo-i-plateret” la Vaga General del 1917, que feu trontollar el Règim de la Restauració?
En aquest context de desmemòria he volgut dedicar unes línies a tres homenots que han forjat el present d’aquest país de tres formes molt diferents: Emili Darder; Josep Melià; Nadal Batle.

Emili Darder, metge i higienista, catalanista, humanista, progressista, fou el darrer batle republicà. Fou afusellat pel feixisme en 1937. Segueix present com a referent. El millor d’aquesta terra segueix enterrat a les cunetes de l’illa amb el plàcet del poder. No oblidem tampoc a les Roges del Molinar assassinades també, ara fa 80 anys. Una d’elles, Aurora Picornell, era coneguda com La Pasionaria de Mallorca. A 18 anys ajudà a organitzar el Sindicat de Sastreria.
Josep Melià escrigué, ara fa cinquanta anys Els Mallorquins. Com diu l’amic Miquel Amengual “tot i que molta gent coneix més la posterior revisió amb títol La nació dels mallorquins. El llibre, l’equivalent illenc al Nosaltres els valencians de Joan Fuster (1962), va ser tot un revulsiu per al mallorquinisme, tant cultural com polític, tant d’esquerres com de dretes (malgrat Melià, conservador, acabés essent un home fort de la
UCD), ja que per primera vegada després del tall que va suposar la Guerra Civil es feia una revisió completa de tota la història de Mallorca i les Illes Balears, servint de base per a l’inici d’un debat transversal sobre quin havia de ser el futur del poble mallorquí.” En aquest sentit, ara fa uns 20 anys que Damià Pons actualitzava el discurs melianista en una entrevista a la revista Debat Nacional: “la nació primera i sentimental, l’illa; la nació política, Balears; la nació cultural, els Països Catalans.”

Finalment, ara fa 20 anys també que Nadal Batle va morir. Va ser clau per construir la Universitat que avui coneixem. Batle, doctor en matemàtiques, treballà a la UB, la UAB, a l’Institut Henr  Poincaré i a les escoles tècniques superiors de Sevilla i València. Retornat a Mallorca, l’any 1982 accedí al rectorat de la Universitat de les illes Balears. Durant els anys en què Batle va ser rector de la UIB (1982-1995) es van implantar noves carreres i es promogueren diversos serveis, com el Centre d’Informació i Documentació Acadèmica (CIDA) o la Xarxa Lluís Vives, que va apropar les universitats dels Països Catalans. Sense militar a cap partit polític, es va declarar independentista unes quantes vegades generant nombroses polèmiques en alguns sectors de la premsa, i durant anys va escriure articles setmanals al Diari de Balears, des d’on va exercir una influència notable sobre el nacionalisme.


També fa cinquanta anys de què na Maria del Mar Bonet va apujar-se als escenaris. Tinguem-ho present!
Recordem doncs. Sapiguem d’on venim. Bon 2018 –any preelectoral-, de tot cor.

Comparteix l'article