6.1             ‘Indisoluble unidad de la nación española’

 i repressió penal del procés independentista

Dia 5 de setembre de 2017, en el discurs pronunciat en l’acte solemne d’obertura de l’any judicial, el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, revestit de la toga protocol·lària i lluint el ‘Gran Collar de la Justicia’, anticipava les claus interpretatives de la imminent repressió penal del procés independentista català.

En presència del Rei (en nom del qual s’administra justícia a l’Estat espanyol, segons l’art. 117.1 de la Constitució —potser és adient recordar-ho en aquest context—), l’excel·lentíssim senyor Don Carlos Lesmes Serrano proclamava que la “indisoluble unidad de la nación española”, sobre la qual es fonamenta la Constitució, constitueix “el basamento último, nuclear e irreductible de todo el Derecho del Estado”. Per la qual cosa s’erigeix en”un mandato jurídico directo que corresponde garantizar al Poder Judicial i per això mateix —afegia encara—“un deber para todos nosotros de inexcusable cumplimiento”. En el discurs d’enguany, del 10 de setembre, hi insistia: “cuando la Constitución [un eufemisme recurrent per a referir-se a la ‘unidad de la nación española’] resulta golpeada, no puede renunciar a defenderse”.

El ‘Todo por la patria’ judicial, que esclata a la tardor d’ara fa un any a partir d’aquesta crida de la ‘primera autoridad judicial de la Nación’, respon a aquesta comprensió àmpliament compartida en la comunitat jurídica —i en la societat— espanyola sobre la qüestió nacional. La “unidad de la nación española” és entesa com una realitat prejurídica, que ens precedeix i és amb independència de la voluntat popular. Com que es tracta d’una entitat ontològica pertanyent a l’ordre natural de les coses no és susceptible de revisió ni resulta disponible per al pacte lliure entre ciutadans.

Tant fa que una ullada a la història recent reflecteixi justament el contrari: si per alguna cosa s’ha caracteritzat la ‘nación de ciudadanos’ des del seu naixement a principis del XIX (à la Álvarez Junco), quan es definia com la “reunión de todos los españoles de ambos hemisferios” (Constitució de 1812), fins a l’actualitat, amb el demos petrificat atzarosament en 1978, ha estat precisament per la seva mutació —i minva— incessant, és a dir, per la seva contingència. Potser per això el constituent es va veure en la necessitat de recórrer a una fórmula tan emfàtica com estilísticament deplorable com l’expressada en l’art. 2: “indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”.

Aquesta concepció d’Espanya com a ens inalterable des dels fons dels segles impedeix afrontar un problema de naturalesa inequívocament política —la voluntat d’una minoria territorialitzada de modificar l’statu quo de les fronteres estatals— com ho faria una democràcia avançada. I és que, per exposar-ho amb tota cruesa, España es irrevocable. Los españoles podrán decidir acerca de cosas secundarias; pero acerca de la esencia misma de España no tienen nada que decidir” (José Antonio Primo de Rivera, Falange Española núm. 15, 19-07-1934). Molt eloqüentment, una de les pancartes més fotografiades del rally unionista del 8 d’octubre de l’any passat a Barcelona ho advertia en aquests termes: La unidad de España ni se debate, ni se vota. ¡Se defiende!” (això últim entre molts signes d’admiració). Una exhortació coincident, per cert, amb el bramul d’un dels intervinents en el xat corporatiu del poder judicial acabat de revelar —i no replicat per ningú—: “con los golpistas no se negocia, ni se dialoga”.

Aquest biaix fanàticament no-nacionalista espanyol, per entendre’ns, amb què s’afronta per part del poder judicial la causa general contra la dirigència independentista (i el mosaic de micro-causes que l’acompanyen), capola els principis limitadors de la potestat punitiva de qualsevol estat de dret digne d’aquest nom i converteix les garanties penals que se’n deriven en paper banyat. No fa res: es tracta d’un preu que una part molt majoritària de la societat espanyola —més resignadament o més gustosa— està disposada a pagar.

Per aquesta raó s’atribueix el coneixement de la causa al Tribunal Suprem, un òrgan jurisdiccional manifestament incompetent per a jutjar-la (val a dir que tampoc no n’és, de competent, l’Audiència Nacional per a la causa contra el major Trapero i altres tres responsables dels mossos). Es veu que no és necessari argumentar perquè cal entendre que els fets s’haurien produït fora de Catalunya, únic supòsit que en presència d’aforats n’avalaria la competència. No ve d’aquí: “romper los lazos con el Estado a que se pertenece no puede nunca ser caracterizado como algo que se agota en el ámbito interno catalán” (interlocutòria de 5 de setembre de la Sala del 61 en pronunciar-se sobre la recusació de cinc magistrats de la Sala segona).

O per això mateix es fabrica una acusació a partir d’una interpretació absolutament delirant del delicte de rebel·lió que permet detectar violència on, a la vista de tot el món, no n’hi ha haguda (i el mateix es pot dir de la sedició o de la manca d’indicis sòlids que puguin fonamentar la malversació de cabals públics). I això per la senzilla raó que les figures delictives que, a tot estirar, hi podrien resultar eventualment més escaients (com serien la desobediència i/o la prevaricació) no preveuen penes suficientment greus per a la magnitud de l’ofensa a la pàtria comuna i indivisible protagonitzada pels secessionistes.

O, en fi, només això explica que es mantengui abusivament en una situació perllongada de presó provisional unes persones que conserven intacte l’estatus d’innocents sense que hi concorri cap dels requisits que justificaria una restricció de llibertat tan greu (perquè el perill de reiteració delictiva que s’invoca no s’associa tant a la probabilitat de reincidència en els fets investigats, com a la perseverança legítima en l’ideal independentista).

Acab: o se cerca una solució negociada per mitjà de la celebració d’un referèndum pactat d’autodeterminació, això és, s’actua com una democràcia occidental, o es persisteix en l’objectiu de la salvació de la “unidad nacional” a qualsevol preu, és a dir, a través del retorçament de l’ordenament jurídic i fins a la demolició completa de l’Estat de Dret (potser fins que tot rebenti i esdevengui inevitable una mediació internacional). Tertium non datur.

Comparteix l'article