6.1                    El país que no va poder ser:

la mobilització per l’autogovern de 1991

La nit del 4 de novembre de 1991, les 1.100 localitats que llavors disposava el Teatre Principal de Palma s’ompliren per reclamar un millor finançament i unes cotes d’autogovern més altes per als pobles de les Illes Balears. La representació i la transversalitat de la societat civil mallorquina reunida al teatre mai no ha estat igualada. En aquest acte s”impulsà la Plataforma per l’Autogovern i el manifest Volem comandar a ca nostra. Una iniciativa de l’Obra Cultural Balear i del president de la CAEB Francesc Albertí. Tanmateix, la plataforma no va tenir més recorregut i la reivindicació popular del finançament i l’autogovern illenc varen haver d’esperar alguns anys perquè algú altre en tornàs aixecar la bandera.

El context de la reivindicació de 1991

L’any 1991 era un moment propici per les minories nacionals europees. La crisi de la Unió Soviètica havia provocat que una quinzena de repúbliques haguessin assolit la seva independència després d’anys de pertinença a un altre estat.

A les Illes Balears, vuit anys després de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i de la posada en marxa de la comunitat autònoma, les expectatives amb les quals s’havien estrenat les institucions d’autogovern no havien estat acomplertes.

El fet que la majoria parlamentària de 1983 hagués encomanat la tasca de bastir l’entramat institucional balear a un partit que s’havia mostrat contrari a l’autonomia, com fou Aliança Popular, va ser especialment decebedor per les forces d’esquerres i nacionalistes que havien lluitat per l’autonomisme.

També formava part de l’ambient de llavors l’enlluernament amb dos territoris com Catalunya i el País Basc que havien adoptat una actitud nacional i de fer país a l’hora de desenvolupar les respectives comunitats autònomes.

La revista El Mirall ho resumia assegurant que “els resultats que havien de beneficiar el país no s’han produït” perquè, entre d’altres mancances, no es reclamaven noves competències al govern de l’Estat. Al mateix temps, existia una preocupació

perquè bona part de la població resident a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera vivia d’esquena al projecte d’autogovern insular. Per als impulsors no s’havia augmentat la ja escassa consciència de poble.

A més, l’entorn natural se seguia degradant i els valors, patrimonials, històrics, culturals, civils, lingüístics, religiosos i socials que haurien de ser característics no eren reconeguts per la majoria de la societat.

Igualment, cal tenir en compte l’ambient polític d’aquell moment. Al final de la II Legislatura del Parlament de les Illes Balears (1987-1991) s’havien produït una sèrie de derrotes de la majoria conservadora formada pel Partit Popular i Unió Mallorquina. L’oposició havia aconseguit aprovar normatives com la Llei d’Espais Naturals (1991) gràcies a una sèrie de diputats trànsfugues o que votaven en contra de la disciplina de partit. Entre aquesta legislació promulgada en contra de la majoria que donava suport al Govern Balear havia estat impulsada una reforma de l’Estatut d’Autonomia que pretenia equiparar les Illes Balears a un nivell d’autogovern equivalent a les llavors anomenades nacionalitats històriques.

Posteriorment, a les eleccions autonòmiques de 1991, la coalició entre PP i UM assolí la majoria absoluta i impulsà una nova reforma estatutària menys ambiciosa. De manera paradoxal, el Congrés dels Diputats prengué en consideració en primer lloc la segona proposta i fou la base de la modificació del text estatutari que finalment s’aprovà.

Per acabar aquest context, cal fer esment que, en un país petit com és el nostre, és també important el paper que juguen les persones concretes a l’esfera pública. En cas aquest cas Antoni Mir i Francesc Albertí.

Per una part, Mir havia estat triat feia pocs mesos president de l’OCB i durant el seu mandat, l’entitat cultural assolí les cotes més altes de mobilització ciutadana. Per una altra part, Francesc Albertí, tot i l’opinió diferent d’alguns sectors de la patronal balear, es declarava obertament federalista.

dav

El manifest Volem comandar a ca nostra i l’acte al Teatre Principal

El manifest “Volem comandar a Ca Nostra” s’estructurava en cinc punts: el reconeixement dels drets de les Illes Balears com a nacionalitat històrica; desenvolupar l’Estat de les Autonomies en sentit federal o confederal i el dret dels pobles de disposar del seu futur; que els representants polítics escoltin més la societat civil i no els interessos partidistes de fora de les Illes Balears; més relació amb els pobles d’Espanya i especialment aquells de la vessant mediterrània amb els quals es comparteixen llaços de llengua, cultura, història, economia i geografia i, finalment, què les Corts Generals aprovassin el text de reforma de l’Estatut d’Autonomia de les Illes Balears aprovat pel Parlament el gener de 1991.

L’acte es va fer al Teatre Principal com una manera d’enllaçar-lo amb l’assemblea que va tenir lloc el juliol de 1931 per tramitar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Mallorca i Eivissa durant la Segona República Espanyola. A més, tot just al començament, es projectà una pel·lícula sobre la Diada per l’Autonomia de 1977. Dos fet que volíem recollir la memòria de la lluita per l’autogovern dels pobles de l’arxipèlag.

En aquesta trobada participaren representants de PSM, UM, PCB i Convergència Balear. El PSOE no hi envià cap membre i el PP cap dels seus principals dirigents.

Sobre l’escenari pujaren i feren una petita declaració d’intencions representants de les principals entitats de Mallorca i membres diversos de la cultura. Entre les desenes de persones que es dirigiren al públic podem destacar els escriptors Biel Mesquida i Josep Maria Llompart, el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda, el representant del GOB Antoni Font i els sindicalistes Pere Polo de l’STEI-i, Manuel Cámara de CCOO i Miguel Robredo d’UGT. Cal dir que aquest darrer va fer la seva intervenció en castellà i fou xiulat per una part del públic. Tancaren les intervencions els presidents de l’OCB, la PIMEM i la CAEB.

Antoni Mir, com a president de l’OCB, expressà el seu desig d’il·lusionar el poble mallorquí perquè d’una vegada prengués consciència del què és, del que pot fer i del què pot aconseguir. El president de la PIMEM Joan Fuster es declarà frustrat perquè no era l’autonomia per la qual havien lluitat. Francesc Albertí, president de la CAEB, s’autoproclamà des de sempre federalista i recordà que en els darrers cinc anys se n’havien anat 300.000 milions de pessetes i no havien tornat. Segons Albertí no havien de ser menys que bascos i catalans. També assegurà que s’havien de mobilitzar per expressar la seva preocupació i desacord per la situació en que es trobava l’autonomia. Acabà donant les gràcies a l’OCB per l’organització i cridà un “Visca el país balear!”.

L’acte es tancà amb el cant de La Balanguera amb els assistents dempeus.

I tot això acabà en res?

Malgrat l’èxit de l’acte i el ventall importantíssim d’entitats i personalitats que la Plataforma per l’Autogovern aconseguí reunir, no va tenir la continuïtat esperada. S’ha de destacar que l’OCB i la CAEB, com a principals impulsors, varen aconseguir aplegar una extensíssima representació transversal de la societat civil mallorquina sense que s’hagi repetit un acte semblant.

La mateixa organització de la trobada és un símptoma d’un cert projecte de societat en comú. Tanmateix, els partits majoritaris no s’implicaren en la mobilització. Ans el contrari es malfiaren d’una moviment que no havien impulsat i tampoc creien que podrien controlar. Segurament, aquest un dels principals motius que no tengués continuïtat.

Només les grans mobilitzacions que l’Obra Cultural Balear començà pel seu compte el 1995 recolliren el testimoni d’una dècada, els anys noranta, en què s’albirava la possibilitat d’un país amb idees i d’una idea de país que, amb la derrota del I Pacte de Progrés el 2003 i la deriva del PP, quedà totalment estroncat.

Comparteix l'article