6.1 Com “dir-se mallorquí”: la clau per entendre l’etnolingüisme

“S’ha dit moltes vegades que l’ànima del poble és la llengua, i d’això es pot deduir que els qui són mallorquins són tots els qui parlen mallorquí, i són forasters, tot i ser nascuts a la nostra illa, tots els castellanoparlants. Idò sí.” Aquesta afirmació la vaig llegir a Facebook ara fa uns dies, i és un gran exemple del que significa el nacionalisme cultural, que també pot ser denominat com etnolingüisme.
Molta gent m’ha dit que som un exagerat i que no hi ha per tant. Que no té molt de sentit que xerri d’aquestes coses, que no importen a ningú. Potser sí, li don moltes voltes, però no em puc estar de pensar que aquells que em fan aquests comentaris actuen com el típic “
cuñao. Ja se sap, aquell que té sempre la resposta a tot. “Puta foraster?, ja no ho diu ningú, això, home!”

Anem per pams. Hi ha gent que creu que el terme “etnolingüisme” és pejoratiu (no necessàriament). N’hi ha d’altres que ho associen a “ètnic”, res d’això. Etnolingüisme ve d’etnolingüística, la ciència que estudia les llengües des del punt de vista etnogràfic. I què és l’etnografia? La ciència que descriu els costums i les tradicions dels pobles. Dit d’una forma menys pedant -si aquest debat pot no ser-ho: l’etnolingüisme és exactament el mateix que dir “nacionalisme d’arrel romàntica que situa el coneixement de la llengua i cultura catalanes de Mallorca com l’element diferenciador, aquell que et fa ser membre la comunitat insular.”

No hem de caure en l’equivocació de creure que el nacionalisme cultural és la defensa de la normalització lingüística, de la promoció del català i dels drets dels catalanoparlants a viure plenament en la seva llengua. Va molt més enllà d’això: és la creença ferma del fet que qui no xerra català –i per extensió, qui no coneix la cultura pròpia de Mallorca- no és mallorquí del tot. Per això, per a l’etnolingüisme, Guillem Balboa, batle d’Alaró, és ben mallorquí, tot haver nascut a Guinea Equatorial. En canvi, els néts castellanoparlants d’en Josep Zaforteza (“Pep Gonella”) són uns “renegats” perquè no xerren la llengua del seu padrí. La resta, el 60% de la població de Mallorca, simplement, són forasters, estrangers i guiris. D’aquesta forma el nacionalisme cultural reparteix “carnets d’identitat” que situen en la definició dels “altres” a la majoria de la població del país. La solució a aquest problema seria simple per alguns: un govern que defensi fermament la cultura pròpia de Mallorca i que realitzi una política de normalització lingüística decidida.

La música pot sonar bé, però hi ha un petit problema: què fem amb tots els castellanoparlants mentre s’arriba a la desitjada “normalització”? La solució, fins ara, ha estat clara: ignorem als forasters i fem com si no fossin d’aquí. Al mateix temps, els mallorquins nacionalment conscients ens situem en posicions resistencialistes, ancorats en un món de distòpia, esperant el manà de la catalanització del poble ignorant , o com a mínim, dels seus descendents.

Arribat aquí, vull recalcar un fet al qual ja he anat apuntant (per no embullar al personal): No estar d’acord amb el nacionalisme cultural no vol dir estar en contra de la normalització lingüística i la promoció de la cultura de les Illes: hi ha molta gent que defensa la normalització del català i no xerra la nostra llengua! O creieu que no hi havia “forasters” entre els 100.000 participants en la manifestació contra el TI L l’any 2013?

Les raons per estat a favor de la normalització lingüística des d’un punt de vista “no nacionalista” són diverses, però totes contundents: Perquè és la llengua pròpia de les Illes, i com a tot patrimoni cultural, s’ha de servar. Perquè és condició sine qua non perquè els catalanoparlants puguin exercir el seu dret a viure plenament en la seva llengua. Perquè aprendre una nova llengua sempre és enriquidor. Perquè es vol que els fills dels castellanoparlants tinguin les mateixes oportunitats que els catalanoparlants. Perquè, senzillament, la preservació del català és un tema sensible i molt important per a molts mallorquins. Perquè és una eina de cohesió i un ascensor social de primer ordre…, en aquest sentit, qui no recorda a Guillem d’Efak quan li digueren, “si no fos perquè xerrau mallorquí, diria que sou negre!”

El que vull dir amb tot això és que crec que ha d’existir altre camí per definir els “nosaltres”. Necessitem altra via, una de més àmplia i plural. En aquest sentit, ara fa uns mesos vaig publicar, conjuntament amb Joan Colom i Gabriel Mayol el llibre Somnis Compartits. La identitat mallorquina a debat. (Documenta, 2016). A aquest treball defensem que el concepte de “mallorquí” hauria de ser més flexible del que ha estat fins ara, avançant cap a definicions més properes a la realitat social del país.

“És mallorquí qui viu i treballa en aquesta terra, i la fa el seu país.” Aquesta seria, per a mi, la millor definició de “mallorquinitat”. Amb això no hem de caure en la falsa idea que la pertinença a aquesta illa pot ser només una demarcació purament administrativa.

En altres paraules, crec que tothom que viu i estima aquesta illa, que lluita per fer-la millor des de la seva parcel·la individual, que es compromet amb la seva societat, que vol viure en la diferència, respectant la cultura i idiosincràsia d’aquí… és ben mallorquí. Indistintament del seu lloc d’origen, ideologia i llengua d’ús comú.

Amb tot això, què podem fer aquells que som nacionalment conscients? Simplement, fer el que ja fem molts, apostar per un mallorquinisme grafènic, com diria Tomeu Martí: “organitzat en forma de gran xarxa civico-política o d’unitat popular. Transparent, ràpid i eficient en la lluita contra la corrupció. Flexible, perquè sigui exemple de compromís amb la democràcia i amb el pacifisme. Elàstic, per encabir el màxim de sensibilitats. Lleuger, per esdevenir motor d’integració i cohesió social. Resistent per suportar tots els atacs dels enemics que no hem triat tenir i tanmateix tenim, i per defensar i promoure la llengua i la cultura pròpies. Amb alta conductivitat per augmentar la connexió amb la societat. De baix consum, és a dir ecologista i defensor del territori. Dur en la defensa de la Democràcia, la justícia social i el feminisme. I dur, també, en la lluita contra tota discriminació per raó de sexe, gènere, classe, opció sexual, origen… Un mallorquinisme amb futur, autocentrat, internacionalista i solidari.”

Comparteix l'article