4.3 Lume, nunca máis

Aquest octubre hem viscut un desastre ambiental i humà: incendis forestals que van arrasar unes 35.500 hectàrees i 4 vides en dos dies, només a Galícia. Com és possible que això passi? Les causes són múltiples i complexes, n’assenyalarem algunes. Darrere dels grans incendis del nord-oest de la Península (44 víctimes a Portugal, en aquestes mateixes dates, i més de 60 aquest estiu) s’amaguen molts interessos, polítics i econòmics principalment.

Però mentre, els governs i mitjans afins se centren en casos aïllats d’incendiaris acusats de “terrorisme ambiental”. Habelos hailos, però són la causa principal de tant desastre? O més aviat són una pantalla de fum per invisibilitzar els veritables interessos i efectes al voltant del foc? El problema va molt més enllà.

Els motius “naturals”. El canvi dels usos de les muntanyes ha contribuït a facilitar aquests desastres. L’abandonament d’activitats agrícoles, pastures, neteja sota bosc… ha suposat la introducció massiva de pins i eucaliptus, suposant un canvi d’ecosistema i afeblint la seva fortalesa i resiliència anterior. A Galícia, aquestes espècies no són autòctons i són molt inflamables, sobretot l’eucaliptus (una espècie pirófita, és a dir: té una enorme capacitat per resistir i sobreviure al pas del foc). Llavors, per què introduir aquestes espècies? Quan el Franquisme va començar a fomentar la producció paperera, la dictadura va crear ENCE (Energia i Cel·lulosa) -empresa que avui en dia és encara un dels lobbys més importants en els monts gallecs- i pins i eucaliptus, que han estat la matèria primera barata del paper, van anar substituint a les frondoses gallegues, sent les plantacions dels primers, fins fa un parell de dècades, subvencionades pels governs de Fraga. Però que estava subvencionant realment?

Quan la vegetació autòctona, en millor simbiosi amb el medi, és substituïda per grans plantacions d’arbres altament combustibles, i el canvi climàtic avança -incrementant temperatures i disminuint pluviometries- fa que la combinació sigui devastadora: s’ha sembrat foc mentre s’activaven els encenedors.

Aquest model està esgotat, ja que és incendiari per se. En cremar el bosc, es crema la seva biodiversitat. Cal treballar i invertir més en prevenció per poder gastar menys en extinció, fomentant un ús sostenible de la muntanya, i el respecte als ecosistemes naturals del lloc.

Els motius “econòmics”. A part de la forta influència i pressió que exerceix ENCE, és especialment a partir d’aquest segle quan comença realment a muntar-se “una gran indústria del foc i l’extinció”. Un entramat amb múltiples arestes i matisos que fan francament complex poder avaluar els costos i inversions generats al voltant dels focs forestals: aeronaus, vehicles i materials d’extinció; UME, exèrcit, policia autonòmica i agents. Però paral·lelament a tot aquest desplegament, orientat a la prevenció i extinció, apareixen una sèrie d’actors econòmics amb diversos nínxols de negoci vinculats al món forestal, molts dirigits als escenaris postapocalíptics que sorgeixen després dels incendis: empreses de reforestació, que al seu torn treballen amb vivers de pins i eucaliptus, operaris encarregats de retirar els arbres cremats (que ràpidament col·lapsen el mercat de la fusta enfonsant els preus), etc un cercle perillós.

Els motius “polítics”. Mentre els veritables -i sovint silenciats- experts apunten la complexitat del problema, els governs del PP i afins apunten en una sola direcció, simplificant extraordinàriament el problema: incendiaris i terroristes ambientals. És una gran irresponsabilitat i desvergonyiment que a hores d’ara s’obviïn les raons ambientals i econòmiques, quan la història recent i els fets mostren la seva rellevància. Recordem que Feijó va acomiadar a més de 400 brigadistes dues setmanes abans dels greus incendis. És a dir, les retallades també afavoreixen aquest tipus de desastres. Però anem més enllà… Les pràctiques clientelars vinculades a la indústria del foc i l’extinció, han estat un gran obstacle per a la redacció de lleis i plans forestals amb criteris professionals i tècnics, ja que els interessos econòmics i partidistes marquen l’agenda forestal.

Així mateix, el nord peninsular, tampoc ha pogut escapar (encara que en menor mesura), a “capritxosos canvis d’usos” del sòl (cremat i no cremat), tenint la sensació, que també aquí “el delinqüent va per davant de la Justícia”. La política forestal ha estat tenyida massa sovint pels interessos urbanístics o d’explotació econòmica del sòl. S’han modificat lleis per “facilitar” projectes empresarials a les zones forestals i rurals. Trobem casos escandalosos on antics monts, un cop cremats, s’han transformat en poc temps en grans vinyes o urbanitzacions, casos on les catàstrofes ambientals semblen més bé polítiques desenvolupistes.

Alternatives al model actual. Les traumàtiques conseqüències del que ha passat aquest estiu a Portugal, i posteriorment a Galícia (i a Portugal), comença a fer ressorgir certes formes d’autoorganització col·lectiva, basada en el “mutualisme clàssic del món rural”. És a dir, la solidaritat i autoajuda veïnal (“voluntaris-forçosos”) ha suplert la ineficàcia i absència del desplegament d’extinció autonòmic i estatal, han hagut d’enfrontar-se cara a cara amb els seus propis i escassos mitjans als incendis. Una circumstància que sens dubte ajudarà a reproduir les Comunidades de Montes en Mancomún1 existents a banda i banda de la frontera del Miño (gairebé 3000 només a Galícia). Autèntics ens autònoms -i eficients si s’ho proposen- en una gestió més d’acord i racional del món rural i forestal. Espais comunals que resisteixen popularment als interessos especulatius.

El mateix està passant a Portugal, on es viu un dur pols entre un govern d’esquerres i la potent indústria paperera del país (Navigator, antiga Portucel), per impulsar lleis més dures per controlar la proliferació de l’eucaliptus lusità. Són els mateixos veïns els que ja després de les 60 víctimes de l’estiu, han començat a eliminar aquest tipus de plantacions.

Cal revertir la dinàmica que crema Galícia (i Portugal). Desterrar el trinomi: abandonament de les zones rurals, retallades en serveis d’extinció i prevenció, i prevalència d’interessos privats-especulatius sobre ambientals i socials.

Comparteix l'article