4.2                    Les fosses de la sang, les fosses de la guerra civil

a les Illes Balears

Les comunitats amb un passat recent traumàtic (i tenim prou clar que la Guerra Civil i el Franquisme tengueren repercussions traumàtiques) tenen la necessitat i l’obligació moral d’impulsar polítiques públiques de memòria efectives i coherents. Dues han de ser les prioritats: la reparació a les víctimes i reconèixer com a vigents els valors i els fets dels ciutadans i ciutadanes en favor de la democràcia i la convivència.

El camí de la memòria històrica ha estat llarg, ardorós i amb un trajecte ple d’esbaldrecs i dificultats. En primer lloc la tasca de les entitats memorialistes quan donaren (i donen) la paraula a les víctimes silenciades durant decennis. El dolor viscut portes endins. La necessitat de parlar, explicar, de difondre els fets, les circumstàncies, el turment i la injustícia que patiren aquelles víctimes. La veritat d’uns fets confirmada i contrastada gràcies a la tasca en paral·lel d’historiadors i d’altres especialistes. Tasques lentes, camins feixucs, singladura constant, incansable en favor de la veritat.

Però amb això no n’hi havia prou perquè després d’anys d’inhibició pertocava a les institucions estar al costat de les víctimes (i als seus familiars, víctimes també) per impulsar les mesures necessàries de reparació. Sabem que la reparació total és impossible. Mai es podran retornar els anys, els mesos els dies perduts i molt menys la vida escapçada però si en forma de reconeixement, amb l’empatia necessària. D’aquí la necessitat d’un marc legislatiu que ho possibilitàs com la Llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el Franquisme (Llei 10/2016). Això és, a parer meu, una de les fites més importants de la nostra història parlamentària recent. I en debat parlamentari la futura llei de memòria Democràtica amb vocació de ser aprovada ben aviat.

L’obligació de les institucions no pot ser d’altra que cercar les persones desaparegudes en aquelles circumstàncies, excavar, exhumar els cossos, identificar-los i lliurar-los als familiars. La feina a fer és llarga ferm. Ara mateix hi ha localitzades 44 fosses comunes, de les quals 25 són a cementeris, 4 a pous, 3 a platges, 1 a vorera de carretera, 9 a fora vila i 2 més on hi ha constància de restes cremades. 44 escenaris tràgics (on “persones “homes es convertiren en carnissers de persones, exemplars d’homo sapiens convertits en salvatgina) repartits en 27 municipis.

Les exhumacions que s’han realitzat al llarg d’aquests anys han possibilitat recuperar un nombre important de cossos i lliurar-los a les seves famílies. Al cementiri de Sant Joan on es recuperaren els cossos de 3 veïns de Maria de la Salut; a Porreres, on s’exhumaren 49 cossos, dels quals se n’han identificat 14 i lliurat als seus familiars. També al cementiri de Sant Ferran de ses Roques on s’ha recuperat parcialment restes de dos dels cinc formenterers que hi foren assassinats (així mateix s’ha pogut reconstruir el relat d’aquell assassinat amb la troballa dels projectils a l’indret on se suposava que s’havia produït l’execució).

També hi ha hagut excavacions sense èxit, com a Montuïri, on després de 15 dies de treball intens, els arqueòlegs no trobaren els cossos dels quatre campaners que hi foren assassinats. Hem de tenir present diferents factors explicatius. La memòria pot fallar, pot resultar erràtica a l’hora de localitzar els espais on foren enterrades les persones assassinades a les fosques per aquella salvatgina amb fesomia humana. Però sobretot una altra cosa:: han passat molts anys, massa anys i els cementiris s’han engrandit, han eixamplat l’espai ocupat i al llarg del temps aquells cossos de les víctimes de la guerra han pogut aparèixer i dipositats en una fossa comuna. Quan va succeir això, en els anys de la dictadura, no hi havia cap voluntat de cercar i lliurar la troballa als familiars. S’havia teixit un drap espès sobre la veritat, es foragitava el desig de justícia, s’havia volatilitzat l’empatia. Les famílies, les víctimes estaven soles. Era clamar enmig d’un desert eixorc de la sensibilitat mínima.

Com hem assenyalat se’ns ha girat la feina. S’ha d’actuar amb celeritat, eficàcia i sensibilitat. Estam davant aspectes que tenen a veure amb els drets humans. Des de la Conselleria de Cultura, Participació i Esports s’ha engegat un procés de contractació pública i oberta d’un nombre important de fosses de la guerra civil. Sempre a instàncies d’una comissió tècnica amb presència de les entitats memorialistes, de professionals especialitzats en memòria històrica i recerca de persones desaparegudes i també de les institucions autonòmiques.

Un pla ambiciós que vol cercar víctimes d’aquella guerra incivil a les fosses del Pou de Sant Lluís (Porreres), Pou de s’Àguila (Llucmajor), Porreres, Sencelles, Calvià, Cementeri d’Eivissa (Eivissa), Alaró, Llucmajor, Santa Maria del Camí, Deià i Marratxí. També estudis de viabilitat a les fosses de Manacor i de Bunyola.

Exhumar les fosses de la guerra era un deute històric pendent. Una qüestió arrossegada durant anys, sense donar una resposta adequada. És una actuació que sempre arriba amb retard, perquè molts dels fills ja no hi són. Però és necessari, imprescindible, prioritari rescabalar els prejudicis envers unes famílies que han hagut d’avançar soles i amb el jou del silenci i la incomprensió.

Comparteix l'article