4.2                    Cartes a en Raül, cartes d’en Raül

El passat dia 10 de novembre vaig escriure una carta a Raül Romeva, que dia 2 havia entrat a la presó d’Estremera. Era una carta breu i escrita a màquina (vull dir, feta amb l’ordinador i impresa), com totes les que li he enviat després. Breu perquè sabia que en rebia centenars, i escrita a màquina perquè sóc professor i la correcció de molt de textos escrits a mà m’ha ensenyat que la lletra clara s’agraeix. En Raül i jo no érem amics propers: havíem col·laborat amb alguna assiduïtat, temps enrere, i crec que sempre ens havíem tingut simpatia. Quan ja no ens vèiem, però, no va deixar d’enviar-me algun missatge de tant en tant, de vegades fotografiat amb un dels llibres que he publicat. L’hi agraïa molt de cor. Aquesta cordialitat seva va fer que la notícia de la seva entrada a la presó em sacsejàs. La presó de Raül Romeva no era més injusta que la de Cuixart, Jonqueras o Dolors Bassa o els altres, però era la presó d’un amic. No era un abús que patia un personatge dels informatius, sinó una arbitrarietat repugnant comesa contra un amic. Era sentir l’alè del totalitarisme.

Què li podia dir, a la carta? No volia repetir proclames. No volia insistir en la ignomínia dels que l’havien tancat: ell i jo sabíem que eren (que són) mala gent, i no cal dir-ho més. Tampoc no volia fer anàlisi política: per a mi l’essencial era que era un home just tancat per les seves idees, i no hi ha res com la simplicitat d’aquest plantejament per explicar el seu absurd i la seva infàmia. Li vaig contar que des del PEN Català havíem llançat la campanya “Lletres per la llibertat”, i que cercant textos per incloure-hi havia topat un fragment d’una carta des de la presó de Václac Havel en què l’escriptor txec explicava el seu esforç perquè el tancament no li embrutís l’esperit, no li impedís conservar l’interès i l’amor cap a les persones. Eren unes paraules properes a unes d’en Raül, escrites des d’Estremera i llegides en una manifestació de suport als presos, que parlaven de continuar amb “la mirada neta, alta i digna de qui no vol cap mal a ningú, sinó el bé per a tothom”.

No sé si això l’hi explicava a la meva primera o segona carta, però és igual. El cas és que una setmana després d’enviar la primera vaig rebre la seva resposta a casa. Vaig llegir el remitent amb un estremiment. Sabia que en Raül rebia més cartes de les que podia contestar, i vaig sentir-me un privilegiat. Era un privilegi trist, perquè derivava d’una situació que encara se’m fa incomprensible, però era un privilegi. N’he rebut, de llavors ençà, tres més, i cada vegada se’m repeteix la sensació de privilegi trist. Potser ara hauria d’explicar que fa una estona he escrit que “no érem amics propers”, fent servir el verb en passat, perquè en aquests moments, després d’un intercanvi d’un grapat de planes, no dubt que és un amic proper.

En les cartes que han seguit hem comentat algunes coses de llibres, de fills i d’esperances. En Raül m’ha escrit, naturalment, cartes breus, que en part diuen coses que diuen altres escrits seus que he vist reproduïts per mitjans de comunicació i per xarxes socials. No hi falten mai, però, expressions i referències de manera càlida personals. Quan vaig rebre la darrera, vaig escriure a les xarxes socials una frase que sintetitzava, potser de manera massa lapidària, l’efecte que em causen: “M’ho prenc com un imperatiu”. Són cartes que ens obliguen a no oblidar-los i que ens obliguen, més enllà d’això, a no deixat de ser allà on hem de ser.

Ara ho diré d’una manera que sorprendrà: són cartes que ens obliguen a ser al costat del bé. Millor dit: del Bé, en majúscules, perquè ell ho escriu així. És una fórmula que jo no utilitzaria si no fos perquè ell la fa servir a les seves cartes. En Raül expressa, amb la fortalesa que traspuen les cartes de tots els nostres presos polítics, la seva seguretat que “el Bé prevaldrà”. La frase sorprèn, en un primer moment: estam molt acostumats a posar-nos a la defensiva davant qualsevol cosa que soni a maniqueisme, i hem après que en la vida hi ha molts més grisos que blancs o negres. Tot això ha fet que el Bé en majúscules sigui, segurament amb motius, un valor a la baixa. Tanmateix, en Raül té raó: hi ha idees, hi ha actituds, hi ha actuacions que serveixen per fer més grans els camps de la llibertat i de la justícia, i potser aquest monosíl·lab desprestigiat pot servir d’etiqueta per a tot aquest calaix. I, sobretot, és evident que hi ha actuacions i actituds que identificam amb l’altre monosíl·lab. “Al final sa veritat sempre sura”, em diu en una altra carta, amb aquest article illenc. Li responc que potser sí, però que tots desitjam que el Bé prevalgui i la veritat suri amb el preu més baix possible en termes de patiment.

Tots hem llegit, aquests dies, que cal escriure als nostres presos polítics per fer-los arribar el nostre suport, el nostre encoratjament, el nostre caliu. Segur que és així. La meva correspondència amb Raül m’ha fet entendre una altra cosa: els que més hi guanyen, si hem de comptar el guany en calidesa humana o en reforçament de les conviccions, no són tant els que reben cartes a la presó com els que les rebem a casa. Els que rebem cartes personals o els que reben cartes adreçades a un col·lectiu o fins i tot al conjunt de la societat. En Raül mostra sempre gratitud per les cartes: en realitat, som tots els que rebem les seves cartes i les cartes dels altres presos polítics els que hem de sentir l’agraïment més profund.

No voldria haver fet la impressió que l’intercanvi de cartes amb algú que és a la presó és una pel·lícula feliç de bons sentiments. No: si ho vivim amb intensitat, és perquè sabem que la presó és una vergonya injustificable. Els volem a casa. L’amistat per correspondència, sobretot als que estam a l’altra banda del mur, haurà estat enriquidora, però volem poder continuar-la com a amistat de persones lliures.

Comparteix l'article