3.3                    El paper del sindicat avui

No podem acceptar que els drets laborals que hem conquerit mitjançant lluites al llarg de moltes dècades es vulguin arraconar com fets del passat, posant en qüestió el model social europeu i el mateix concepte de ciutadania que hem contribuït a forjar com a peces fonamentals de l’Estat de benestar i referent històric de la construcció europea.

El sindicalisme de classe s’enfronta a la necessitat de conformar noves estratègies i formes d’organització per intervenir en la regulació de noves realitats laborals que tenen poc a veure amb els processos productius d’etapes anteriors, però que tenen una arrel històrica profunda: defensar el treball digne davant antigues i noves precarietats.

Els canvis socioeconòmics, que estem vivint, no estan predeterminats, sinó que depenen de les estratègies i la proactivitat dels agents involucrats i de les polítiques que s’adoptin. Darwin senyalava que “les espècies que sobreviuen no són les més fortes, sinó aquelles que s’adapten millor al canvi”, però caldria subratllar que no tenim sols que adaptar-nos, sinó ser conscients que som part del canvi. Mereix, per això, recuperar la proposta que s’atribueix a Mahatma Gandhi: “Sigues part del canvi que vols veure al món”.

I cal tenir una estratègia que posi al centre les persones, prioritzant les seves condicions de vida i treball i que puguin contribuir a la cohesió social necessària per tenir una societat més democràtica, justa i prospera; una idea compartida, fins i tot, des de moltes diferents experiències laborals i sindicals: la centralitat del treball com a element vertebrador de la convivència. Cal assenyalar que perdrem la batalla de la cohesió social i la igualtat si perdem la identitat de ser treballadors i treballadores, companys i companyes, encara que els nostres entorns laborals siguin diferents.

Des d’aquesta perspectiva una de les lluites necessàries és contra la precarietat, en totes les seves vesants, que s’ha instal·lat a la societat com un element consubstancial a la sortida de la crisi. Aquesta lluita es tradueix en accions concretes a la negociació col·lectiva i al diàleg social, on el sindicalisme de classe té el seu espai natural, tot i que alguns intenten arraconar-lo i invisibilitzar-lo.

Lluitar contra la precarietat és aconseguir millores salarials importants, però també ho és millorar les càrregues de feina que es pateixen o el reconeixement de les malalties professionals, com s’ha aconseguit en els convenis d’hoteleria i comerç. Emperò, també és lluitar contra la precarietat, a favor de les clàusules socials a la contrastació publica o les campanyes inspectores per vigilar la contractació temporal, fruit de la negociació amb els sindicats.

La precarietat no és l’única lluita que hem de disputar. Cal reforçar el model social europeu, precisament per haver estat un dels principals objectius a enderrocar amb l’excusa de la crisi; recuperar ocupació pública estable, a més de les retallades sofertes, ha estat el bessó de les negociacions aquesta legislatura i podem dir que hem recuperat el que es va retallar la legislatura anterior, i podem recordar els acords a educació i a sanitat, així com en els diferents ajuntaments de les Illes.

Queda molta tasca al davant, especialment en uns moments d’involució democràtica on està qüestionada la independència judicial, augmenta la repressió o es té poc respecte a la llibertat d’expressió. Sense cap dubte, el sindicalisme tindrà molt a dir.

Comparteix l'article