3.2                    La crisi del Règim del 78 s’aguditza

El canvi de Govern a l’Estat Espanyol de fa unes setmanes és un fet important que cal valorar en els seus justs termes. Ni es pot considerar un esdeveniment intranscendent i sense importància ni tampoc considerar-lo la solució a tots els nostres problemes.

Pedro Sánchez i la direcció del PSOE ha decidit presentar una moció de censura contra el govern de Rajoy amb la mateixa correlació de forces que tenia el Parlament l’endemà de les darreres eleccions generals. Ells sabran per què ara sí i abans no. Però no puc més que alabar aquesta decisió com també el suport a la iniciativa per part de Podemos i de tots els partits sobiranistes, de dretes i d’esquerres.

Acabar amb el Govern del partit més corrupte arreu de la Unió Europea, que ha torpedinat tot el que ha pogut la pau a Euskadi, que ha actuat a Catalunya com una potència colonial, que ha debilitat els drets civils i la llibertat d’expressió, que ha tingut una receptivitat zero davant les demandes ciutadanes (moviment per la igualtat, pensionistes…) i un llarg etcètera suposa una profunda satisfacció pels demòcrates de top pelatge. Com també ho és la cara que se’ls hi va quedar a Alberto Rivera i els seus companys de Ciudadanos.

Per mi aquest canvi de govern no és una altra cosa que una passa més en la greu crisi que afecta des de fa alguns anys al Règim del 78 a l’Estat espanyol.

Una crisi que s’agreuja cada cop més com a conseqüència de molts de factors. Alguns vinculats a la pèrdua de consistència i prestigi social dels pilars del mateix sistema, molt especialment la monarquia, però també el bipartidisme, la llei electoral o el poder judicial. Però també i sobretot la resposta ciutadana. Des del moviment ciutadà més potent i continuat de tota la Unió Europea les darreres dècades, el procés català, la lluita del poble basc, les espectaculars mobilitzacions del feminisme, les lluites obreres o en defensa de la democràcia i les llibertats cíviques.

De la mateixa manera que no tenir en compte el deteriorament progressiu del sistema seria un greu error, també ho seria i molt sobredimensionar la mateixa crisi.

La monarquia s’ha debilitat i força si ho comparem tan sols en dues dècades enrere però s’ha situat com el vèrtex i la clau de volta d’un sistema que està dispost a resistir calgui el que calgui. Una pota la formen els partits dinàstics, el PP i Ciudadanos, però també el PSOE, ara veurem fins a on arriba la seva voluntat i/o capacitat de desmarcar-se. Una altra pota és l’Ibex 35 i una altra el poder judicial.

I tot això dins un context internacional d’increment del racisme i la xenofòbia. De creixement del neo-feixisme a la UE i arreu del món (Àustria, Itàlia, Hongria Polònia… Turquia, EUA…). Que Merkel sigui avui un fre a alguna d’aquestes actituds ho diu tot.

Però el més greu encara és el pes de l’autoritarisme i el feixisme a les ideologies dominants. Em direu radical i/o exagerat però estic convençut que la batalla més important que s’hauria d’estar donant en aquests moments arreu, seria la lluita per l’hegemonia de les idees democràtiques enfront de les feixistes.

És per això que considero de segon ordre el debat que ens entretén avui, a les esquerres, sobre si el nou President i el seu Govern tindran la voluntat política i/o capacitat per afrontar els greus problemes que la ciutadania ha posat sobre la taula durant aquests temps negres del PP.

Crec que hauríem de partir d’una constatació que la nova situació obri encletxes en el sistema que hem de saber aprofitar per continuar l’ofensiva contra el règim del 78. Tot allò que aconsegueixi el nou govern bo serà, però sigui per falta de voluntat o per falta de força es quedarà molt curt i sobretot en el que queda de legislatura, encara que l’allargui fins al final.

Com ja sabem prou, la històra avança amb la lluita. Sense el protagonisme indiscutible de la ciutadania no hi ha canvi possible. Per tant cal aprofitar les escletxes que deixa la crisi del règim per aprofundir-la.

Cal aixecar un potent moviment social que sigui capaç d’aglutinar el feminisme, el sindicalisme, els moviments socials en general, les forces de la cultura, les lluites d’alliberament nacional als pobles de l’estat que així ho vulguin, amb la complicitat de l’esquerra estatal i els sobiranismes d’esquerra.

Un potent moviment social per la democràcia amb valors republicans, per l’apoderament de la ciutadania, que no és una altra cosa que el dret a decidir dels ciutadans, si volen monarquia o república, quin model econòmic i/o ecològic volen, si volen formar part de l’Estat espanyol o no. Un potent moviment social capaç de derrotar l’autoritarisme, l’espanyolisme i el neoliberalisme.

I enfront d’aquest plantejament no hi caben ni posicions sectàries ni dogmàtiques. Cal tanta generositat com faci falta.

Comparteix l'article