3.3 135 i 155 o els números de la ruptura

L’aplicació de dos articles constitucionals com a símbols de la ruptura socioeconòmica i territorial a l’Estat espanyol

Relats que tractin d’explicar què ha passat per a arribar a ser aquí on som, com a societat i com a poble(s), n’hi ha hagut molts. Tots ells són això, relats que -amb més o manco encert, honestedat i versemblança- diagnostiquen una causa i li atribueixen una conseqüència, amb, o sense interferències estadístiques. Aquesta peça se l’ha d’ubicar dins aquest marc, com un entre d’altres, com a afegitó i gra d’arena a fi d’explicar-nos entre tots en quines coordenades històriques ens movem. No és tasca fàcil, perquè en els temps que corren les anàlisis que avui donam per bones, demà poden ser a la paperera de la història.

El 135, la crisi social i el 15M

La crisi econòmica que esclata el 2008, de conseqüències palpables en desigualtats socials i de trastocaments en negatiu de projectes de vida individuals (feina, habitatge, migracions forçades, precarietat) va marcar, marca i seguirà marcant bona part de la vida política i social de la gent. D’aquells temps d’elevada indignació ciutadana i de retallades socials van néixer moltes iniciatives i plataformes al marge dels partits. També alguns partits es redefiniren. El 15M, el 011, era un senyal. Senyal de protesta que la cosa no anava bé, la relació entre els interessos i les expectatives d’una significativa part de la ciutadania i els partits oficials es frustrava, es fracturava. Mesos més tard de l’esclafit de maig, es produïa la primera gran ruptura dels consensos congriats durant la Transició espanyola.

La reforma, sense possibilitat de ser esmenada, modificada ni referendada popularment, de l’article 135 de la Constitució espanyola de 1978 era aprovada per part del govern del Partit Socialista amb el suport del Partit Popular. L’Estat social del Benestar quedava relegat enfront de la prioritat del pagament del deute. Sense aquest fet, no s’entén l’actual sistema de partits, que res té a veure respecte al moment previ de l’inici de la crisi. Però aquesta és només una part de la pel·lícula. Sens dubte, un capítol imprescindible. No és el moment, en aquest article, d’entrar-hi en profunditat.

El 155, la crisi territorial i el moviment sobiranista popular

Al juny del 2006 s’aprovava, via referèndum, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya amb el 74% dels vots a favor. Aleshores, Rajoy ja s’encarregà de replegar signatures per rebutjar aquella decisió del poble català i presentar recursos al Tribunal Constitucional, que va anul·lar 14 articles i en reinterpretà 27. Per molts analistes, aquest és el «moment fundacional» del moviment sobiranista popular, reactiu davant d’un Estat incapaç d’encabir els pobles diversos que el componen. De llavors ençà, desenes i centenars de plataformes ciutadanes, municipalistes, sectorials, manifestacions, consultes, performances, cassolades o altres repertoris d’acció col·lectiva s’han succeït a Catalunya, d’una forma sostinguda i pacífica. L’1 de desembre de 2007, «Som una nació i tenim el dret a decidir sobre les infraestructures» de la Plataforma pel Dret a Decidir. La consulta sobre la independència a Arenys de Munt, el 2009 que fou replicada per 200 municipis més. L’11 de setembre de 2012, la primera manifestació massiva sota el lema «Catalunya, nou Estat d’Europa». Mesos més tard, CiU guanyava les eleccions lluny de la majoria absoluta i pactà amb ERC un primer full de ruta sobiranista. La Via Catalana el 2013, més de 400 km format per 1,6 milions de persones. L’11 de setembre de 2014 la concentració va aplegar 1,8 milions de persones i, el 9 de novembre del mateix any, es convocà una consulta sobre la independència on hi participaren 2,3 milions de persones. El 2015 començava la legislatura que avui sembla que trontolla amb una majoria sobiranista (JxSí i CUP) en nombre d’escons i un 47% dels vots.

Després de l’1 d’octubre, on hi participen 2,3 milions (43%) de votants en un context repressiu, s’obre un escenari fins avui dia inèdit. El retorn a un context de normalitat autonòmica anterior és complicat davant l’elevat grau de conflictivitat que suposa l’aplicació d’una visió particular, conservadora i restrictiva de l’article 155 de la constitució espanyola. Al marge de suposar el final del “cafè per a tothom” del pacte territorial espanyol. Tenint, a més a més, en compte la declaració de la República Catalana per part del Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017 i que, a hores d’ara encara no ha tengut resposta per part del Govern de l’Estat espanyol, els escenaris que s’albiren són, si més no, difícils de preveure. Algunes de les claus rauran a saber fins a quin punt l’impuls constituent que ha emprès la Generalitat de Catalunya té la força suficient per a determinar i culminar el procés d’independència/ la defensa de la nova República o, si en canvi, l’onada recentralitzadora comptarà amb major força d’Estat que aplaqui les aspiracions de desenvolupar la sobirania plena dels catalans i catalanes. En aquest sentit, es preveuen elevades mobilitzacions del moviment popular sobiranista (amb connotacions més enllà de l’independentisme, cal afegir els sectors republicans-federals i/o autodeterministes) però també els sectors més refractaris a acceptar que Catalunya es constitueixi en subjecte propi.

Més que respostes, toca fer-nos preguntes. Ens cal la intel·ligència més gran possible. Perquè com s’indicava al principi, res del que pugui ser vàlid avui pot no ser-ho demà, en els temps que corren.

Quina estratègia emprendran els sectors de les esquerres estatals, no davant la proclamació sobiranista de Catalunya, sinó enfront del possible embat recentralitzador i antidemocràtic del govern de l’Estat?

Quin paper han d’ocupar les forces progressistes dels pobles d’Espanya davant la qüestió catalana?

Suposa la proclamació del 27 d’octubre una esperança per obrir el cadenat del 78 cap a majors quotes d’autogovern o, en cas contrari, és la quartada perfecta del projecte aznarista-riverista de suprimir o limitar el pacte territorial?

És obsolet el debat plurinacional? O el que cal és relligar caps i presentar la recuperació de la dignitat i la lluita per les sobiranies populars i nacionals com un únic -i doble- pol de lluita?

Que els eixos de ruptura ens serveixin com a pista constituent.

Comparteix l'article