3.1 ALAS, 30 anys acompanyant les persones amb VIH

L’any 1983 tot just s’havia descobert el virus causant de la Sida. Hi havia por molta por, por a infectar-se, por a estar a prop d’una persona afectada, la infecció equivalia a malaltia i mort. A mesura que passava el temps augmentava el nombre global d’infectats, i aquí també.

Va ser en el 1987 quan un grup d’afectats, encapçalats pel doctor Gálvez, va veure la necessitat d’organitzar-se per a defensar els drets, per visibilitzar una infecció que existia i amb efectes devastadors, i també per a informar de les mesures de prevenció per a frenar l’expansió del virus.

Els primers anys foren durs, amb moltes morts dels que havien donat les primeres passes. Les primeres sortides al carrer, aparicions als mitjans de comunicació, campanyes de prevenció, els primers diàlegs amb l’Administració per establir serveis… Tot plegat, les accions més valentes de la història d’ALAS.

Vam muntar un servei d’atenció a les persones que estaven a ca seva i no es podien valer per si mateixes, ja a una fase avançada de la infecció. Per sort, anys més tard vam poder tancar aquest projecte perquè els avenços científics i, per tant, la millora de la qualitat de vida dels pacients el va fer innecessari. També teníem un programa d’atenció a la infància amb VIH, que també vam poder desmuntar quan es va aconseguir aturar la transmissió mare-fill/a.

La revolució científica entorn del virus no només ha millorat la nostra qualitat de vida, sinó que també l’ha perllongada. Ara som molts afectats, de qualsevol edat, origen i condició. Ens hem d’acostumar a conviure amb el VIH prenent la medicació adequada i seguint unes pautes de vida saludable, que són les habituals per a qualsevol persona, d’una manera més marcada: respirar bé, menjar saludable, fer exercici, descansar el que toca, i tenir el pensament positiu. I aquí és on ara ALAS juga un paper important avui en dia, ajudant a les persones afectades a socialitzar entre nosaltres, i amb el suport de professionals per afrontar aquesta infecció de manera positiva. Allò que es diu resiliència.

També continuem treballant fent prevenció, principalment amb la prova ràpida, que promovem entre tota la població, però parant esment als col·lectius més vulnerables. El coneixement de l’estat serològic ajuda a prendre les mesures preventives necessàries i contribueix a l’eradicació del virus. De totes maneres a les Illes es manté un índex d’infecció molt alt i veiem necessària la implantació de la profilaxi pree-exposició a determinats col·lectius als quals el VIH afecta de manera diferenciada i amb uns protocols molt estrictes en els que hem d’estar presents.

Durant els anys més durs de la crisi i les retallades ens vam veure obligats a tancar tots els serveis i el local que teníem a Eivissa, tot i que vam seguir treballant de valent. A poc a poc, vam anar obrint de nou els serveis, millorant-los, i ara ja podem dir que tenim projecte de tornar a fer feina a les Pitiüses. Des d’ALAS sempre hem tingut al cap fer feina a les quatre illes i als sis hospitals públics, els privats no juguen en aquesta lliga.

Al llarg de la nostra història, molts professionals han fet possible la continuïtat de l’entitat, amb la formació dels serveis necessaris, reformulant l’organització i adaptant-la i projectant-la cap a les afectades i afectats, i també cap a la gent en general. Especialment remarcable és la feina de dos dels coordinadors que hem tingut, Eva García i Joan Viver, que sense mirar hora, calendari, ni sou, han mantingut el ritme dels serveis movent-se pels complicats laberints de l’Administració i dirigint el conjunt dels serveis.

Ara estem en una fase de consolidació i creixement. Tot i que nosaltres no tenim el potencial de les grans ONG’s, podem estar orgulloses i orgullosos de la tasca realitzada, que amb tanta dedicació hem cuidat per a donar la millor resposta a les necessitats de les persones afectades pel VIH.

Enguany ens ha deixat Javier Bordona, que fins a darrer moment formà part de la Junta Directiva i va col·laborar activament en totes les feines. Ell quedarà en la nostra memòria, sumant-se a tants altres al llarg dels anys, com Josegre Abad, qui va morir el 1996, just abans de l’aparició de la medicació eficaç, i la seva germana, Basy, que ha continuat fent la feina que ell havia començat.

Molta gent, moltes experiències, molta vida i molt d’amor a una experiència de lluita col·lectiva que ja compleix trenta anys i volem que duri fins que es compleixi l’objectiu de l’ONU d’acabar amb la pandèmia que fixa l’any 2030.

Comparteix l'article