2.3 El referèndum del 21D

L’escaquer català s’ha capgirat, la partida continua. La determinació de l’Estat a aplicar el 155 a qualsevol preu provocà una situació d’altíssim risc. El Govern català entengué que tota resistència al seu cessament fulminant hagués estat combatuda sense contemplacions, a sang i foc. I cedí, resignat, per evitar violències i mals irreparables. A canvi, rebé presó, exili i embargament de béns.

El gir fou sobtat, sense preavisos, sense gaires explicacions, i provocà desconcert. Després de la descomunal epopeia de les votacions de l’1-O, una part de la societat albirava un horitzó de desobediència civil, amb l’èxit final de fons, i sentí un bany d’aigua gelada. La il·lusió i l’oportunitat mouen muntanyes, però la desil·lusió també n’ensorra. La lucidesa, la paciència, la sang freda, són tan imprescindibles com l’entusiasme i l’audàcia. En tot cas, ho paga reparar-hi i percebre’n tota la dimensió, la resposta popular en favor de polítics presos ha estat contundent, insòlita a Europa.

Ara, el 21D té una component inevitable de referèndum. L’espanyolisme només li voldrà reconèixer si el guanyen, però ningú no li podrà discutir un pes determinant. Queda descartat que guanyi un programa descaradament centralista i castellanitzador. Els resultats del PP seran magres. Això no obstant, sembla que seguiran instal·lats en la persecució, des de Madrid, a milions de delinqüents polítics, tractant-los d’empestats amb els quals no hi ha res a tractar.

La probable renovació d’una victòria independentista revalidarà les votacions de l’1 i el 10 d’octubre, però no serà un “decíamos ayer” i la continuïtat immediata de la via unilateral, sobretot si la diferència és ajustada (una altra dada rellevant). L’independentisme ha constatat que l’Estat és un repressor implacable i no accepta un veredicte democràtic; per això, maldarà per forçar una negociació en el marc del dret internacional humanitari. No seria lúcid ni honest confondre-ho amb una claudicació.

És profundament decebedor, però, en ple segle XXI, els conflictes polítics segueixen sense resoldre’s sistemàticament per la via pacífica i democràtica, amb negociació i acords, sense represaliats. Veim contínuament com la força, l‘status quo, la indiferència i els interessos de les potències econòmiques i polítiques, s’imposen sovint sobre la voluntat dels pobles, a vegades de manera brutal. Europa inclosa. És poc prudent no tenir-ho en compte.

Però mai podem renunciar a la fe que el poble que persevera se’n surt, amb més o menys temps, i comportant, lamentablement, més o menys dolor i sacrificis. El 21D tendrem una radiografia del que vol la senyora i madona del procés, la societat catalana, que és el que finalment importa. Rajoy confon la treva d’una victòria militar amb el desenllaç i l’estabilitat d’una victòria política, que només pot concedir el suport popular. El dels catalans, naturalment.

Comparteix l'article