2.3                    155 per estona?

 

La situació política a Catalunya s’instal·la en un estadi de confrontació institucional, de legitimitats, sense diàleg, sense aproximacions.

El mandat popular dels catalans, malgrat la repressió immisericorde, s’ha refermat en el dret a decidir, i, de manera més ajustada, en favor de la independència. Els representants elegits intenten dur a terme la voluntat del poble, davant una oposició radical de l’Estat, l’Estat únic (la Unidad Nacional se’n regala de la separació de poders). El PP, que animava Puigdemont a presentar-se a les eleccions, ara el boicoteja a consciència, fins al punt de descarrilar de les vies democràtiques per evitar que el cap de llista amb majoria absoluta de suports a la Cambra sigui candidat. Puigdemont, desterrat a Brussel·les, contra qui no s’ha dictat ordre de detenció per evitar un ridícul internacional, ha denunciat Espanya davant el Comitè de Drets Humans de Nacions Unides i, ara amb Gabriel, continua la via de la internacionalització.

El Parlament crea un Consell de la República a l’exili i postula un nou candidat, el nombre dos, veterà activista, a qui vaig conèixer en el temps de La Crida, Jordi Sánchez. Però, fins i tot abans d’esser proposat formalment, ja surt publicat que no se’l permetrà sortir de la presó provisional que pateix des de fa quatre mesos. Ministres espanyols amenacen en mantenir indefinidament el 155 i intensificar el govern des de Madrid, mentre la llista dels perseguits judicialment no para de créixer. Si l’Estat també veta Sánchez s’intal·larà fora del sistema occidental de convivència.

La pressió ha aconseguit que la unitat del moviment s’hagi ressentit. Les línies de defensa dels afectats, comprensibles i legítimes, humanes, introdueixen molt de renou al procés. Per un vent, es mantén la dignitat i la vindicació de drets democràtics i llibertats a un cost personal elevadíssim, però molt fructífer en legitimació. Per un altre, es planteja l’objectiu de normalitzar la vida política “autonòmica”. La complexitat de conciliar les dues línies, i els seus relats, provoca tensions internes, mentre l’Estat dinamita qualsevol oportunitat de normalització, intensifica la repressió, bravejant de manca d’escrúpols, i nega obstinadament la més mínima possibilitat de negociació política, de sortida democràtica.

Els pròxims dies veurem evolucionar la seqüència de moviments d’uns i altres. Però, molt més enllà del calendari immediat, l’Estat obri un front més ampli. Ha comprat el discurs de C’s (d’Aznar i FAES) que la “culpa” de les ànsies de llibertat dels catalans és de les senyes d’identitat i de l’autogovern, i és aquí on cal atacar-los: contra el català (sobretot a l’escola) i contra l’autonomia, recentralitzant el poder.

La guerra s’anuncia sense quarter, i sense compromisos: o guanya Catalunya o guanya la Nueva España (traduir-ho del castellà en trairia l’essència).

Aquest model de confrontació identitària arribarà inevitablement a les Illes Balears (i al País Valencià), ja en notam símptomes. Si Rajoy pot governar Catalunya amb el 4% dels vots, per què no fer-ho arreu?

Després del gir del PSC (històric defensor del dret a decidir dels catalans, i ara en el 155), avui el PSOE balear i valencià són bastions on no s’entendria (encara) la coalició PSOE-C’s que, recordem-ho, és la que governa a Andalusia i que fou l’aposta de Sánchez en el seu debat d’investidura fallida. El PSOE mantén Rajoy al poder, descartant obstinadament l’alternativa de pactar amb l’esquerra i el catalanisme. En aquest context, un dels principals atractius de l’operació C’s per part del capital, no és només regenerar l’espai de la dreta, assolat per la corrupció, sinó la d’un actor que galvanitza el vot contrari a la catalanitat i pot pactar indiferentment amb PP o PSOE.

El 15 M ens alertà que ens estaven desmantellant l’estat del benestar per afavorir unes elits de cada vegada més poderoses i despietades, ara s’hi afegeix, una altra vegada, l’assalt a les senyes d’identitat. Les forces que volen dissoldre les petites societats democràtiques són poderosos i tenaces. Tenc la sensació que, aquí, encara no hem captat la magnitud dels moviments en marxa i de tot el que hi ha en joc, o, com a mínim, que no hi ha una presa de consciència proporcional, serena, lúcida, activa, intel·ligent. I en caldrà molta d’intel·ligència, molta unitat i generositat, molta sinergia i compenetració, molta camaraderia, interna i externa, per plantar cara i avançar en una societat de progrés, auto-centrada i profundament solidària i compromesa amb tots els ciutadans i pobles de La Terra.

Comparteix l'article