2.2 La dissidència

En referir-se al ‘procés’ català, el govern espanyol i els seus altaveus mediàtics no han emprat, que jo sàpiga, la paraula ‘dissidència’, sinó que han tret del calaix mots com desafío, deriva, desvarío, locura, etc., paraules acompanyades per l’adjectiu ‘secessionista’. Tanta follia seria el resultat de la malaltia de Puigdemont, Junqueras et alia, que els impediria veure la realitat. L’estratègia totalitària considera malalts mentals els qui no combreguen amb les seves rodes de molí. En canvi, s’han guardat prou de conceptualitzar l’independentisme o, més encara, la gran onada sobiranista de Catalunya com a obra de dissidents. Tal vegada, perquè la dissidència ens retrotreu a situacions galdoses per al nacionalisme espanyol, al qual deu desagradar profundament la comparança amb tot de repressors.

Per exemple, els del temps del ‘socialisme real’, que aixafaren amb tancs la revolta pacífica de la Primavera de Praga prest farà 50 anys. Després d’aquell episodi, les tropes del Pacte de Varsòvia s’endugueren a Rússia ‘en presó preventiva’ el president Dubcek i els dirigents comunistes txecoslovacs, els obligaren a signar el Protocol de Moscú acatant les exigències dels invasors per, tot seguit, posar en execució la “doctrina Brézhnev” de sobirania limitada. Aquesta sostenia que quan forces hostils, adoctrinades convenientment en l’odi a Espanya, posessin en perill la unitat de la pàtria (químicament indissoluble, materialment indivisible i religiosament sagrada), llavors la Llei (i si calgués, amb la força de la milícia, com preveu l’art. 8 de la Constitució) cauria sobre els insurrectes de forma implacable.

Vegi’s que acab de llenegar en el temps i en l’espai: Brézhnev parlava de la pàtria soviètica, de la solidaritat socialista i de la democràcia popular (llavors, allò ja eren fal·làcies, aparences, mentides) i Rajoy aplica mesures arbitràries a l’empara del 155 en defensa, diu, de la democràcia constitucional i de “los derechos de los catalanes y de todos los españoles”. No li importa gens manifassejar ordenaments jurídics i tribunals, presumptes ‘regles de joc’, etc.

L’apel·lació contínua a la Llei és una coartada dels règims post-totalitaris, que la utilitzen en funció ritual i de façana cap a fora. No ignoren que les lleis són sempre maneres imperfectes i més o menys exteriors de tutelar allò que en la vida de les persones és millor respecte del que els és dolent o pitjor. Però la llei mai no realitza per ella mateixa allò que és millor per a la comunitat. A més, les lleis s’han d’atendre al context en què s’apliquen i, en democràcia, han de respondre als drets humans com a principis superiors.

No es pot negar que en la liquidació per la força de la Primavera de Praga es reconeixen certs paral·lelismes amb l’intent d’ofegar la força alliberadora del sobiranisme català! Sàpiguen els piolíns que així com a Txecoslovàquia, vint-i-dos anys més tard d’aquella primavera, va succeir la “Revolució de Vellut” i el dissident Václav Havel esdevingué president de la República txeca (Eslovàquia pocs anys més tard pacíficament se’n separà), a Catalunya la història tampoc no l’aturaran els manaires per molt de poder que tenguin. Amb una condició: que els “sense poder” no aturin la seva dissidència, ni perdin consciència de la seva raó i radical necessitat.

El grau i qualitat d’aquesta consciència serà determinant per a Catalunya. El professor Josep Fontana en una entrevista anterior al referèndum de l’1-O i preguntat sobre el que podria passar-hi en el futur, deia que, ara per ara, la secessió és impossible perquè implicaria que la Generalitat hauria de demanar al govern de Madrid que tingués l’amabilitat de retirar de Catalunya l’Exèrcit, la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, i renunciar pacíficament a un territori que li proporciona el 20% del PIB. Aquest escenari és impossible. Llavors, què fer? El nostre historiador diu: “El que cal fer és no resignar-se, plantejar objectius de lluita racionals en què puguis mobilitzar la gent i amb els quals puguis aspirar a guanyar coses, que n’hi ha moltes per guanyar encara”. És evident que en la mesura que amenacen el sistema establert, causen molèsties, fan nosa i el poder voldria marginar-los.

Aniríem molt errats de comptes si creguéssim que amb una declaració institucional n’hi ha prou per instaurar una república. Les institucions no tenen aquest poder màgic. Serà la tensió entre institució i carrer (que també és un lloc polític: reivindica, debat, mou a l’acció…), entre representants polítics i polítics ciutadans, allò que empenyerà els canvis necessaris. Uns hauran d’escoltar les demandes ciutadanes i encaminar els canvis juridicopolítics; altres, la societat civil, impulsar-los, exigir-los contra un Poder, que tendeix a mantenir el statu quo, al conservadorisme. És cosa sabuda: sense acompanyament crític no hi ha transformació possible.

Comparteix l'article