2.2        El Govern de Sánchez

La closca que sura sobre la tempesta

Quan els escèptics deien que era impossible la moció de censura contra Rajoy, els altres que sí la veien possible, sempre apuntaven que el que semblava més difícil era que pogués tenir una alternativa de continuïtat. Les aritmètiques parlamentàries són les que són. La dreta cavernícola espanyola encara beu massa de les seves arrels d’absolutisme, de caciquisme, de dogma inquisitorial, de suposades glòries imperials i dels anys de les dictadures. Sols entén de l’exigència de submissió als seus dictats i de l’aniquilació física, política o moral dels qui s’oposin, depenent les formes del context històric. Seria interessant fer un estudi comparat dels continguts i valors dels periòdics reaccionaris de l’època de la Restauració fins a l’actualitat. Segurament no hi trobaríem massa diferències. La moció de censura va ser un terrabastall que trencà tota la seva bastida d’informacions manipulades i de creació d’una suposada opinió pública que justificava les seves polítiques.

Per altra banda Podemos i les forces sobiranistes d’esquerres i de dretes, veren en la moció de censura una oportunitat per a aturar l’escalada antidemocràtica i repressora, en la que competien aferrissadament, tant el PP com Ciudadanos. Una carrera en la qual tenien segrestat al PSOE, especialment en el posicionament sobre com frenar el procés sobiranista català. Sánchez va tenir el mèrit de desempallegar-se el PSOE dels barons, d’aquesta dinàmica suïcida per als seus interessos. La moció de censura sortí per la confluència conjuntural de moltes forces diverses. La consolidació de la mateixa dependria de l’habilitat i possibilitat de Sánchez per assegurar una gestió sostinguda de les majories possibles. Si no ho aconseguia, el temps que duràs en el govern, el posaria en el centre del focus polític, i sempre podria donar la culpa als altres, si tot plegat, acabava en altres eleccions. Conscients d’aquesta situació, Podemos i les forces sobiranistes estrenyen prou, però no fins al punt de voler ofegar al govern de Sánchez. També la gestió del temps en què donen el seu suport condicionat, pot donar-los rendiments electorals. En el cas de Catalunya plantejar la necessitat d’una sortida política, permet guanyar temps a tots els actors, malgrat que encara no s’hagi vist res plausible que permeti albirar qualque tipus de proposta que desencalli la situació. Tot i així, petits gestos s’han fet, inimaginables en l’època de Rajoy. Voler accelerar el caos, com demostra la recent enquesta del CIS, sembla que encara no dóna suficients rèdits electorals. El timoner de la Moncloa alterna cops de timó encertats, altres desconcertants i altres decebedors. El miratge dels primers nomenaments de ministres suposadament prou qualificats i amb majoria de dones, passa ara per un goteig de dimissions i de situacions individuals crítiques. Les clavegueres de l’Estat intervenen per a donar oxigen fètid al Règim del 78. Dintre del PSOE, els punyals es guardaran mentre els sondejos electorals i l’exercici del poder obliguin a mantenir una bona aparença externa.

El govern de Sánchez és la closca que sura dintre del mar agitat de la conjuntura política espanyola. Sense demostrar cap sentit estratègic de cap a on vol dur el rumb de la nau, ja en té prou en surar sense enfonsar-se. Tot plegat ho té prou complicat. Ha de controlar el pànic entre el passatge que atien les dretes, demostrar als seus que els marejos són inevitables quan hi ha fort marejol, i a les altres forces que l’han de sostenir, demanar-los confiança en el seu títol de capità, sense poder aportar cap tipus d’experiència de bona navegació.

Ara és el moment de situar el debat estratègic del futur de l’Estat en l’agenda política. Urkullu parla de la necessitat de tenir valentia i parlar d’un possible model de confederació d’estats. La dreta cavernícola veurà el dimoni Cucarell a qualsevol proposta de debat racional i polític. Però confiar des del Govern sols en la pura gestió conjuntural, és avui un cau segur d’inseguretat, que les dretes utilitzaran per atiar l’estratègia de la por i del suposat caos davant qualsevol errada i priva a les esquerres estatals i sobiranistes, de la possibilitat d’obrir un debat seriós sobre la perspectiva de possible col·laboració estratègica.

No té massa sentit intentar aconseguir suports a la carta, esmicolant petites concessions a uns i als altres. Cap dels hipotètics aliats del govern té interès a fer-lo caure. L’alternativa seria pitjor. Però cap d’aquestes forces pot donar-li un xec en blanc. Sánchez no pot especular i fonamentar la seva continuïtat sobre la base de la responsabilitat dels altres. La magnitud de la crisi moral, social i política del Règim del 78 està covant per sota de la vida política oficial. La lava del volcà està prou activa, malgrat que ara sols en surtin les primeres fumaroles i les primeres explosions. O Sánchez agafa la volada d’estadista en majúscula, o quedarà engolit per qualsevol dels remolins que es crearan de manera continuada, en el mar tumultuós de la política espanyola.

Sánchez diu que vol arribar fins a l’any 2020 al capdavant del govern. Ja veurem com treu els pressuposts del 2019. Pel que fa a les Illes, ens cal treballar per aconseguir un projecte social majoritari propi, que fugi de la subalternitat en què encara està instal·lada la majoria de la nostra societat i que ajudi des de la seva especificitat, a fer avançar també la lluita democràtica al conjunt de l’Estat.

Hem de construir un rumb i un relat propi cada cop més autònom i menys depenent dels vaivens de la política espanyola. Hem de mirar més lluny per intentar arribar més lluny. No podem caure en el parany dels que sols veuen E la nave va… i el dels que sols s’entesten a enfonsar-la. Especialment perquè el Govern de Sánchez per si sol, més que una nau, és una closca que sura sobre la tempesta.

Comparteix l'article