2.2                    Catalunya – Espanya

        Per un moment de veritat

 

En el temps que em resti de viure voldria veure canvis al meu país. Òbviament, cap a una major llibertat, amb reconeixement del dret a ser considerat com a subjecte polític qui realment ho és perquè en té plena consciència. D’igual a igual i fraternalment unit amb els altres pobles ibèrics, si és que així es volgués (per voluntat pròpia!). Deixarem el món en un estat de major justícia? Ens en sortirem?

Un autor germanocoreà de moda, Byung-Chul Han (vid. La sociedad de la transparencia), des del CCCB contestava aquest hivern passat una pregunta sobre la situació recent a Catalunya i deia: “No conec el país, ni la història, però ho entenc en un nivell general a partir de la contraposició entre el singular i l’universal. L’universal es manifesta com a violència, que coneixem en la forma de la globalització o de la Unió Europea, que no és una comunitat del cor o de la raó sinó de la racionalitat econòmica. La UE és burocràcia amb poder d’imposar i regular. El que és global es manifesta violentament imposant-se a les singularitats. (…) La violència del global impedeix la reconciliació. Hegel l’anomena el moment de la veritat, el qual es dóna quan l’universal i el singular es reconcilien…”

Ignor si hi haurà, prest o tard, un moment de la veritat en la societat espanyola. La situació crítica desfermada després de la sentència del cas Gürtel (i les que poden venir encara) sempre és susceptible d’empitjorar. Guaitant la realitat per la finestra, hi ha molts motius per al pessimisme. Tanmateix, hem de romandre atents a un possible “esdeveniment” que tot ho trastoqui (Slavoj Zizek), que hauria pogut ser l’1-O, i no perdre l’esperança. “No tenim dret a perdre l’esperança” ens etziba sovint n’Arcadi Oliveres.

En el moment que escric Rajoy manté el 155 i estudia com vetar els consellers presos i exiliats, que Torra ha situat de bell nou al govern de la Generalitat. Fruit de la gran mentida instal·lada des de sempre al poder –no debades, Alcibíades entenia la mentida i la força com a les dues palanques principals dels poderosos-, els qui s’han cansat d’apel·lar a l’Imperio de la Ley per aixafar el qui se li revolti -siguin polítics, artistes o senzillament ciutadans aïrats- no dubten a canviar o a obviar les lleis quan els interessa fer-ho. Prevarica qui així actua. I què? La ‘hibris’ de la majoria de polítics espanyols i de, si més no, bona part de la cúpula del poder judicial s’expressa en una barreja d’orgull ferit, supèrbia i supremacisme. Com deia el poeta, ira és trista passió. Els déus castiguen els humans empeders d’aquesta malaltia.

Escric aquests mots en plena crisi institucional espanyola. Pedro Sánchez ha presentat una moció de censura contra Mariano Rajoy i l’astut gallec contraataca mostrant la caricatura d’un Sánchez irresponsable i ofuscat, que vol obtenir el poder que no li van donar les urnes a qualsevol preu, ço és pactant amb els independentistes; esgrimint la més que discutible recuperació econòmica i assegurant que la moció posa en perill l’estabilitat d’Espanya i el benestar de “todos”. Per la seua banda, Alberto Rivera (Aprovetxategi) no vol ni en pintura un govern del PSOE i reclama eleccions immediates (a força de què?). El Pragmategui Nacionalista Basc (PNB), que acaba de donar suport als Pressuposts i just fa hores donava ales a la gavina del PP, ara es troba amb una altra patata calenta. La líquida societat política, que en són de fràgils els fonaments de la seua arquitectura!

Si el present és esquiu, el futur esdevé imprevisible. Les grans tragèdies clàssiques es mouen per l’atzar, on els homes no tenen cap possibilitat de tòrcer el fil del destí. Però deixem la Força del Destí per a l’òpera de Verdi o el drama romàtic del Duc de Rivas. Els Països Catalans, i Catalunya en particular, viuen una cruïlla i, segons quina sigui la seva actuació en l’avenir immediat reforçarem o anirem diluint la nostra voluntat sobirana.

Què cal fer? Crec que res de nou; res que no s’hagi ja fet abans. Primer de tot, i mentre les circumstàncies siguin tan excepcionals, mantenir la unitat d’acció de tots els components de l’independentisme, procurant sinergies amb els altres sobiranistes (si realment en són els Comuns) i demòcrates (els socialistes?). Reiterar els drets individuals i col·lectius. Resiliència. Resistir. Ni atacar ni acatar la llei injusta. Continuar les mobilitzacions i exercir els marges de poder institucional que hi quedin. Per fer truita, trencar els ous; clar que sí, regidor vigatà de la CUP. Desobeir, sí; calculant, però, sempre la mesura de l’escomesa perquè davant tenim la fera ferotge del Leviatan, que treu foc pels queixals. Advertia el pacifista Gandhi que el que s’obté amb violència només es pot mantenir amb violència. Així doncs, la violència de l’Estat espanyol actual no cessarà. Més val saber-ho i dir-ho. Per no defallir.

Lluitar pacíficament pel sobiranisme és treballar sense descans per enfortir i aprofundir la democràcia. Si l’Estat, en el seu conjunt d’institucions, ens voldria retuts i humiliats cantant la palinòdia retractant-nos de tot el que hàgim dit o fet anteriorment; si la Moncloa malda de fer-nos passar per les seues forques caudines per obligar-nos a suportar unes condicions humiliants, hem de continuar tossudament les propostes del catalanisme popular per acabar amb els elements de supremacisme nacionalista espanyol que la Constitució del 1978 consagra (unitat imposada,negativa a l’autodeterminació, a la federació, supremacisme del castellà, funció repressora de les forces armades, règim monàrquic, etc.). I davallar al carrer i treballar amb la gent. Empènyer l’opinió pública a guanyar espai d’hegemonia, explicant per què volem una República catalana: per poder exercir la solidaritat des dels propis recursos i amb decisions pròpies, per eliminar fronteres en tost de posar-ne, per ser una societat d’acollida, per una renda garantida de ciutadania, per garantir el dret a un habitatge digne, pel català com a llengua d’integració i eix d’una cultura d’expressió lliure i per tantes altres coses justes i necessàries… Tenim dret a una pàtria, o sigui, a un país amb justícia. I fer entenent que les nostres aspiracions no va “en contra de…” les bones gents amb qui volem compartir un veïnatge amatent, amable.

Però no ens facem il·lusions. Albert Camus va escriure que “va ser a Espanya on vam aprendre que es pot tenir raó i perdre, que la força pot destruir l’ànima i que, a vegades, el coratge no obté recompensa”. Espanya és un Estat de matriu autoritària on la llei s’usa per defensar unes inveterades elits extractives de les exigències ciutadanes, i no al revés; on els grups nacionals diversos no són reconeguts i la diversitat és perseguida en nom d’un presumpte estat de dret, corromput fins al moll de l’os i des del qual una casta reprimeix tot allò que considera com a una impugnació o qüestionament de “l’ordre”.

El moment de veritat hegelià no s’albira en l’horitzó d’Espanya. Sepharad no entén (ni entendrà mai?) que “els pobles no poden ser si no són lliures”. Hi ha qui creu, com Camus en plena batalla d’Alger, que “cal rebaixar la tensió sense abandonar les conviccions de cada part; cal cercar una treva; cal entendre les raons de l’adversari…”. Però a Camus, que pronunciava a Algiers aquestes assenyades paraules el 1956, no li van fer cas i Algèria el 3 de juliol de 1962 es va independitzar de França. Açò sí, a costa de grans patiments. L’autor de “L’home revoltat” anhelava “aquella comunitat de l’esperança en la qual les persones conviuen en llibertat perquè tancats en l’odi i la rancúnia ningú pot escoltar l’altre”. Ja ens agradaria a molts que això pogués succeir entre nosaltres. Mentrestant, esperem que la gent, l’autèntic motor de la defensa de la República catalana, no perdi pistonada.

Comparteix l'article