2. 2 Alemanya i Àustria: avança l’extrema dreta

En pocs dies de diferència hi ha hagut les eleccions generals a Alemanya i a Àustria. En els dos estats hi havia governs de gran coalició entre els conservadors i la socialdemocràcia. El partit demòcrata cristià d’Àngela Merkel perd 55 escons i es queda amb 200 escons, el seu soci germà de la Unió Social Cristiana de Baviera perd 10 escons i es queda en 46, el Partit Socialdemòcrata alemany perd 40 escons i es queda en 153, mentre els Verds sols pugen 4 escons per quedar en 67, l’esquerra de DIE LINKE sols puja 5 escons i es queda en 69, i els grans beneficiats són el partit Lliberal que puja 80 escons d’estar fora del Parlament i Alternativa per Alemanya que puja 94 escons i es converteix en la tercera força política, quan abans també estava fora del Parlament. Cal fer notar que la participació fou del 76,2%, un 4,7% de pujada, i que el total de vots a partits que no arriben al 5% federal puja al 14,5% del conjunt dels vots.

Cal fer notar que aquests talls de mínims per a obtenir representació, distorsionen prou la representativitat de l’anomenada «sobirania nacional», ja que a més de no quedar representats els seus votants, els partits que si ho passen, tenen una sobre-representació en el repartiment d’escons respecte al seu percentatge electoral.

A Àustria el Partit Popular Austríac puja 15 escons i n’obté un total de 62, la socialdemocràcia es queda igual amb 52 escons, l’extrema dreta del Partit de la Llibertat d’Àustria obté 51 escons amb una pujada d’11; l’altre partit extremista NEOS escissió de l’anterior puja 1 escó per quedar-se en 10, i la llista Peter Pilz una escissió dels Verds obté 8 escons del 0 anterior. El partit Els Verds-L’Alternativa Verda es queda fora amb un 3,8% ( s’ha de treure un 4% per entrar al Parlament) i perd els 24 escons anteriors. La participació arribà al 79,4%.

Les dues eleccions tenen algunes característiques comunes:

– Tenien governs de gran coalició conservadors-socialdemòcrates. A Alemanya perden tots dos. A Àustria amb la deriva anti-immigració dels conservadors, pugen resultats i la socialdemocràcia s’estanca.

– L’esquerra no capitalitza les polítiques d’austeritat i d’enfocament lliberal. Pujades minses a Alemanya i desfeta a Àustria amb les baralles internes entre els Verds.

– Els lliberals tornen a entrar a Alemanya amb un 10,7% de vots i són la quarta força política.

– I de manera preocupant l’extrema dreta puja amb força a Alemanya i torna a pujar significativament a Àustria, a on sumades les dues opcions ultradretanes, amb 61 escons serien la segona força política, a tan sols un escó del Partit Popular guanyador amb 62 escons.

Analitzar aquests resultats sempre és útil per ajudar a detectar possibles similituds ales nostres llars. Esser partits amb «polítiques d’estat» no ha anat massa bé als socialdemòcrates. Les esquerres alternatives no acaben de trobar el discurs trencador que pugui fer augmentar el seu electorat, quan no acaben amb el suïcidi caïnita dels Verds a Àustria. I l’extrema dreta té una pujada espectacular que confirma que ja no és un producte residual a la Unió Europea, sinó una opció amb vocació de quedar-se.

L’imaginari polític d’una Europa progressista, basada en l’anomenat model social europeu, ja té més esquerdes que pilars que l’aguantin. La socialdemocràcia ja no és imprescindible per a construir el Pacte Social, perquè en realitat ja no és cerca. La dreta conservadora es rearma amb un liberalisme econòmic i antisocial. L’estat cada cop més, ja sols es veu com la fortalesa que ha de garantir la seguretat dels nascuts en ell, i com la frontera que cal que ens defensi dels altres. La defensa dels «privilegis» dels natius, demana considerar als immigrants com «l’enemic» que vol assaltar les seves «quotes de benestar». I el nacionalisme d’estat i el patrioterisme reaccionari rebrota en el caliu de la defensa de les suposades «essències nacionals»

L’extrema dreta no és tan sols el discurs dur i de contingut neofeixista dels partits que n’hi fan bandera. El perill més gran que té, és que el seu discurs nacionalista, xovinista i anti-immigració, va calant entre amples sectors socials, es fa transversal i ja comença a disputar l’hegemonia cultural i política. Comença a ser assumit per altres partits «d’ordre». El Partit Popular d’Àustria ha obtingut prou rendiments electorals amb aquest posicionament. El Front Nacional de Marine Le Pen, el govern polonès, l’hongarès, el UK del Regne Unit, la pujada dels partits d’extrema dreta a Flandes, Holanda, Suècia, molts d’ells no són descaradament partits nazis, però defensen el revisionisme històric, la insolidaritat individual, el supremacisme de raça, llengua o cultura, la crítica al projecte federal europeu, fins i tot a l’híbrid de la UE actualment existent… Un feixisme «ligth» embolcallat de paper «antisistema»… Un producte realment verinós i perillós.

Pel que fa a Espanya ens podem imaginar el desastre que suposaria que ens apropéssim al model polític austríac. La batalla contra el procés català ens hi pot portar de qualque manera. El PP endurit amb el discurs espanyolista més reaccionari. Ciudadanos fent amb l’espanyolisme i l’enemic català, el discurs de l’extrema dreta «aggiornada» amb una estètica pija i un descarat assimilacionisme cultural i territorial.

El PSOE fent una política oculta de gran coalició. I l’esquerra transformadora i les esquerres sobiranistes, obligades a col·locar-se en un escenari de resistència i de necessitat de reconstruir un gran bloc de regeneració democràtica, que sols pot partir del reconeixement dels drets dels pobles d’Espanya a l’autodeterminació, la lluita frontal contra l’actual monarquia bel·ligerant, reaccionària i antidemocràtica, i la defensa de la radicalitat democràtica per a mantenir els drets socials.

L’extrema dreta afaita massa barbes, al nostre costat, per a no badar perquè no ho intentin fer amb les nostres. Encara hi som a temps per evitar-ho?

Comparteix l'article