2.2                    27 D’octubre: un any després

 

Ha passat un any des de la declaració (o pseudo-declaració) d’independència realitzada al Parlament de Catalunya el 27 d’octubre de 2017. Segons l’exconsellera Clara Ponsetí va ser un brindis al sol. Segons Carles Puigdemont caldran vint anys perquè Catalunya esdevingui un estat independent. Segons l’exconseller Toni Comin la gent ja sabia que la declaració no es materialitzaria en una República.

Més enllà d’aquestes tristes divagacions, el que és cert és que l’Estat va encarregar la resposta al poder judicial i que aquesta ha estat duríssima i injusta. Avui, nou persones, ex-alts càrrecs del Govern i el Parlament i activistes, estan tancades a la presó, d’altres són fora del país. Elles i moltes altres estan a l’espera d’un judici imminent. D’altres persones, des del major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluis Trapero fins a l’ex-vicepresident del Tribunal Constitucional, Carles Viver Pi Sunyer, estan també acusades de greus delictes. I multitud d’alcaldes i alcaldesses continuen essent cridats a declarar pel seu suport a l’1 d’Octubre.

Són molts els juristes que discrepen dels procediments emprats, dels tipus delictius en què es fonamenten les acusacions, i de la insòlita presó preventiva aplicada a una part dels processats. El catedràtic de Dret Penal de la UB, Joan Josep Queralt, ha afirmat que “mantenir els presos un sol minut més a la presó va contra tota lògica jurídica i contra les bases de l’estat de dret”. I el professor de Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid, Ignacio Sánchez-Cuenca, ha titllat l’actuació del Tribunal Suprem de “barreja de corporativisme, supèrbia i orgull nacional ferit”. Ha passat un any però mentre aquesta injustícia no es resolgui difícilment es podrà parlar d’un cert retorn a la normalitat a Catalunya i fins i tot a l’Estat espanyol.

És probable que, si hi ha sentències condemnatòries, l’única sortida sigui que el Congrés de Diputats aprovi una llei d’amnistia. La mateixa majoria que va fer president a Pedro Sánchez té els vots suficients. No es tracta de tramitar cap indult; aquesta figura requereix la sol·licitud dels condemnats, un reconeixement del delicte i una certa mostra de penediment, i és atorgat pel Rei a proposta del Govern de l’Estat: ja han dit les persones encausades que es consideren innocents i que no sol·licitaran cap indult. L’amnistia, en canvi, suposa tancar tots els efectes dels enfrontaments i obrir una nova etapa de diàleg: i qui l’ha d’aprovar és el Parlament espanyol. Segur que seria ben vista a Europa. Tot i que abans caldrà convèncer al poruc PSOE i a una part de l’opinió pública de tots els territoris de l’Estat.

Gairebé la meitat de l’any que ha passat, va transcórrer sota la vigència de l’article 155 de la Constitució, aprovat al Senat amb els vots de PP, Ciudadanos i PSOE. Aquesta decisió va comportar un seguit de mesures que molts considerem inconstitucionals: Unidos Podemos i el Parlament de Catalunya tenen presentats recursos davant el Tribunal Constitucional. El cert és que la mesura va suprimir l’autogovern de Catalunya i va paralitzar el funcionament de l’Administració de la Generalitat.

Les eleccions del mes de desembre del 2017 varen tornar a atorgar la majoria absoluta, parlamentària però no de vots, a Junts per Catalunya, ERC i la CUP. Però no sembla que aquests partits hagin sabut utilitzar-la en positiu: desorientació, paralització del Parlament, divisions internes i manca de perspectives han marcat la seva trajectòria els darrers mesos. Avui, malgrat que es vulgui dissimular, tothom sap que les estratègies de tots tres grups són ben diferents. ERC ha iniciat un cert camí cap al realisme; Junts per Catalunya (amb l’oposició interna de part del PdeCat) està construint un altre instrument, la Crida Nacional per la República, que sota la bandera de la unitat no deixa de ser una nova recomposició de l’espai convergent i una OPA hostil a Esquerra i la CUP; i aquests darrers continuen instal·lats en un còmode i inútil radicalisme verbal allunyat de la realitat. Totes tres opcions semblen més preocupades per assegurar-se uns escons en unes pròximes eleccions que no pas en buscar solucions als problemes del país. La CUP ha abandonat la majoria parlamentària i exerceix ja d’oposició, anunciant fins i tot la seva absència en determinats debats parlamentaris.

L’opció de nomenar al capdavant de la Generalitat un activista apolític com el president Torra, encaminada a plantar cara al govern de Rajoy, es va veure desactivada de forma immediata amb la moció de censura que va convertir Pedro Sánchez en nou president del govern central. Les pors del PSOE, encongit per la deriva cap a l’extrema dreta de PP i Cs, accentuada amb l’eclosió (relativa) de Vox, no han comportat canvis espectaculars en relació a Catalunya; però seria injust no apreciar que la situació s’ha modificat i que el diàleg i fins i tot l’aprovació dels pressupostos de l’Estat són avui possibles. El president Torra, quan ha arribat l’hora de la política en majúscules, sembla que estigui disposat a fer poca cosa més que encapçalar mobilitzacions.

A l’altra esquerra, la que representen Unidos Podemos i Catalunya en Comú la situació és contradictòria. Pablo Iglesias ha recuperat iniciativa política i està demostrant si les enquestes ho corroboren, que el soci petit no ha de ser menjat inevitablement pel soci majoritari: ha sabut negociar els pressupostos, ha encapçalat determinades reivindicacions molt sentides per l’esquerra, i ha tingut la valentia d’anar a la presó de Lledoners a entrevistar-se amb l’Oriol Junqueras i d’altres presos polítics. La llàstima és que Catalunya en Comú, que podria veure reforçat el seu paper gràcies a aquestes actuacions i a la nova situació creada als Parlaments espanyol i català i al fet, per què no dir-ho, d’haver encertat en els seus pronòstics respecte del 27 d’octubre de 2017, es veu sacsejada pel complicat procés d’estructurar-se com a força política i sotmesa a pressions que es retro-alimenten des de dos sectors minoritaris però sorollosos: els que es reclamen del federalisme i que han experimentat una regressió brutal respecte a les polítiques que sobre el fet nacional han defensat històricament el PSUC i ICV, i els recentment apareguts anomenats sobiranistes, que s’embolcallen en denominacions solemnes que semblen voler dissimular objectius més propis de la vella política.

I entretant la dreta centralista encapçalada per Manuel Valls apareix com la gran adversària de l’alcaldessa Ada Colau a les poperes eleccions municipals a Barcelona. Caldria que la clara majoria de l’organització, sobiranista i d’esquerres, que dóna suport a Colau i a la direcció dels comuns es consolidi i es faci cada vegada més visible per enfortir aquest projecte polític. Perquè, analitzada la situació, no veig cap altra solució que la construcció d’una nova majoria, catalanista, progressista i realista alhora, que aprofiti la divisió cada vegada més evident de l’independentisme entre pragmàtics i utòpics, i que contribueixi a separar al PSC de la vergonyosa majoria que va formar amb PP i Cs, ara que aquestes dues forces polítiques han esdevingut enemics irreconciliables de Pedro Sánchez.

Eixamplar la majoria, com sovint diu ERC que voldria fer, no ha de ser sinònim que sectors que no estan per la independència, o que independentistes que discrepen de com s’han fet les coses, caiguin del cavall, vegin la llum i acceptin de forma acrítica el rumb fixat per l’independentisme oficial. Construir majories vol dir connectar amb una base àmplia i plural que existeix al país, que exigeix la llibertat dels empresonats, que defensa el dret a decidir concretat en un referèndum pactat i una nova relació bilateral entre Espanya i Catalunya i que vol abordar d’una vegada la multitud de problemes econòmics, socials i ecològics que pateix la societat catalana. Segurament, a mitjà o llarg termini, una entesa entre ERC, els comuns i els socialistes, oberta a acords amb altres forces com la Crida o la CUP, seria el pal de paller que ens hauria de permetre començar una nova etapa, que tingués per prioritat fonamental el manteniment de Catalunya com un sol poble. Però per aconseguir-ho caldrà que la ciutadania voti aquesta majoria a les conteses que vénen electorals: i aquest suport s’ha de treballar i s’ha de guanyar.

Comparteix l'article