2.1                      La Diada nacional del poble de Menorca

Vae victis!

 

La capitulació dels musulmans menorquins davant el rei Alfons II (1285-1291) va succeir el 21 de gener de 1287 i per ella van sortir del castell de Santa Àgueda unes 200 persones que amb Abú Umar salparen rumb a Cepta. El document signat permetia que aquesta elit no pagàs rescat i els donava sis mesos de temps perquè aquests notables poguessin proveir el rescat dels seus parents. Un nombre indeterminat de musulmans que havien de sortir lliures per gràcia reial van ser llençats al mar, segons conten fonts mateixes cristianes. Bernat Siquier es deia el responsable d’aquell crim, que tanmateix fou indultat pel rei anomenat “Liberal”. Com que tots els altres menorquins (i els seus béns mobles i immobles), d’acord amb els costums bèl·lics de l’època, quedaven en poder del vencedor, el seu destí era marcat: serien venuts com a esclaus i deportats per tota la Mediterrània, i llurs propietats saquejades i subhastades. Per aquest motiu, una inusitada presència de comerciants i mercaders visitaren el port de Ciutadella durant els mesos següents a la conquesta.

L’historiador Miquel A. Casasnovas (Història de Menorca, 2005; pp. 183-188) en fa el relat basant-se entre d’altres en investigacions del medievalista Jaume Sastre, el qual ha determinat la sortida de 778 esclaus entre el 31 de gener i el 5 de març d’aquell any atziac per als menorquins de religió i cultura islàmiques. Aquestes xifres es fan molt enfora dels 40.000 que va creure veure Ramon Muntaner, el qual abans havia escrit que el rei “féu pendre totes les fembres e els infants de tota l’illa, e els homes que romases eren vius, qui eren assats pocs, que en la batalla foren tots morts”. El cronista, al servei de la monarquia, exagerava i no poc per tal d’enaltir la feta, però l’historiador rigorós ja sap que per bastir el seu relat no pot fiar-se únicament del que diu “la premsa”. Josep Fontana (La formació d’una identitat, 2014) considera que el jove rei Alfons (22 anys llavors) va resoldre “el problema” de Menorca “de manera radical”. Quin era el problema? Segons sembla, el moixerif havia traït Pere el Gran avisant Tunis de la marxa de l’estol catalanoaragonès que s’adreçava a al-Coll.

Com va ser aquesta radical ‘solució’? Doncs, ras i curt, fent-ne fora violentament els pobladors islàmics.

L’hispanista britànic J.N. Hillgarth descriu una situació dramàtica a la Menorca l’endemà (vid. Los reinos hispánicos 1250-1516, 1975). Així eren els avatars d’aquells temps: lluita feroç per l’hegemonia entre nacions, guerres, migracions forçoses, la Mediterrània sarcòfag d’ofegats, saqueigs rapinyaires, éssers humans reduïts a l’esclavatge. Demanem-nos si avui han canviat gaire les coses mentre sentim les notícies de l’altra banda del Mare Nostrum. Altrament, convé no perdre de vista que la història l’escriuen els vencedors.

La singularitat històrica d’un territori, d’una societat es manifesta molt més en les discontinuïtats que en les permanències. Llegesc l’inici d’una conferència magnífica pronunciada a l’Ajuntament de Ciutadella dia 16 de gener de 1987 (vespre de la commemoració del setè centenari de la conquesta). Joaquim Nadal Farreras hi assegurava: “Hi ha discontinuïtats, hi ha talls determinants que orienten i capgiren una trajectòria històrica. És allò que potser massa trivialment n’hem dit un ‘tombant de la Història’. Sense cap dubte, el 1287 és un tombant de la història de Menorca, el més decisiu, el més sòlidament determinant per a la posterior història dels set-cents anys que ara commemorem”. En aquella ocasió solemne, el catedràtic gironí J. Nadal va deixar-nos una lliçó que valdria la pena recuperar de tant en tant per entendre i comprendre millor les circumstàncies i les causes que concorregueren en els fets interpretats.

Allò que interessa remarcar és que, per bé o per mal (les decisions que afecten la vida humana tenen conseqüències irreversibles), a la nostra illa s’esdevingué una veritable aculturació, és a dir, la imposició d’una cultura damunt una altra, l’assimilació d’aquesta última fins que s’arriba a formar amb la primera un tot indiferenciat i homogeni. Aquest procés d’homogeneïtzació forçada, segons els antropòlegs socials, pot esdevenir-se de maneres diferents. En el cas de Menorca va tenir, com s’ha dit, una expressió “radical”: la pèrdua de la identitat andalusina va venir donada per la destrucció física del grup social existent. Per entendre’ns: allà on havia la mesquita s’aixecà l’església de Santa Maria i al minaret des d’on el muetzí cantava les pregàries hi penjaren les campanes de la futura catedral cristiana. Així com el llatí vulgar va desaparèixer de l’illa amb l’arribada el segle XII dels almoràvits parlant ‘algaravia’ i només uns quants noms anteriors ens n’han pervinguts (Favàritx, Llinàritx, Artrutx, Tricampos…), també de l’àrab només en quedaren vestigis en la toponímia, per mor dels que van romandre a l’illa i en van poder guardar memòria (Binissuès, Lanzell, Ruma, Binipati, Llafuda, Binisaida, Almudaina, Alfurí...). De llavors ençà, el català és la llengua pròpia dels menorquins, la històrica, part important de la identitat del nostre poble, que resisteix encara, 730 anys després, nous intents d’aculturació massiva per part de cultures estatalment molt poderoses.

Commemorar: de la història al present

No és freqüent que al nostre país es reflexioni de tant en tant per analitzar la marxa de la política, que protagonitzen els professionals, i fer-ne balanç: – Ens hem atracat enguany un poc més al propòsit d’un enfortiment cultural? Quins objectius econòmics ens vam fixar i quins n’ em assolit? Què volem respecte al territori, al funcionament dels serveis públics, a l’autoestima i a la solidaritat, al coneixement, a la tolerància, a l’ús de la llengua, etc.?

A Menorca, ja és norma, des que el 1980 el Consell va acordar declarar la Festa de sant Antoni, data de la conquesta catalanoaragonesa de l’illa, com a Diada nacional del Poble de Menorca, que a les sis del capvespre del 17 de gener de cada any la nostra institució insular celebri un ple extraordinari, al qual assisteixen excepcionalment els alcaldes i altres autoritats insulars i autonòmiques. És un moment important per fer, lluny de les crispacions de la política quotidiana, un poc de reflexió sense debat. També es convida a intervenir en l’acte qualque persona destacada del món intel·lectual, que aporti una veu distant, competent i, per ventura, també crítica. Que açò s’esdevengui així des de fa vint-i-un anys crec que és legítim motiu d’orgull.

Tenir bons polítics i dirigents –no dic que en tinguem gaire, però en tenim!-, tanmateix no basta. Els ciutadans hauríem d’extremar el rigor del nostre comportament per fer-nos encara més dignes del que tan justament demanam de l’autogovern, exercint l’autocrítica i desterrant de la nostra manera de ser alguns punts febles. Per exemple, la cursileria folklòrica patriotera per reafirmar la nostra Cultura en majúscula; la xerrameca grollera per demostrar la nostra vertadera categoria (si és que la tenim), i les enveges i les mesquineses per estar més units en els grans objectius nacionalment avaluables. Vull utilitzar “nació” i “nacional”, no en el sentit d’apropiació política partidista en clau espanyola ni en cap altra abstracció volàtil, tros de mapa o mot de la retòrica, sinó en un sentit més planer: el dels qui, nascuts o nou vinguts a aquestes terres, ens sentim identificats amb uns valors senzills de convivència, basada, és clar, en el respecte als eixos troncals de llengua, sentit de la història, valors moderns de ciutadania…

Pot ser que passem avui per un d’aquests moments de descens de moltes coses essencials, “moments d’afluixament col·lectiu” –com els anomenava el Dr. Rubió i Balaguer. És molt probable també que si demanàvem a deu persones què entenen per autonomia, ens parlarien de carreteres i de transport, i que xifrarien les seves aspiracions de democràcia i d’autogovern en deu unitats diferents. Açò no ens ha d’estranyar, perquè no es pot exigir a tothom el mateix grau de consciència. Amb tot, la poderosa “hispanobalearitat” faria bo de no oblidar que no hi ha democràcia sense autonomia dels individus i de les societats i que, per torna, no hi haurà mai autonomia sense democràcia, ja que per poc que atenguem la lectura de la nostra història, els enemics d’aquestes illes, vull dir de la nostra gent, han estat també enemics de la democràcia i de la llibertat. Com Bertrand Russell, m’agrada dir-los: –No volem Estats forts, sinó països lliures.

Treballar perquè les Balears esdevenguin un país, fet d’illes i sense cap frontera, com es deia temps era temps, pens que deu valer la pena. Que aquesta realitat mediterrània de cultura catalana no sols admeti sinó que necessiti, per tal de no veure diluïda la personalitat pròpia, conviure i cooperar en una realitat més àmplia, que molts ja en deim Països Catalans, em sembla raonablement operatiu i útil. Ni utopia ni ucronia; si més no, tan utopia i ucronia com ho podia ser vint anys enrere l’Europa de l’euro, o com ho és encara l’espai social europeu i, més enllà de les polítiques antiterroristes, uns EE.UU d’Europa, que reconeguin les veritables nacionalitats dels continents i esborrin les fronteres polítiques arbitràries, fruit de dubtosos pactes i de conquestes fetes per la força. En som tan lluny que ni es veu aquell llumeneret enfora de les rondalles.

Per tant, convindrà no defallir a l’hora de reclamar que nacions sense Estat, com la nostra, puguin exercir el dret de participar directament en els organismes europeus, com ho fan, si més no, les regions (“lands”) alemanyes o els belgues, que açò no ho priva Europa, sinó alguns estats centralistes i obsolets, com el francès o, per a la nostra desgràcia, l’espanyol governat per M. Rajoy i els seus adlàters Rivera i Sánchez.

Per tot açò, ve bé recordar la resposta de Salvador Espriu quan el setembre de 1981 li demanaven quin seria per a ell l’horitzó final de l’autonomia. Contestava: – No podem parlar d’horitzó final perquè llavors nosaltres mateixos ens tanquem el pas. L’horitzó, a mida que es va avançant cap a ell, es va allunyant; per tant, no podem parlar d’horitzó final. Gairebé és un contrasentit. I és que la democràcia es una conquesta; no una carta atorgada, que quan es té ja no cal fer-hi més.

La democràcia és sempre perfectible i els demòcrates hem de treballar per perfeccionar-la. Sobretot quan els temps que corren, aquí i ara, li són tan hostils. Vet aquí com voldria que el 17 de gener de cada reeixíssim els menorquins a convertir la commemoració d’uns fets d’armes (aculturació, assimilació, violència…) en una celebració de pau, d’un sol poble, divers i unit, integrat en català com en una “pàtria”, o sigui, un país amb justícia.

Comparteix l'article