2.1                          Han despertat els feixismes?

La pretensió d’aquest article és fer una breu radiografia de l’estat de l’extrema dreta al vell continent tot intentant respondre a la pregunta que es formula al títol. Anem per feina, idò.

En el tragí del dia a dia potser no ho percebem perquè a les Illes Balears la ultradreta no pareix viure el seu millor moment: el dissolt Círculo Balear, reformulat recentment en l’agrupació política «Actúa Baleares», i altres personalitats lligades a aquest món, no pareixen tenir massa ressò tot i haver aconseguit l’empresonament del raper Valtònyc amb la inestimable ajuda de l’aparell repressor de l’Estat espanyol. Tanmateix la intenció no és parlar d’aquest tema a Espanya, ja que requeriria més espai i d’una reflexió més profunda per la proximitat que comporta.

Si ampliam la mirada cap a fora, veurem com hi ha un creixement molt preocupant de l’extrema dreta a Europa lligada a fenòmens que en diversos llocs del món han pres diferents formes, amb característiques i orígens diversos però amb algunes causes semblants: Trump als EUA, l’autoritarisme d’Erdogan i de Putin a Turquia i a Rússia respectivament, per posar alguns dels exemples més coneguts.

No són dies fàcils ni per la democràcia ni pels valors que la societat de la segona postguerra mundial va establir com a base d’un nou món que havia de foragitar la intolerància dels seus carrers i institucions. El segle XXI ha començat amb el ressorgiment dels vells fantasmes del feixisme, la ultradreta i l’autoritarisme, basats en valors com la xenofòbia, la intolerància, l’ultranacionalisme essencialista o la política de la por.

El context històric és clar: crisi econòmica, crisi i desigualtat social, falta de resposta dels partits tradicionals (els que dominaren, en bona part, l’etapa posterior a la II Guerra Mundial), la polarització política, les guerres a l’Orient Mitjà i al Nord d’Àfrica que han comportat massives arribades de persones refugiades escapades de la guerra, una relaxació del record de què representà el nazi-feixisme per les generacions de mitjan segle XX, i una integració europea totalment ineficient i faltada de respostes davant les problemàtiques que viu la seva població.

Davant tot això, líders i partits dretans xenòfobs i antieuropeistes com el Front Nacional de Le Pen (França), la Lliga Nord de Matteo Salvini (Itàlia), el Partit per la Llibertat de Geert Wilders (Països Baixos), Alternativa per Alemanya de Frauke Petry, el Partit de la Llibertat de Norbert Hofer (Àustria), el Fidesz de Viktor Orban (Hongria) o Alba Daurada de Nikos Mikhaloliakos (Grècia) per posar només alguns exemples, han aconseguit trobar el seu lloc enmig del panorama polític no sense exercir la violència contra col·lectius vulnerables, sigui dialèctica sigui física, i han pogut captar bona part del descontentament popular i del vot obrer mitjançant un discurs basat en la política de la por, el populisme ultradretà, contra la immigració (tot sovint fent èmfasi en el seu racisme anti-islam) i en l’ultranacionalisme més essencialista.

A més, moltes vegades acompanyen a aquestes característiques una preocupant dosi d’homofòbia i d’euroescepticisme lligada a la voluntat de recuperar sobirania en detriment de la que han anat assumint les institucions europees durant les darreres dècades, així com pràctiques paramilitars com les del Jobbik a Hongria, Front Nacional Popular a Xipre o Alba Daurada a Grècia.

Aquest ascens social i electoral té diverses causes com ja s’ha apuntat, però en molts casos (semblants als de la victòria de Trump als EUA o en la del Brexit al Regne Unit) hi han jugat un factor important, la pèrdua de confiança en els partits i institucions tradicionals que ha facilitat la substitució del vot d’esquerres pel vot ultranacionalista, contra la immigració i contra l’establishment culpable de la ruïna de les classes populars i mitjanes. Alhora, això es pot explicar per la falta de respostes «vàlides» de partits socialdemòcrates o liberals als reptes que viu actualment Europa, que no han sabut adaptar-se, transformar-se ni assumir el paper que toca jugar als Estats-Nació de l’Europa d’avui, molt desubicats davant tal situació.

Malgrat que també s’ha de tenir en compte l’existència de moviments socials i paramilitars neonazis o feixistes com CasaPound a Itàlia o Pegida a Alemanya, els percentatges aconseguits pels partits d’extrema dreta en alguns països mostra un avenç lent però progressiu els darrers anys. A tall d’exemple, Alternativa per Alemanya aconseguí el passat setembre un 13,5% dels vots al Bundestag assolint la tercera posició. Partit amb un discurs contra el rescat de Grècia i que parla del «nou nacionalisme alemany», posa damunt la taula el dret a recuperar l’orgull nacional alemany sense complexos: des de la II Guerra Mundial que l’ultra dreta no tenia presència al parlament alemany.

Podem destacar també el cas hongarès amb l’antic liberal Viktor Orban, president del país des del 2010 i que ha arribat a assolir el 44% dels vots amb un discurs favorable al tancament de fronteres, a la utilització d’armes contra els refugiats, i contra els valors fonamentals europeus. A això s’ha de sumar el Jobbik, un partit obertament homòfob i ultranacionalista amb més del 20% del vot des de fa anys. Com a darrer exemple, el Partit de la Llibertat de Geert Wilders, que el 2017 («l’any de l’extrema dreta» pel gran ascens electoral que va tenir arreu d’Europa) va aconseguir ser segona força als Països Baixos amb el 13,1% defensant un ultranacionalisme neerlandès euroescèptic i xenòfob.

Per acabar, una reflexió final. S’ha esmentat l’acomodament de partits i institucions europees que han facilitat tàcitament aquest auge de l’extrema dreta en un món en plena i constant transformació. Però aquest món en crisi no deixa de tenir unes semblances molt preocupants amb el món dels anys 30 del segle passat. Així, a causes semblants, respostes semblants: l’extrema dreta apareix avui en dia en un format més o menys adaptat a les formes de la postmodernitat, però els valors, les polítiques i els discursos beuen d’allà mateix. De la intolerància, de l’odi i del racisme. De «l’anti-il·lustració», que en diria Tzvetan Todorov. De la ressaca imperialista en alguns casos, del somni imperial en d’altres. De la idea que les nacions han de ser racialment pures i que per tant necessiten «des contaminar-se» per aconseguir així un ressorgiment dels Estats-Nació que havien dominat l’Europa del XIX-XX: nostàlgia i enyorança d’un passat que poc camí té per recórrer en el món global i de la informació d’avui.

Els feixismes, sense complexos i transformats, estan tornant a Europa, si és que mai se n’havien anat. La democràcia, els drets humans i els valors humanistes es troben en perill: l’antifeixisme ha de tornar a ser, un cop més, el pal de paller dels demòcrates d’aquest continent si volem evitar caure als inferns del nostre passat.

Comparteix l'article