2.1                    Excavació i exhumació de

       fosses de la guerra

                   Una necessitat sempre amb un

                           rerefons d’incertesa

La recerca de persones desaparegudes durant la Guerra Civil és una tasca complexa. També és una feina d’equip amb la participació de professionals i persones voluntàries de diferent naturalesa: historiadors, arqueòlegs, antropòlegs forenses, arxivers, juristes, metges genetistes, etc. Una tasca complexa i incerta, però del tot necessària.

El novembre del 2010 la Conselleria d’Afers Socials del Govern encarregà a Memòria de Mallorca l’elaboració d’un estudi que tengué per títol Mapa de fosses comunes de Mallorca. S’hi varen implicar moltes persones i es va documentar l’existència de més d’una quarantena de fosses d’aquella guerra, ubicades majoritàriament en cementiris i pous. Aquell grup de persones estudioses cercaren testimonis orals i d’arxiu. Però una de les evidències era clara: els botxins deixaren poc rastre de la seva infàmia. Sabem que havien segrestat persones a casa seva o les havien capturat després d’una treta de la presó, sabem que les portaven als indrets escollits per malmenar-les i assassinar-les. L’endemà, a trenc d’alba, després d’aquelles nits de mort, els cossos de les víctimes solien aparèixer a part o banda i eren enterrats en fosses. I els familiars, víctimes també, s’assabentaven d’informacions, sovint incertes i difuses que assenyalaven l’indret on havien trobat el turment i la mort. En les informacions que arribaren a aquelles famílies sovintejaren els “potser”, “probablement”, “es diu que allà el/la trobaren”. Res segur llevat de les desaparicions que s’allargaren indefinidament. En algunes ocasions els fossers confirmaren els mals averanys, en altres casos mai varen saber amb seguretat on foren assassinats i enterrats. Una capa de silenci i dolor. Molta impunitat.

Els autors del mapa de fosses varen treballar exhaustivament. Identificaren una part important de les víctimes i establiren la localització on se suposa que estan enterrades. Una feina llarga i en constant actualització, perquè probablement encara queden fosses per localitzar. Encara ara compareixen familiars, testimonis, qualque document amb informacions noves.

Ara, més de vuitanta anys després, gràcies a un marc legislatiu favorable i a una voluntat compartida cercam les persones desaparegudes en aquelles circumstàncies.

Feim tard, molt tard. Feim massa tard perquè l’espera dels familiars ha estat llarga i molt feixuga. En molts casos fills de les víctimes ja no hi són. Els hem de cercar si o sí. Però res no és segur. Precisament perquè feim tard la incertesa és molt grossa. Amb el pas del temps els cementiris s’han engrandit, s’han reformat per eixamplar i crear nous espais per a les sepultures.

Què succeí amb aquells cossos enterrats en un espai aleshores lliure del cementiri el 1936 o el 1937? Segueixen allà? O per ventura en qualque moment foren trobats i portats a una ossera? El franquisme fou llarg. El franquisme fou fosc. El franquisme no tenia gens d’interès a tornar les restes d’aquelles persones assassinades als familiars. De fet, passaven els anys i el dolor quedà confinat en el cercle de familiars i amics de les víctimes. Si d’una cosa no se’n parla, aviat sembla que no existeix ni mai no ha existit.

Som de l’opinió que si en qualque moment varen aparèixer de manera accidental, o no, cossos d’aquella guerra (als anys 50, als 60 o als 70) molts optaren per no fer res. Per desenterrar-los i dipositar-los a les sepultures col·lectives. Aleshores els ossos de les persones assassinades es barrejaven amb un oceà de cossos d’altres persones i esdevenien encara més invisibles.

I aquí rau una de les dificultats afegides a les pròpies d’una recerca. Les hipòtesis i les certeses poden confirmar-se o no. Els especialistes fan excavacions amb l’esperança de trobar els cossos de les persones assassinades, exhumar-les, saber-ne la causa de la mort i identificar-les.

A Porreres, com sabem es varen exhumar 49 cossos i l’informe antropològic determina l’existència de mort violenta. Mort a conseqüència d’un segrest, d’una treta, d’un afusellament sense judici. Se’n varen identificar 14 i continua la presa de mostres a familiars per fer proves de genètica i poder-ne identificar més. La tasca al cementiri de Porreres encara no ha acabat perquè sols es va poder excavar parcialment (i malgrat que hi ha hagut vicissituds sobrevingudes s’espera poder-ho fer en poc temps).

A Montuïri no hi va haver sort. Malgrat que hi havia informacions no es varen trobar els quatre campaners assassinats precisament a aquesta vila del Pla de Mallorca. El grup d’arqueòlegs va obrir cada pam de terreny en el qual hi havia qualque indici, qualque informació. Varen ser deu dies de treballs exhaustius però infructuosos.

A Formentera el resultat fou intermedi: es recuperaren parcialment restes de dos dels cinc formenterers que buscàvem. En aquella excavació es recuperaren objectes, com projectils de màuser, que feien evident que el cementiri de Sant Ferran de ses Roques és un altre dels escenaris d’aquella barbàrie. I ara mateix a Alaró, on queda per excavar un pou que hi ha a la zona on se suposa foren enterrats el batle de Mancor de la Vall i el seu fill, ambdós assassinats a la carretera de Tofla i conduïts al cementiri alaroner.

En definitiva, cal persistir en rescabalar a les víctimes part dels prejudicis infinits provocats en aquell període en el qual en aquesta terra es va apagar la llum.

Comparteix l'article